Ah! Però, ¿això és una plaça?

Fa uns dies vaig realitzar un peculiar exercici amb els meus alumnes i alumnes de grau. La idea era, dins de l'assignatura d'Introducció a la Sociologia i Psicologia del Turisme, confirmar o refutar una senzilla hipòtesi a través d'una pràctica breu d'observació participant en un espai proper a l'Escola. El lloc escollit va ser la plaça dels Països Catalans i la hipòtesi la següent: “La Plaça no funciona. Es tracta d'un lloc bàsicament de pas a causa del seu disseny i construcció ”. Això ens va donar després peu a repassar l'origen d'aquest tipus d'urbanisme a la ciutat i a plantejar possibles alternatives.

Com titulava el periodista Llàtzer Moix, hi va haver un moment en la història de Barcelona en què aquesta va ser La ciutat dels arquitectes. L'arribada dels socialistes al poder el 1979, de la mà del PSUC, no ho oblidem, va suposar l'accés a la Casa Gran d'una nova generació de polítics i polítiques demòcrates que, a més, provenien suposadament d'una tradició d'esquerres, portant nous aires a les formes d'entendre la política municipal. I dic suposadament perquè, tal com va assenyalar l'ex Molt Honorable Jordi Pujol, molts d'ells eren socialistes de Sant Gervasi, és a dir, veïns i veïnes d'una part de Barcelona històricament poblat de gent benestant.

Sigui com sigui, el començament de la dècada dels 80 a la ciutat comtal es va caracteritzar, entre altres qüestions, per l'escassetat de recursos econòmics, els inicis del somni olímpic i l'acció accelerada d'un Govern que es veia en la necessitat de satisfer les peticions del poderós moviment veïnal d'aquell llavors, alhora que tractava de desmantellar-lo. L'any 80 va ser també el de l'arribada a la Delegació d'Urbanisme de l'arquitecte Oriol Bohigas. Encara que aquest, famós per la seva llegendària afirmació al voltant de les necessitats urbanístiques de Barcelona -dignificar el centre i monumentalitzar la perifèria-, no va arribar sol a l'Ajuntament, sinó acompanyat per molts dels seus exalumnes, alumnes i deixebles, els coneguts com los lápices. Tota una generació d'arquitectes que va poder, per fi, posar les mans sobre Barcelona.

L'impuls polític, l'escassetat de recursos i les tendències arquitectòniques en voga entre los lápices van portar, entre altres, a la popularització de les conegudes com places dures. Serien aquestes aquelles on abundava el formigó i el ciment, sent la coberta vegetal un element insignificant, quan no en directa extinció. Un exemple d'això és l'actual Plaça dels Països Catalans, davant de l'Estació de Sants.

L'entorn de l'Estació de Sants és objecte de controvèrsia almenys des de l'època de Trias a l'Ajuntament. Seves són les paraules, allà per 2015, que la zona era “una vergonya lamentable”. El Govern de Barcelona en comú, acompanyat pels socialistes, com no podia ser d'altra manera, va reprendre la idea d'intervenir en l'àrea a través d'un pla de “recuperació i protecció dels espais públics moderns a la ciutat”. D'aquesta manera, i després del consegüent procés participatiu -marca de la casa en comú-, la idea és reconèixer el valor d'aquest i altres emplaçaments, com ara el Moll de la Fusta i els parcs de Diagonal Mar.

Entre les conclusions dels alumnes i les alumnes del grau es van trobar alguns elements que, potser, puguin ser d'interès tant per al veïnat com per a l'equip municipal. Pas a recollir-los a continuació. En general es considera a la plaça com un lloc de pas; la gent ve i va, molta provinent de l'Estació de Sants: viatgers de negocis de l'AVE a Madrid, usuaris de Rodalies, etc. Es tracta, a més, d'un lloc brut, sense bancs on conversar o simplement parar-se un instant a recuperar el bleix, ni cap tipus de vegetació. Tampoc hi ha equipament o instal·lació que permeti una certa presència constant en el seu entorn. A les interpel·lacions realitzades als caminants, aquests es sorprenien fins i tot que el lloc tingués la consideració de plaça, encara que aquesta fos reconeguda amb un Premi FAD l'any 1984. En general, la percepció de la mateixa era com un espai lleig, brut i amb poc ús, tot i que alguns veïns i veïnes de la zona encara recordaven la zona com un lloc de trobada i esbarjo. Entre les propostes elaborades es trobaven les de dotar l'escena d'una mica més de colorit, zones verdes que permetin respirar al passejant; bancs i espais de descans col·lectius, evitant els equipaments individuals que impedeixen la conversa i, finalment, la instal·lació de zones infantils, àrees per a gossos i un entorn delimitat en exclusiva per a skaters, veritables amos del lloc a determinades hores del dia. En relació amb l'entorn, pacificar el trànsit, reduint la presència de vehicles en general, i connectar la zona amb la propera Avinguda de Roma.

Aquestes i altres idees podrien ser d'interès si la intenció és, veritablement, que es produeixi una reapropiació per part del veïnat d'una plaça que, per molts premis que tingui, no ha estat mai res més que una plaça dura. I, de vegades, ni això.

Fa uns dies vaig realitzar un peculiar exercici amb els meus alumnes i alumnes de grau. La idea era, dins de l'assignatura d'Introducció a la Sociologia i Psicologia del Turisme, confirmar o refutar una senzilla hipòtesi a través d'una pràctica breu d'observació participant en un espai proper a l'Escola. El lloc escollit va ser la plaça dels Països Catalans i la hipòtesi la següent: “La Plaça no funciona. Es tracta d'un lloc bàsicament de pas a causa del seu disseny i construcció ”. Això ens va donar després peu a repassar l'origen d'aquest tipus d'urbanisme a la ciutat i a plantejar possibles alternatives.

Com titulava el periodista Llàtzer Moix, hi va haver un moment en la història de Barcelona en què aquesta va ser La ciutat dels arquitectes. L'arribada dels socialistes al poder el 1979, de la mà del PSUC, no ho oblidem, va suposar l'accés a la Casa Gran d'una nova generació de polítics i polítiques demòcrates que, a més, provenien suposadament d'una tradició d'esquerres, portant nous aires a les formes d'entendre la política municipal. I dic suposadament perquè, tal com va assenyalar l'ex Molt Honorable Jordi Pujol, molts d'ells eren socialistes de Sant Gervasi, és a dir, veïns i veïnes d'una part de Barcelona històricament poblat de gent benestant.