Una revaloració tardana del Paral.lel

Ni que sigui amb un segle de retard, tot allò que ha representat l’avinguda del Paral.lel en la cultura popular catalana es veu reconegut i valorat a l’àmplia exposició que s’acaba d’estrenar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Potser el que s’hi reconeix i s’hi valora sigui més exactament la cultura popular catalana ella mateixa, la qual cosa encara té més mèrit. Durant massa temps –i encara ara— només s’ha considerat oficialment com a cultura popular les manifestacions de la “Catalunya catalana” anteriors a la societat industrial, amb un criteri etnològic que mirava de cua d’ull l’intens mestissatge que va suposar el desplegament de la modernitat, en especial als focus d’activitat barcelonins com l’avinguda del Paral.lel, com si aquell cosmopolitisme pecaminós i ravaler de la “terra baixa” no formés part ben bé de la cultura i encara menys de la catalana.

Aquest és l’enquistat prejudici social que ve a trencar la magnífica exposició dirigida per Xavier Albertí i Eduard Molner al CCCB, amb l’edició afegida d’un catàleg de preu accessible (15 euros), el qual sintetitza tot allò que s’hi contempla i es converteix en un estudi panoràmic imprescindible sobre el fenomen. L’encert de la mostra no rau només en l’acumulació d’informació i l’espectacular plantejament expositiu, sinó en el coratge del retrat sociològic focalitzat en un sector cultural tingut fins ara per marginal i en conseqüència marginat.

Sempre s’ha pensat que una bona part de la vitalitat productiva del Paral.lel era de qualitat expeditiva i que una altra part d’aquell món resultava ben poc exemplar. A l’exposició es comprova que la proporció d’aquestes carències ha de ser reconsiderada a la llum de criteris més reequilibrats. La qüestió ja va ser plantejada al llibre d’Àngel Carmona Rístol Les dues Catalunyes: jocfloralescos i xarons, editat el 1967 i reeditat el 2011. La iniciativa del CCCB li dóna ara una projecció més extensa que l’esforç d’aquell impagable activista cultural contracorrent que va ser Carmona.

Des del restabliment de la democràcia, el govern de la Generalitat de Catalunya compta a la seva conselleria de Cultura amb una Direcció General de Cultura Popular i Tradicional, amb la corresponent Subdirecció General de Protecció i Promoció, un Servei de Recerca, un centre de Documentació i un Servei de Promoció i Dinamització de la Cultura Popular i Tradicional. Confio que la proximitat geogràfica de l’exposició amb la seu del departament destenyeixi una mica damunt els criteris oficials de la política de la conselleria i se li encengui alguna llumeta sobre els paral.lels del Paral.lel.

Ni que sigui amb un segle de retard, tot allò que ha representat l’avinguda del Paral.lel en la cultura popular catalana es veu reconegut i valorat a l’àmplia exposició que s’acaba d’estrenar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Potser el que s’hi reconeix i s’hi valora sigui més exactament la cultura popular catalana ella mateixa, la qual cosa encara té més mèrit. Durant massa temps –i encara ara— només s’ha considerat oficialment com a cultura popular les manifestacions de la “Catalunya catalana” anteriors a la societat industrial, amb un criteri etnològic que mirava de cua d’ull l’intens mestissatge que va suposar el desplegament de la modernitat, en especial als focus d’activitat barcelonins com l’avinguda del Paral.lel, com si aquell cosmopolitisme pecaminós i ravaler de la “terra baixa” no formés part ben bé de la cultura i encara menys de la catalana.

Aquest és l’enquistat prejudici social que ve a trencar la magnífica exposició dirigida per Xavier Albertí i Eduard Molner al CCCB, amb l’edició afegida d’un catàleg de preu accessible (15 euros), el qual sintetitza tot allò que s’hi contempla i es converteix en un estudi panoràmic imprescindible sobre el fenomen. L’encert de la mostra no rau només en l’acumulació d’informació i l’espectacular plantejament expositiu, sinó en el coratge del retrat sociològic focalitzat en un sector cultural tingut fins ara per marginal i en conseqüència marginat.