Entre tots ho farem tot

Entre tots ho farem tot: aquesta era una frase que, quan jo era petita, deia el meu pare sempre que s’havia fer alguna tasca important que requeria un esforç col·lectiu. A mi em donava una certa tranquil·litat; em feia la sensació que el treball, fet en equip, tenia més possibilitats de resultar reeixit.

Després, ja de ben gran, quan la crisi-estafa ens va deixar anorreats i vam pensar –ingènuament-- que el capitalisme estava acabat i que, ara sí, començava una nova manera de fer les coses, vaig observar amb gran interès el naixement d’un nou concepte (l’activitat no, que no era nova): l’economia col·laborativa o l’economia del bé comú.

Convençuda que aquell era el model que estàvem esperant, em vaig comprar llibres que en parlàvem i em vaig apuntar a algun curset on em van explicar que, efectivament, es tractava d’un model econòmic basat en la comunitat, on els individus, d’igual a igual, ho comparteixen tot i hi surten guanyant tots plegats. El model no era del tot nou en la història, però tenia la particularitat que les persones es connectaven a través de les xarxes. Veus!, entre tots ho farem tot, em vaig dir.

Ara que ja han passat uns anys, abomino de la majoria d’experiències d’economia col·laborativa, que s’han convertit en una forma més -i encara pitjor- d’explotar la classe treballadora.

Un cas: els nois i noies de Deliveroo, enredats per la idea d’organitzar el seu horari laboral –són amos del seu temps, figura!- es fan autònom@s –o sigui, treballador@s sense drets- i acaben currant com ho feien els peons de la meva joventut, que s’esperaven a la plaça Urquinaona que algú els volgués donar feina.

Un altre cas, Uber (cotxes compartits) o Airbnb (cases o habitacions per a gent de fora de la ciutat): ¿són economia col·laborativa o una manera de passar-se pel folre els drets de tothom, de treballador@s i d’usuàri@s?

Un últim cas: una empresa m’encarrega un text i em fa signar un contracte de copy left. És a dir, per voluntat de l’empresa, el meu text passa a ser d'accés lliure dels usuaris i, sobretot, de l’empresa, que se’l fa seu sense que jo hi tingui cap més dret.

Òbviament, ja m’he desenganyat que l’economia del bé comú serveixi per derrocar el capitalisme; més aviat serveix per enfortir-lo. El lema hauria de ser: Entre tots ho farem tot, però només 1 o 2 –els que ho dirigeixen—es faran rics.

Entre tots ho farem tot: aquesta era una frase que, quan jo era petita, deia el meu pare sempre que s’havia fer alguna tasca important que requeria un esforç col·lectiu. A mi em donava una certa tranquil·litat; em feia la sensació que el treball, fet en equip, tenia més possibilitats de resultar reeixit.

Després, ja de ben gran, quan la crisi-estafa ens va deixar anorreats i vam pensar –ingènuament-- que el capitalisme estava acabat i que, ara sí, començava una nova manera de fer les coses, vaig observar amb gran interès el naixement d’un nou concepte (l’activitat no, que no era nova): l’economia col·laborativa o l’economia del bé comú.