A la vaga per treballador, a judici per vaguista

Més de tres anys després, ens arriba la citació definitiva per judici. Això sí, amb només tres setmanes de marge. Quines coses, tu. I amb tot, és inevitable girar la mirada enrere i veure com ha plogut des d'aleshores. I déu n'hi do com ha plogut, a Sant Andreu i arreu, des d'aquella vaga general del 29 de març de 2012, des d'aquell 29M en què més de 100 persones arreu dels Països Catalans fórem detingudes, i més de la meitat érem de l'Esquerra Independentista.

Ha plogut, entre altres, una altra vaga general vuit mesos després, la del 14N. Una vaga que ens marcaria a moltes, a Barcelona i a Madrid. A Barcelona, perquè l'actuació sanguinària de la BriMo deixava sense un ull a n'Esther Quintana. A Madrid, perquè suposaria l'empresonament preventiu del jove Alfon durant més de 50 dies. I que a dia d'avui, n'Esther encara espera algun tipus de reparació o justícia per part dels criminals al govern, aleshores i ara: CiU. I que a dia d'avui, a n'Alfon l'han tornat a segrestar després d'un judici farsa que va evidenciar que era polític al 100%, i és per això que l'han empresonat: perquè ell sempre s'ha reivindicat com a treballador, lluitador, antifeixista.

Aquell dia, aquell 14N, vam tornar a fer vaga. Aleshores, encara planava sobre mi l'acusació de pintades, una acusació que podia ser de faltes o de delicte. Prop d'un any després, l'octubre de 2013, apareixia per generació espontània una petició fiscal que m'acusava de baixar dues persianes i d'haver-me resistit a la detenció, sumant una petició total de 6 anys de presó per a mi, i 2 anys per resistència a l'autoritat, també, per en Mercader. La correcta lectura de tot plegat la vam fer ben aviat: volien i volen carregar-se el dret a vaga.

Porten anys, dècades, eliminant el dret al treball, per no parlar del treball digne, que brilla per la seva absència. Major flexibilitat i facilitat a l'hora d'acomiadar-nos, extensió dels contractes escombraries i precaris, reducció de la capacitat negociadora de la classe treballadora amb l'intent de supressió de convenis, amb la creació de múltiples escales salarials i d'altres maneres de crear desunió en la plantilla -si existeix- i altres formes de trencar la solidaritat de classe. Ja només els queda eliminar el dret a vaga, l'altra cara de la moneda del dret al treball. Per això defensem ambdós drets aferrissadament.

I per això volen criminalitzar-la. Tot plegat, inserit dins d'una estratègia global de criminalització de la dissidència i la resposta social i conscient, obrera, combativa. Com dèiem, per exemple, en el cas de l'Alfon. I això ens recorda, inevitablement, a altres casos, com el dels antifeixistes que al Principat s'enfronten a penes altíssimes de presó... o a l'ingrés dins d'aquesta. Com per exemple, en Sergi i en Rubén, que seran empresonats tres anys acusats d'haver plantat cara al feixisme l'octubre del 2011. Mentre, els companys i companyes acusades d'haver plantat cara als porcs del capital l'octubre del 2013 afronten peticions fiscals de 17 anys de presó.

Crisi econòmica, augment de les retallades i la repressió, feixisme, resposta obrera i social, conscient i combativa. Europa anys 30 del segle XX, Unió Europea anys 10 del segle XXI. Es repeteix la història que no trobem als manuals: feixisme de manual. El feixisme com a sortida d'un capitalisme en crisi que necessita sufocar les revoltes obreres que poden fer germinar contrapoder, que supuren anticapitalisme. Atacant el dret a la vaga ataquen el dret al treball. Atacant les antifeixistes combatives aplanen el camí a la repressió policíaca i jurídica i les agressions de carrer contra les obreres més conscients.

I amb aquests atacs, intenten atacar també els espais populars de què ens dotem. La repressió a les antifeixistes va ser l'excusa per atacar Can Vies, icona emblemàtica de l'anticapitalisme, de l'autoorganització, de l'autogestió, del contrapoder. I amb l'efecte Can Vies vam demostrar que no els ho posarem fàcil. Una setmana de revolta, foc i trencadissa per recuperar i reconstruir allò que el poder establer pensava que podia destruir a cop de decret. No ens va sortir gratuït, tampoc, vam tenir baixes en termes repressius, però la guerra la vam guanyar. I la força material i simbòlica d'aquesta victòria perviurà amb naltros durant molt de temps.

Per això, tornarem a fer vaga. Seguirem als carrers que mai no hem abandonat perquè és on sabem que es guanyen els drets. On es combat cara a cara, directament, al capital i a tots els seus gossos i porcs, a tots els seus executors, actius o còmplices. Perquè si el feixisme encara és viu a l'Estat espanyol és perquè no l'hem derrotat, encara, des d'aquell 1939: s'ha anat maquillant per semblar democràtic, democràtic d'una democràcia burgesa que manté intactes els poders de la dictadura econòmica que suposa l'economia de mercat i el neoliberalisme, que amb tantes retallades drets i d'Estat del benestar, sembla més aviat paleoliberalisme.

Dimarts ens jutjaran per vaguistes, per treballadors conscients. Tot plegat, ben lògic dins del sistema capitalista. El que està clar és que ni aleshores, ni ara, aconseguiran que deixem de lluitar ni que abandonem els carrers: no hem aturat, des d'aleshores. Hi ha massa companys/es que ens han precedit -o amb qui som colze a colze- que s'hi han deixat la pell o pateixen la repressió molt més que naltros, com per tirar la tovallola. La consciència de classe ens ho impedeix.

Vagi per l'Alfon, pel Sergi i per totes les vaguistes i antifeixistes encausades.

Més de tres anys després, ens arriba la citació definitiva per judici. Això sí, amb només tres setmanes de marge. Quines coses, tu. I amb tot, és inevitable girar la mirada enrere i veure com ha plogut des d'aleshores. I déu n'hi do com ha plogut, a Sant Andreu i arreu, des d'aquella vaga general del 29 de març de 2012, des d'aquell 29M en què més de 100 persones arreu dels Països Catalans fórem detingudes, i més de la meitat érem de l'Esquerra Independentista.