Tribulacions d'un mal català davant del 27S

Els arguments de la llista del sí són tan imbatibles que no és estrany que els qui no hi combreguem sense vacil·lar siguem marcats amb una lletra, una creu o algun símbol extern que ens identifiqui davant la resta com a mals catalans, botiflers, apàtrides, judes, somniatruites o marcians, tan li fa. En síntesi: no pot ser que t'estimis Catalunya i no la vulguis rica i plena. I la independència és l'única via per aconseguir no només deslliurar-se d'una vegada per totes de l'ofensa permanent, del tracte culturalment uniformista i vexatori, sinó que, a més, obre la oportunitat de construir un país socialment just i econòmicament capdavanter. Qui no ha de voler això? Jo ho vull!

A més, la campanya del sí és la més ecològica. Ens estalvien haver de fer retrets als actuals governants. Aquells que estiguin revisant amb lupa l'acció de govern dels darrers quatre anys ja poden deixar-ho córrer. No els servirà de res. Primer, perquè no s'hi presenten, fins al número quatre ningú de la llista del sí tindrà cap necessitat de retre comptes de res. Segon, perquè la convocatòria segons l'entenen no va d'avaluar-los a ells, o sigui que el número quatre i successius tampoc se sentiran cridats a justificar res. I tercer, perquè tots sabem que si alguna cosa no s'ha pogut fer o no s'ha fet prou bé, si alguna promesa no s'ha complert, si algun servei públic s'ha deteroriat, si algú ho ha passat malament... la culpa té forma d'altiplà i nom de capital espanyola. Busquin una mica per internet i trobaran dades sobre això per parar un AVE.

Alguns, però, tenim un greu problema de falta de fe. Per molt que ho intento, jo no aconsegueixo creure'm l'anomenat aquest cop sí. Serà, suposo, per la meva obsessió malatissa amb el partit hegemònic, per a la qual, conscient del risc de transmetra-la als meus descendents, estic buscant alguna mena de cura o vacuna (de moment sense èxit, aprofito per llençar un SOS des d'aquí). L'ateisme sacríleg que em domina des de fa vint anys em diu que els del sí guanyaran, fins i tot és possible que obtinguin la meitat més un dels vots, i que en canvi no hi haurà independència, sinó una nova pirueta (o una nova piruleta), un nou escenari, un nou xut a seguir, més negociacions, trucades ignotes, trobades furtives, declaracions, contradeclaracions, moments solemnes, dies històrics i memorials de greuges per un oleoducte. Perquè els partits hegemònics del pont aeri es retroalimenten i necessiten mutuament tant com ho fan el Barça i el Madrid.

Sens dubte que aquestes eleccions són diferents de les altres. El ball de noms i sigles n'és la millor prova. Però hi ha coses que són immutables. El missatge guanyador, per exemple. Durant anys els vam votar perquè només ells podien fer que Catalunya fos decisiva, respectada i admirada. O això ens asseguraven. Erigir-se en els defensors de la terra dóna molts més rèdits que en els defensors dels febles. Aquest és un missatge perdedor, ploramiques i lamentable. A l'altra banda de la trinxera passa exactament el mateix. En el moment de més descrèdit del partit del capital, la insurrecció catalana li insufla oxigen, li injecta adrenalina enriquida i li permet excitar la parròquia amb el seu argument predilecte: ells són els salvadors de la pàtria, que en el seu cas és la defensa de la unitat, la raça i la llengua de Cervantes.

Jo mateix em sentia un defensor de la terra en un temps remot en què aquesta defensa es podia fer embolcallat només amb la senyera. Fins que, com dic, vaig anar perdent la fe sense remei. Poc a poc vaig anar adonant-me que l'embolcall tapava actuacions vergonyants, consolidava privilegis de classe, omplia unes poques butxaques i emparava l'abús i la injustícia. Ja em quedava molt poca fe a la reserva quan els defensors van ser capaços de pactar amb els agressors dels quals ens havien jurat protegir. I de tant utilitzar la senyera la van acabar descolorint i esquinçant, ja no tapava gairebé res, i alguns van pensar que podien demanar prestada aquella altra bandera amb el triangle i l'estel que anys enrere es miraven amb incomoditat o aires de suficiència.

Si no m'hagués dedicat al que em vaig dedicar potser amb una mica de temps i bons aliments hauria retrobat la falç perduda. La fe en els meus. Però la memòria juga males passades, i en el meu cas no em permet esborrar la impunitat amb què els hegemònics es van estar saltant les regles del joc durant anys i panys. Capitalisme d'amiguets, va batejar-ho l'Ekáizer. Sector negocis, n'havia dit fa un quart de segle en Sellarès. És el mateix.

Per tal que la fòrmula guanyadora es pogués seguir perpetuant malgrat les evidències de joc brut es necessitaven dues coses. La primera és que continués la hostilitat enemiga, ja que els catalans necessitem la dosi adeqüada de Werts, Roucos, Losantos i companyia tant com els espanyols esnifen dosis indecents d'insolidaritat catalana i de persecució del castellà a les escoles. Qui diu que el futbol és avui l'opi del poble? La política-espectacle és una substància molt més adictiva i dopant!

El segon component de la fòrmula guanyadora era (és) l'estricte control de tots els ressorts socials interns; i per això els hegemònics van distribuir alfils i peons per tot el tauler de la societat civil, van arraconar les veus díscoles i van utilitzar els recursos públics que administraven per introduir-se en els reductes que no dominaven, per promocionar els guardians afectes i marginar els dissidents, i per premiar els propagandistes que demostressin més responsabilitat i bona conducta. Preguntin a qualsevol dels diputats de la comissió Pujol si han usat gaire els mitjans d'informació més nostrats i prestigiats per documentar-se. Preguntin-los si de la trentena de casos de corrupció que van anar sortint al llarg de les sessions, i que ben explicats haurien interferit en la retòrica hegemònica, si n'hi ha algun que fos primícia del diari més influent del país, que és també el més subvencionat. Per anar ràpids ja els hi avanço jo les respostes. No a les dues.

Jo ja voldria recuperar la fe, però llavors penso que si finalment està aflorant la veritat sobre les pràctiques familiars del pare de la pàtria moderna i fundador del partit de les quinze seus embargades és gràcies a la presència de les forces del mal (també anomenades aparell judicial i mitjans de comunicació de l'Estat) que mai van poder controlar. Em confesso culpable d'haver-me alegrat, en algun moment de debilitat, de la presència de l'invasor. Espero que em disculpin els meus ancestres.

Això és el passat, m'han dit alguns, ara mirem cap al futur perquè aquest cop serà que sí. Ho sé. Persones que havien combatut el poder dels hegemònics amb molta més energia i efectivitat que jo ara s'hi sumen entusiàsticament, perquè ara és l'hora d'estar units. Som i serem, i al contrari que a mi, no els espanta que els hegemónics siguin i tinguin tota la intenció i moltes possibilitats de seguir sent. Estan disposats a fer foc nou, però en canvi opinen que no hi ha la més mínima possibilitat d'entesa amb els altres pobles ibèrics, i a aquesta conclusió hi han arribat, també, per totes les ofenses i menyspreus que certament arrosseguem del passat. No creuen, no volen i no accepten que es puguin fer distincions entre un Rajoy i un (Alberto) Garzón, entre un Guerra i un Iglesias. Endarrera aquesta gent. I llavors et citen a Pla, que sempre queda maco, per sentenciar que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres.

Jo no cauré en aquest simplisme. Un Alavedra Moner no és el mateix que un Rato Figaredo, ni un Fernández Díaz igual que un Puig Godes, o una Ana Mato igual que un Boi Ruiz. I ho dic sense sorna. Allà sempre serà cent cops pitjor... per apropar-nos-hi ens caldria com a mínim tenir un Estat propi. Aquí tenim les nostres singularitats. El més semblant a una tertúlia radiofònica o televisiva d'un mitjà català privat és una tertúlia radiofònica o televisva d'un mitjà català públic.

Evidentment, puc anar errat, en realitat és probable. 50 milions de fans no poden estar equivocats, que deia amb encert aquell mític LP de l'Elvis. I si ho estic, si el 27S ens alliberem d'aquest jou, i si resulta que aquest era el jou del que ens haviem d'alliberar per fer aquesta Catalunya rica, plena i justa que tots anhelem, renegaré de totes les meves conviccions, em sotmetré a una cura de desintoxicació al convent de sor Lucía Caram, abraçaré el masianisme i dedicaré tota la meva jornada laboral a insultar pel twitter a tots els botiflers espanyolistes que encara demanin que prioritzem la justícia social i la defensa dels febles.

Els arguments de la llista del sí són tan imbatibles que no és estrany que els qui no hi combreguem sense vacil·lar siguem marcats amb una lletra, una creu o algun símbol extern que ens identifiqui davant la resta com a mals catalans, botiflers, apàtrides, judes, somniatruites o marcians, tan li fa. En síntesi: no pot ser que t'estimis Catalunya i no la vulguis rica i plena. I la independència és l'única via per aconseguir no només deslliurar-se d'una vegada per totes de l'ofensa permanent, del tracte culturalment uniformista i vexatori, sinó que, a més, obre la oportunitat de construir un país socialment just i econòmicament capdavanter. Qui no ha de voler això? Jo ho vull!

A més, la campanya del sí és la més ecològica. Ens estalvien haver de fer retrets als actuals governants. Aquells que estiguin revisant amb lupa l'acció de govern dels darrers quatre anys ja poden deixar-ho córrer. No els servirà de res. Primer, perquè no s'hi presenten, fins al número quatre ningú de la llista del sí tindrà cap necessitat de retre comptes de res. Segon, perquè la convocatòria segons l'entenen no va d'avaluar-los a ells, o sigui que el número quatre i successius tampoc se sentiran cridats a justificar res. I tercer, perquè tots sabem que si alguna cosa no s'ha pogut fer o no s'ha fet prou bé, si alguna promesa no s'ha complert, si algun servei públic s'ha deteroriat, si algú ho ha passat malament... la culpa té forma d'altiplà i nom de capital espanyola. Busquin una mica per internet i trobaran dades sobre això per parar un AVE.