'Welcome', profètic Tom Wolfe

D'aquí a poc arriba a Espanya el gran Tom Wolfe (82 anys). En contra del seu costum -no li agrada moure's- ve per presentar la seva última novel·la Bloody Miami (Anagrama), un retrat, diuen, de la vida boja d'una singular ciutat multicultural plena de secrets. Imagino que voldrà comprovar què tenen d'espanyols els llatins de Miami o viceversa. Òbviament, veurà que, malgrat que estarà immers en el món literari que és el més sofisticat que tenim, som cosins germans. I visca la Pepa.

Si recordo aquí a Wolfe és per agrair-li la fotografia del futur -del nostre aquí i ara mateix- que ens va regalar el 1987 amb La foguera de les vanitats (els qui no l'hagin llegit tenen la sort de poder fer-ho encara per primer cop). Va ser el primer home de lletres que va descriure dos prototips contemporanis amb els seus noms adequats: els amos de l'univers i les radiografies socials. I la seva novel·la és una foto precisa i anticipada de les relacions de poder social en els noranta i en les primeres dècades d'aquest segle. La foguera explicava ja llavors el que avui vivim.

Igual que havia descrit subtilment el masclisme més ranci en El que cal tenir (1979), demostrant conèixer com ningú la ridícula vanitat masculina de dominar el món, a La foguera aquesta vanitat supera cotes de sofisticació fins concretar-se en el nou prototip: els amos de l'univers, dels quals els yuppies van ser només una fugaç imitació. Era l'època de les 'opes' i de voler fer-se amb l'empresa major del planeta i fins aquí hem arribat amb el qui la té més llarga.

No seré jo qui tracti de suplir les paraules precises de Wolfe, però el prototip va crear un model amb tal fortuna que ara són les escoles de negocis les que fabriquen en sèrie aquests irritants éssers que ho tenen tot sota control, només es tracten amb altres amos de l'univers i imaginen que tot el futur està en un algoritme: uns endogàmics ingenus de ca l'ample que ho ignoren gairebé tot. De pas afegeixo que ja hi ha experiències d'escoles de negocis per a nens, així que la febre del més lluny encara continua.

Tots coneixem exemples propers o mediàtics d'aquests amos de l'univers, penso en els nostres universals contemporanis Rodrigo Rato, Botín, Aznar, per exemple, i en tots aquells que estan convençuts que ens fan un favor amb la seva existència.

Tom Wolfe els va calcar ja el 1987 i va descriure la seva indòmita ambició amb l'amabilitat irònica i inoblidable que correspon a la pretensió d'un petimetre i baliga-balaga qualsevol de passar pel Xa de Pèrsia. El dramàtic és que si pretenia avisar-nos del que aquests tipus eren (i serien) capaços de fer només vam saber riure'ls les gràcies. Així han proliferat com les males herbes. I amb més envaniment si cap.

I què dir de les radiografies socials? Els joves i els qui no hagin llegit el llibre les poden reconèixer avui pel carrer, a la televisió, a les revistes. Així anomenava Wolfe a aquelles dones tot os, pura anorèxia (llavors potser el qualificatiu era gairebé secret i cabalístic), pura perxa de moda. La radiografia social equivalia al fantasma que passejava, sense parla, com a mirall del zombi que oferia el model de dona a la moda. Per què haurien de parlar les dones? Només amb exhibir la seva complaença amb el fetitxisme del tot imatge ja eren el pur anunci de la ideologia dominant. Com les seves parelles, els amos.

Totes les novel·les del mestre Wolfe mostren com el periodisme pot anar molt més enllà si s'acompanya d'intel·ligència, cultura, una dosi d'humilitat i tres parts d'ironia benèvola i comprensiva amb la varietat del gènere humà. Una humanitat que sembla confortada a homogeneïtzar i identificar-se amb els prototips estètics i ètics que els poders li ofereixen en cada moment. Sobre aquests misteris del mimetisme estètic van escriure meravellosament GilloDorfles o ClementGreenberg en la seva inoblidable assaig sobre el kisth (1939). Ètica i estètica van sempre juntes, potser només els artistes (únics éssers lliures que ens queden) percebin aquest acoblament bàsic.

El mateix Tom Wolfe és, per descomptat, un artista: la seva mirada sobre la societat i la seva forma de descriure-la fan que l'escriptura sigui una cosa molt més seriosa que la mera successió de boniques frases. Llegint un no sap si la realitat imita la literatura o la literatura a la realitat. Va ser el precursor d'una era en la qual la gent pot moure's exclusivament per aquests mimetismes socials tan comuns i expansius. La seva anàlisi sobre la nostra cultura que mostren totes les seves novel·les és molt més afinat que qualsevol assaig.

No hi ha equivalent al mètode Wolfe. Si de cas, poden trobar-se innovacions importants en algunes sèries televisives. Estic acabant la tercera temporada de Tremé (David Simon I Eric Overmyer) i la manera en què aquests genis de la imatge descriuen una societat viva, desconjuntada, supervivent i espontània, arriba a l'ànima de la mateixa manera que les descripcions dels herois i les situacions de Wolfe. A Tremé els herois són totalment plurals i una cosa exòtica en la nostra cultura: extraordinàriament humans.

Sigui literatura o sigui imatge, el que aporta el bon periodisme és un coneixement profund de les societats. Crec que no hem valorat prou aquest aspecte bàsic per entendre el nostre món. Per pensar-hi són aquí, cada dia als mitjans, totes les variants de amos de l'univers derivats de l'original descrit per Tom Wolfe. Només ell sap en qui es va inspirar.

D'aquí a poc arriba a Espanya el gran Tom Wolfe (82 anys). En contra del seu costum -no li agrada moure's- ve per presentar la seva última novel·la Bloody Miami (Anagrama), un retrat, diuen, de la vida boja d'una singular ciutat multicultural plena de secrets. Imagino que voldrà comprovar què tenen d'espanyols els llatins de Miami o viceversa. Òbviament, veurà que, malgrat que estarà immers en el món literari que és el més sofisticat que tenim, som cosins germans. I visca la Pepa.

Si recordo aquí a Wolfe és per agrair-li la fotografia del futur -del nostre aquí i ara mateix- que ens va regalar el 1987 amb La foguera de les vanitats (els qui no l'hagin llegit tenen la sort de poder fer-ho encara per primer cop). Va ser el primer home de lletres que va descriure dos prototips contemporanis amb els seus noms adequats: els amos de l'univers i les radiografies socials. I la seva novel·la és una foto precisa i anticipada de les relacions de poder social en els noranta i en les primeres dècades d'aquest segle. La foguera explicava ja llavors el que avui vivim.