La revolució feminista de les paraules

Elles i ells, veïnes i veïns. Exageració o infravaloració. Histèriques o mascles. Han estat multitud les polèmiques que s'han generat al voltant del llenguatge no sexista des que el 1973 la lingüista nord-americana Robin Lakoff va plantejar una primera reflexió sobre la inequitativa relació d'homes i dones amb el llenguatge. L'última que hem presenciat al ring mediàtic ha estat entre Arturo Pérez-Reverte i Francisco Rico, qui, amb l'excusa de debatre sobre el llenguatge van treure a passejar sengles egos, quedant palès que a cap dels dos acadèmics li mancava.

Parlant d'egolatria, parlem de la Reial Acadèmia Espanyola i repassem la capacitat dels detractors del llenguatge no sexista d'ignorar reiteradament els més de quaranta anys de lingüística feminista i les seves aportacions, tant des de l'acadèmia com des de l'activisme. Una ingent i com a mínim interessant bibliografia és menyspreada per la Reial Acadèmia al complet en una ostentació d'autoritat necessitada de defensar el seu feu. Amb cert tuf masclista, per cert.

En realitat l'Acadèmia incorre en una negació de la lingüística general de l'últim segle, i s'oblida en els seus debats de citar les teories lingüístiques posteriors a l'estructuralisme que han mostrat com el llenguatge no només reflecteix sinó que té un paper protagonista en la creació i perpetuació del sistema social. En paraules del lingüista britànic JL Austin, “es fan coses amb les paraules”.

De fet, també a través del llenguatge podem resistir-nos i subvertir l'ordre establert. Encara que Pérez-Reverte no ho cregui. Al contrari, afirmava fa poc en una entrevista que si la societat és masclista la Reial Acadèmia ha de reflectir-ho. Resistim i subvertim doncs, tot i Pérez-Reverte. I recordem-li aquella frase de la Premi Nobel Toni Morrisson “el llenguatge opressiu fa més que representar la violència, és violència.”

Perquè els éssers humans no estem a mercè de la llengua de forma passiva, el nostre llenguatge té conseqüències en tots els àmbits del patriarcat. Fa no tants anys els crims masclistes eren despatxats pels mitjans de comunicació com a crims passionals, un terme que remetia a l'esfera privada i que comportava una forta càrrega semàntica d'inevitabilitat i alienació.

Posteriorment passem a parlar de violència de gènere, explicitant així que es tracta d'una violència marcada pel sistema de gènere. Avui en dia les feministes lluitem perquè se li digui violència masclista, de manera que s'expliciti en el propi llenguatge la causa i l'enemic a batre.

Passional, de gènere, masclista. El llenguatge es rebel·la, avança i lluita tot i que la resistència i subversió no siguin ben rebudes pels guardians de l'ordre. Ho mostren en infinites columnes i espais ridiculitzant i caricaturitzant les propostes del llenguatge inclusiu, les propostes per visibilitzar realitats que afecten les dones, com el feminicidi, com les famílies monomarentals, o hauria de dir monomaternals?

Rebutgen tota apropiació social del llenguatge, arrogant-se el paper de l'expert: la lingüística és una i coincideix amb el meu discurs, el que s'aparti d'ell és científicament absurd. La gramàtica prescriptiva que practiquen es disfressa de neutralitat, quan en realitat està impregnada de la ideologia de la superioritat masculina i la diferència sexual.

Així succeeix, per exemple, en el tan debatut masculí genèric. Diversos estudis de psicologia social han mesurat l'impacte de les formes masculines considerades genèriques i mostren que homes i dones tendeixen a identificar aquestes formes com masculines, i que per tant les tan esbombades afirmacions del tipus “les dones es reconeixen en el masculí genèric” no tenen cap validesa científica.

Robin Lakoff, Sara Mills, Julia Penelope, Dale Spender, Patrizia Violi i Mercedes Bengoechea i Eulàlia Lledó al nostre país, són alguns dels noms de les lingüistes que han treballat la lingüística de corpus, l'anàlisi del discurs, la pragmàtica o la sociolingüística, disciplines fonamentals a través de les quals s'ha posat en dubte la pretesa neutralitat de la llengua.

Però la veritat és que malgrat les esmentades resistències, l'ús d'un llenguatge no sexista s'està estenent. En l'esfera política comença a ser comú escoltar ciutadania en lloc de ciutadà, diputats i diputades, fins i tot a la bancada conservadora, que ho pronuncia com per inèrcia. El mateix Pérez-Reverte parlava fa poc del lector i la lectora.

Potser el masculí genèric estigui ferit de gravetat. Per això, conscientment, apel·lem a la necessitat que els i les representants polítiques aprenguem d'aquests llenguatges construïts des de l'opressió i apostem per un llenguatge que no doni l'esquena a ningú, veritablement inclusiu, que abraci a tots i totes per igual.

No ens enganyem, no creiem que puguem aspirar a un llenguatge lliure de sexisme i completament neutre, el llenguatge mai ho és. Però sí que podem i hem d'aspirar a un llenguatge més conscient, que sigui també agent del canvi del procés transformador que estem vivint. Perquè, com va dir Julia Kristeva, “com podem concebre una lluita revolucionària que no impliqui una revolució en el discurs?”

Elles i ells, veïnes i veïns. Exageració o infravaloració. Histèriques o mascles. Han estat multitud les polèmiques que s'han generat al voltant del llenguatge no sexista des que el 1973 la lingüista nord-americana Robin Lakoff va plantejar una primera reflexió sobre la inequitativa relació d'homes i dones amb el llenguatge. L'última que hem presenciat al ring mediàtic ha estat entre Arturo Pérez-Reverte i Francisco Rico, qui, amb l'excusa de debatre sobre el llenguatge van treure a passejar sengles egos, quedant palès que a cap dels dos acadèmics li mancava.

Parlant d'egolatria, parlem de la Reial Acadèmia Espanyola i repassem la capacitat dels detractors del llenguatge no sexista d'ignorar reiteradament els més de quaranta anys de lingüística feminista i les seves aportacions, tant des de l'acadèmia com des de l'activisme. Una ingent i com a mínim interessant bibliografia és menyspreada per la Reial Acadèmia al complet en una ostentació d'autoritat necessitada de defensar el seu feu. Amb cert tuf masclista, per cert.