El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Catalunya es disposa a complir un any des que es va veure involucrada de la nit al dia en un fulminant procés secessionista llançat pel seu propi Govern autònom. El mateix que havia estat elegit menys de dos anys abans amb un programa reformista i una dràstica política de rigor sota l'esquer del “pacte fiscal”, capaç de governar en minoria amb la complicitat del PP. A dia d'avui la situació és que ningú està totalment en condicions de pronosticar quina serà la situació d'aquí a sis o dotze mesos, ja que Catalunya ha deixat de ser en bona part un país previsible, segons els cànons polítics i econòmics de les democràcies consolidades. La incertesa interna s'ha sumat, doncs, al clima d'intranquilitat i angoixa col·lectiva que creix a Espanya des de l'esclat de la Gran Recessió.
El plet secessionista suscitat a Catalunya transcendeix de molt l'estricte escenari interior i afegeix noves incògnites a la fràgil situació dels països del sud d'Europa, des de Portugal a Grècia, enfrontats per altra banda a l'ona expansiva dels cruents conflictes que es multipliquen en la riba oposada del Mediterrani. La implosió de l'anomenada “primavera àrab” agreujarà sine die les condicions d'opressió i misèria que estan en l'origen de les migracions massives de pobles sencers del gran continent veí. Un escenari molt inquietant i un monumental fracàs per la rica i civilitzada Europa, incapaç d'ajudar els seus veïns del sud a trobar el camí del desenvolupament i la democràcia. No cal dir que aquest explosiu context tendeix a exacerbar la por a la inestabilitat i a allò desconegut, a més d'atiar les pors atàviques a les amenaces procedents de “l'altre”. El replegament identitari, el sectarisme i el populisme són algunes de les seqüeles d'aquest fenomen universal.
Un país a la cruïlla
Ni el mateix Artur Mas sospitava en la vigília del dia dels fets -la Diada l'11 de setembre de 2012- que es desencadenaria un tomb de dimensions històriques en la política catalana, coincidint a més amb les grans turbulències de l'eurozona. El sisme provocat pel seu gir sobiranista es va materialitzar ipso facto en la seva pròpia persona amb el fiasco de l'avançament electoral a la recerca d'una “majoria excepcional” necessària per assumir el lideratge de l'arriscat procés. Com és ben sabut no hi va haver tal cosa, de manera que Catalunya es manté des de llavors en una situació de provisionalitat política i bloqueig institucional, en paral·lel a la recrudescència de l'asfíxia financera de la Generalitat i la crisi social provocada per la recessió. El deteriorament del teixit assistencial, tant públic com privat, progressa de manera alarmant mentre afloren problemes mai imaginats com la malnutrició infantil.
En un país normal i en condicions normals, Mas no estaria avui probablement al capdavant del Govern de la Generalitat, tot i haver estat el més votat a les urnes. Els electors no li van concedir ni de lluny el que demanava i van frustrar amb cruesa les seves aspiracions de lideratge per executar els seus plans. Però és una evidència que Catalunya viu una etapa anòmala i de profund alienament o ruptura encoberta respecte a les normes, pactes i convencions que han vertebrat el seu propi entramat institucional i polític des del final de la dictadura franquista. En suma, Catalunya és avui un país a la cruïlla governat per una “minoria excepcional”, subjecta al dictat o la influència de forces extra governamentals (ERC) i fins i tot extraparlamentàries (Assemblea Nacional Catalana, ANC). Un govern centrat en l'agenda sobiranista i en disputa oberta amb el poder central, on una majoria aclaparadora, tot i que en fase de decadència, pugna per 'resetejar' l'Estat ideat el 1978 pels constituents i implantar volis nolis la Marca España des del Cap de Creus fins a Finisterre.
Revival de 1989
A l'espera de verificar l'impacte polític de la cadena humana organitzada per l'ANC el proper dia 11 per prémer l'accelerador cap a la independència, tot fa pensar que el Govern de CiU no vacil·larà a assumir l'experiment de la “via bàltica” per pressionar Rajoy en l'horitzó crític de 2014. La idea d'emular a Catalunya el moviment popular que el 1989 va conduir a les repúbliques bàltiques (Letònia, Lituània i Estònia) a alliberar-se del jou soviètic és molt opinable. Però tampoc ho és menys el sistema de reclutament dels participants mitjançant inscripció nominal acreditada, creant així un inèdit “cens” d'independentistes actius, disposats a mobilitzar-se i formar un cordó de cap a cap del país quan ho requereixi la causa. Sigui com sigui, l'ANC acredita de manera rotunda seu pes determinant en el moviment sobiranista i en la pròpia agenda pública, el que constitueix sens dubte una de les singularitats del parlamentarisme a Catalunya.
Artur Mas intenta mantenir un equilibri aparent davant la pressió del moviment impulsat per l'ANC, a la qual no obstant això fa un any va reconèixer plena legitimitat com a portaveu del sentir popular, ni més ni menys. La mateixa presidenta del Parlament, Núria de Gispert, va oficiar llavors aquest mateix reconeixement en nom de la Cambra, que amb posterioritat va fer seva la reivindicació del carrer sota l'impuls de la majoria sobiranista. No és una pel·lícula de tall èpic sinó una ressenya apurada de la crònica política de Catalunya en l'últim quadrimestre de l'any passat.
És ben sabut, per altra banda, que l'ANC és un moviment assembleari i extraparlamentari alimentat, però, des de les bases populars de les forces nacionalistes (ERC i CDC) i altres estaments (Òmnium Cultural, ajuntaments, etc.) Oficials, amb l'aval de les màximes institucions representatives de la Generalitat. És a dir, pel seu president electe, que al seu dia no va dubtar a acudir pel seu propi peu a votar al simulacre de referèndum independentista organitzat a Barcelona l'abril de 2011.
En aquest context, el “paper institucional” amb el qual es pretén ara excusar l'absència d'Artur Mas a la cadena humana aguditza encara més la deriva d'un polític capaç de presentar-se primer amb tints aristocràtics com a cap del “Govern dels millors” i lliurar-se després a la via cabdillista davant el veredicte de les masses al carrer. El president de la Generalitat oficiarà ara a la seva mida la segona gran missa de la seva fenomenal mutació política, malgrat haver-se deixat de moment 12 escons i més de 86.000 vots en el seu trepidant segon mandat electoral. I no renuncia a un tercer.
El gran bulevard del PSC
Però Artur Mas no és pròpiament un suïcida, resignat a lliurar el seu cap i el llegat pujolista en mans d'Oriol Junqueras. El líder de CiU compta almenys en el seu haver amb la virtual destrucció del PSC com a alternativa de govern i potser fins i tot com a partit, almenys en la seva actual expressió. Sota la pàl·lida batuta de Pere Navarro, la històrica formació no només no ha resolt res de la crisi ideològica i programàtica que paralitza a l'esquerra, sinó que s'ha trencat al primer embat de la qüestió nacional en el canviant escenari del nou segle. La fugida de l'exministra Carme Chacón a Miami és potser l'evidència més reveladora i procaç de la deserció del PSC com a força innovadora i motor de cohesió social.
Les enquestes ja donen a ERC la condició de força més votada en unes virtuals eleccions. La fugida de vots sobiranistes de CiU a ERC és incessant, però Catalunya és avui políticament parlant material incandescent en ple moviment. El meteorit sobiranista de CiU ha obert al solar del PSC una àmplia avinguda disponible per aprofundir en les aspiracions transversals de la federació nacionalista i compensar la fugida de lectors cap a ERC, per una banda, i el debilitament de la sintonia amb Unió, de l'altra. El conseller Ferran Mascarell, antiga estrella del PSC i un dels ideòlegs de plantilla del Govern d'Artur Mas, és el major exponent d'aquest gran filó, en el qual ja treu el cap un altre pes pesant del socialisme catalanista, l'exalcalde de Girona, exconseller i exaspirant a presidència de la Generalitat Joaquim Nadal.
Res, doncs, és predictible a Catalunya i, per extensió, en el conjunt d'Espanya, de la qual ha estat històricament motor i referent. A partir del proper dia 11 disposarem de nous elements per escodrinyar l'horitzó.
Catalunya es disposa a complir un any des que es va veure involucrada de la nit al dia en un fulminant procés secessionista llançat pel seu propi Govern autònom. El mateix que havia estat elegit menys de dos anys abans amb un programa reformista i una dràstica política de rigor sota l'esquer del “pacte fiscal”, capaç de governar en minoria amb la complicitat del PP. A dia d'avui la situació és que ningú està totalment en condicions de pronosticar quina serà la situació d'aquí a sis o dotze mesos, ja que Catalunya ha deixat de ser en bona part un país previsible, segons els cànons polítics i econòmics de les democràcies consolidades. La incertesa interna s'ha sumat, doncs, al clima d'intranquilitat i angoixa col·lectiva que creix a Espanya des de l'esclat de la Gran Recessió.
El plet secessionista suscitat a Catalunya transcendeix de molt l'estricte escenari interior i afegeix noves incògnites a la fràgil situació dels països del sud d'Europa, des de Portugal a Grècia, enfrontats per altra banda a l'ona expansiva dels cruents conflictes que es multipliquen en la riba oposada del Mediterrani. La implosió de l'anomenada “primavera àrab” agreujarà sine die les condicions d'opressió i misèria que estan en l'origen de les migracions massives de pobles sencers del gran continent veí. Un escenari molt inquietant i un monumental fracàs per la rica i civilitzada Europa, incapaç d'ajudar els seus veïns del sud a trobar el camí del desenvolupament i la democràcia. No cal dir que aquest explosiu context tendeix a exacerbar la por a la inestabilitat i a allò desconegut, a més d'atiar les pors atàviques a les amenaces procedents de “l'altre”. El replegament identitari, el sectarisme i el populisme són algunes de les seqüeles d'aquest fenomen universal.