Viatges sense retorn

Tot un any de treball, d'estrès i de presses, de papers i d’oficines. Tot un any de feina, de trànsit i d’embussos. D’esgotament i de cansament. Però per fi arriba la calor. I amb ella, els mesos d’estiu: arriben les vacances. I amb les vacances, els viatges. I amb els viatges, els turistes... O potser els viatgers?

En el passat les persones efectuaven viatges per diferents motius concrets: visitar a parents o amistats, per raons mèdiques, per aprendre nous idiomes i costums o per aconseguir una nova feina. El concepte de vacances ja existia, però no incloïa dins de les seves variables la tendència actual de visualitzar-les com una necessitat compulsiva.

Un fenomen més recent el conforma el fet de viatjar per a no fer res, només descansar o fer-ho sense tenir una idea clara d’allò que es vol realitzar. El concepte «Turisme» va sorgir en aquest context i s’ha desenvolupat fins als nostres dies. En l’actualitat, gran part dels habitants del món occidental dediquem tres o quatre setmanes a l’any a fer vacances. Segurament la majoria de nosaltres no concebem les nostres vides sense unes periòdiques i llargues vacances, les quals han adquirit un caràcter gairebé sagrat en contraposició a persones d’altres països per a qui les vacances, més que una necessitat, són un luxe.

Amb la finalitat de satisfer el ràpid creixement de les noves tendències i patrons de consum dels turistes, el món occidental ha implementat una enorme xarxa de transport terrestre, aeri i marítim així com la construcció de complexos hotelers als llocs de destí. Aquest model de grans inversions ha comptat amb la complicitat de grans empreses multinacionals i operadores de viatges (la indústria turística) que ha convertit els turistes en els seus clients. Mentre que en el passat els viatgers acceptaven els destins tal i com eren, avui en dia la indústria turística insisteix en adaptar-los als interessos i gustos del client. D’aquesta manera els turistes senten que són clients i exigeixen i esperen que les circumstàncies s’ajustin a les seves necessitats. El turista veu les diferents parts del seu viatge com a elements individuals que ell mateix ha seleccionat, pel que accepta més fàcilment les condicions i naturalesa del destí a visitar.

Aquest model turístic genera impactes ambientals, socials i econòmics devastadors en la població i el territori d’acollida: precarietat laboral, explotació i privatització de recursos naturals, modificació dels trets culturals, folklorització de les tradicions per al gaudi del turista, etc.

En aquest context, el Turisme Solidari neix com a contraposició a aquest model. Neix com a un moviment social a favor de la sostenibilitat del fenomen turístic, és a dir, és un model que té en compte les variables socials, culturals, econòmiques i mediambientals, denuncia els impactes negatius que el turisme pot suposar a les societats amfitriones i reclama la responsabilitat dels turistes, empreses, amfitrions i institucions públiques a l’hora d’afavorir models turístics sostenibles.

Hi ha gent, però, que no viatja per l’atractiu turístic que pugui tenir una destinació, ni per descansar ni per no fer res. Hi ha gent que viatja escapant de tota lògica clientelar de la indústria. Hi ha gent que s’emociona preparant una motxilla, que tremola quan s’acomiada de la família i que sent papallones a l’estómac quan puja a l’avió. Gent que vol conèixer les persones que estan a l’altra banda, amarar-se de la seva realitat quotidiana, ser conscient de quines són les seves mancances i dificultats però, sobretot, gent que vol aprendre d’altres formes de viure i d’organitzar-se. Gent que participa dels Camps de Solidaritat, del Moviment de Brigadistes, dels Camps de Treball o de tantes altres experiències que ofereixen moltes entitats catalanes.

En aquests viatges els protagonistes no són els qui es mouen i agafen l’avió, sinó els que són visitats, els qui pateixen una situació de desigualtat injusta provocada pel nostre sistema capitalista però també els qui lluiten per defensar la vida amb tota la dignitat. I en aquest sentit, els viatgers cal que es desprenguin de la mirada colonial de l’home blanc sobre les alteritats. Perquè la solidaritat és la tendresa dels pobles. Caldrà, doncs, posar-nos a la mateixa alçada, no donar lliçons, abandonar el sentiment de la pena paternalista i no repartir caramels. Caldrà que ens mirem als ulls, que tinguem tot el temps del món per a les estones del cafè, el te o el mate, per tenir converses llargues i profundes amb la gent que ens acollirà que ens ajudin a comprendre les causes estructurals que estan generant aquesta situació de desigualtat, per reflexionar sobre els nostres trens de vida. Caldrà desapendre per tornar a aprendre. 

I seran aquests moments els que generaran aires de canvi en la nostra manera de ser i de pensar. Seran les persones que hem conegut les que ens enfocaran cap a on hem de mirar després del viatge. Les que ens faran adonar dels privilegis inherents a ser blancs i occidentals. Les que donaran sentit a la lluita per un món més just i solidari i aquesta serà la manera de cuidar-nos malgrat la distància. Així, lluitarem des d’aquí contra el món que hem vist i no ens agrada, el que ens sembla injust, el que no volem ser. Les persones que haurem conegut ens donaran la força, l’empenta i tot l’entusiasme per redirigir les nostres accions quotidianes per la construcció d’un món en què valgui la pena viure-hi. 

El turista mira i no veu res. El viatger mira, veu, s’indigna, admira, torna a casa i lluita. Viatjar per a no retornar. De què serveixen els viatges sinó?

Tot un any de treball, d'estrès i de presses, de papers i d’oficines. Tot un any de feina, de trànsit i d’embussos. D’esgotament i de cansament. Però per fi arriba la calor. I amb ella, els mesos d’estiu: arriben les vacances. I amb les vacances, els viatges. I amb els viatges, els turistes... O potser els viatgers?

En el passat les persones efectuaven viatges per diferents motius concrets: visitar a parents o amistats, per raons mèdiques, per aprendre nous idiomes i costums o per aconseguir una nova feina. El concepte de vacances ja existia, però no incloïa dins de les seves variables la tendència actual de visualitzar-les com una necessitat compulsiva.