Va existir realment Pasqual Maragall?

El 7 de setembre vinent el COI anunciarà si la candidatura de Madrid guanya les d’Istanbul i Tòquio per a l’organització dels Jocs Olímpics de l’any 2020. La notícia tindrà una certa repercussió. És un bon moment per preguntar-se quina consciència ha quedat de l’impacte dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona. Deu ser més clara en el terreny urbanístic i turístic, en canvi el seu llegat ideològic i polític s’ha vist laminat. Aquella aventurada iniciativa no era només una operació de rentat de cara de Joan Antoni Samaranch davant dels seus conciutadans, ingredient indiscutible i al capdavall secundari. Era fruit sobretot de la pugna entre dues administracions catalanes, entre dues línies ideològiques confrontades, personalitzades pel catalanisme de de l’alcalde socialista Pasqual Maragall a l’Ajuntament i el nacionalisme del president Jordi Pujol a la Generalitat. La dialèctica entre les dues tendències alimentava aleshores un debat viu. Aquella vegada va guanyar l’esquerra amb resultats pràctics.

Una de les principals sorpreses que em va procurar treballar per encàrrec editorial amb Pasqual Maragall en la redacció posterior de les seves memòries Oda inacabada va ser que ell mateix i els seus principals col.laboradors reconeguessin que no s’havia publicat cap estudi sòlid, cap balanç argumentat sobre el que van representar els Jocs Olímpics del 1992 per a Barcelona i Catalunya. La carència es manté, s’eixampla cada dia. L’esquerra catalana, poderosament dotada aleshores de suports institucionals, ciutadans i culturals, ha deixat un rastre escàs de les seves idees i les seves realitzacions. Jordi Amat publicava aquest últim 19 de juny al suplement cultural de La Vanguardia l’article “Matar el Cobi” sobre l’ofensiva dels nacionalistes per atacar el model de la Barcelona olímpica maragalliana. El seu toc d’alerta ressonava de cop com un fet aïllat, molt aïllat, malgrat l’evidència dels arguments.

La desaparició de l’escena pública de Pasqual Maragall i de les idees que representava no es pot atribuir exclusivament a motius personals sense que el pretext faci olor precisament d’això. Aquella pugna entre dues ideologies del catalanisme encarnava la realitat plural del país, la seva dialèctica, el seu dinamisme, la seva modernitat. Una de les dues parts s’ha esborrat de l’escena institucional i del debat d’idees tangibles de govern. El país està retallat. Els historiadors, si més no, haurien de recordar-ho. I els ciutadans també.

El 7 de setembre vinent el COI anunciarà si la candidatura de Madrid guanya les d’Istanbul i Tòquio per a l’organització dels Jocs Olímpics de l’any 2020. La notícia tindrà una certa repercussió. És un bon moment per preguntar-se quina consciència ha quedat de l’impacte dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona. Deu ser més clara en el terreny urbanístic i turístic, en canvi el seu llegat ideològic i polític s’ha vist laminat. Aquella aventurada iniciativa no era només una operació de rentat de cara de Joan Antoni Samaranch davant dels seus conciutadans, ingredient indiscutible i al capdavall secundari. Era fruit sobretot de la pugna entre dues administracions catalanes, entre dues línies ideològiques confrontades, personalitzades pel catalanisme de de l’alcalde socialista Pasqual Maragall a l’Ajuntament i el nacionalisme del president Jordi Pujol a la Generalitat. La dialèctica entre les dues tendències alimentava aleshores un debat viu. Aquella vegada va guanyar l’esquerra amb resultats pràctics.

Una de les principals sorpreses que em va procurar treballar per encàrrec editorial amb Pasqual Maragall en la redacció posterior de les seves memòries Oda inacabada va ser que ell mateix i els seus principals col.laboradors reconeguessin que no s’havia publicat cap estudi sòlid, cap balanç argumentat sobre el que van representar els Jocs Olímpics del 1992 per a Barcelona i Catalunya. La carència es manté, s’eixampla cada dia. L’esquerra catalana, poderosament dotada aleshores de suports institucionals, ciutadans i culturals, ha deixat un rastre escàs de les seves idees i les seves realitzacions. Jordi Amat publicava aquest últim 19 de juny al suplement cultural de La Vanguardia l’article “Matar el Cobi” sobre l’ofensiva dels nacionalistes per atacar el model de la Barcelona olímpica maragalliana. El seu toc d’alerta ressonava de cop com un fet aïllat, molt aïllat, malgrat l’evidència dels arguments.