El 20 de novembre del 1490 -el mateix dia, però de fa ja més de cinc segles, que escric aquesta nota- es va imprimir a València (llavors érem pioners) la primera edició del Tirant lo Blanch, la gran novel·la de Joanot Martorell. Una segona edició es va fer a Barcelona ja el 1497. Segons l’escriptor suecà Victor Labrado, l’obra es degué escriure “entre els anys 1460 i 1464”. El mateix Victor -escriptor i investigador esclarit- en va fer, temps era temps, una edició i transcripció memorables a la Biblioteca d’Autors Valencians, de la Institució Alfons el Magnànim (més desconeguda, diria Eduard Verger, com a IVEI), la mateixa que el 2010 es va recollir, revisada, en una edició compacta a l’editorial La Magrana, i que el 2018 es publicà de nou a la renovada Biblioteca d’Autors Valencians, que és l’edició vigent més útil i a l’abast de les que es fan i desfan.
En són diverses, les edicions del Tirant, com ara les de Martí de Riquer (1979) o d’Albert Hauf (2005). O la de Josep M. Capdevila a la Barcino (1928). Normal i lògic, és el que passa amb qualsevol clàssic. I en aquest cas està més que justificat, enllà de la pura filologia, perquè com sap tothom que s’hi ha endinsat, s’ho val amb escreix. El Tirant fou la primera novel·la moderna d’Europa, s’ha dit. Una fita de la literatura catalana, juntament amb Ausiàs March, Ramon Llull o Bernat Metge. Pedra cantonera de l’aportació valenciana a les lletres universals i a la cultura catalana. Tot això i més coses. Les discussions sobre l’autoria, les fonts, la inspiració i la posteritat són inacabables. Quina intervenció tingué Joan Martí de Gualba? I Roís de Corella, deus ex machina de tota la literatura de l’època segons algun investigador?
Els conceptes d’autor i editor o impressor no eren tan clars i definits al segle XV com segles després i a hores d’ara. Un llibre era un producte per a vendre, una mercaderia -com actualment-, però hi podien intervenir moltes mans. Sovint en aquestes dates tan reculades els enigmes i la manca de concreció donen marge per a grans exercicis d’imaginació, per a fabulacions fantasioses.
El fet, tanmateix, és que el Tirant es pot llegir encara, i tant! Amb algun petit esforç, no més feixuc que el que demana la lectura del Quixot, de Miguel de Cervantes posem per cas. Aventures, girs inesperats, personatges que van i venen, una narrativitat exuberant, tot això és molt modern, i es troba al Tirant, bé que amanit amb referents d’època que al lector d’avui se li poden escapar. I tanmateix, això és accessori. Es pot ben bé submergir en una novel·la que miraculosament s’aguanta després de tants segles.
Però no era aquest vessant al qual em volia referir ara. Hi ha un passatge molt esmentat al capítol 330 del Tirant, que diu així: “Aquesta noble ciutat vendrà per temps en gran decaïment, per la molta maldat qui en los habitadors d’aquella serà. D’açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents que, com se seran mesclades, la llavor que eixirà serà tan malvada que lo fill no fiarà del pare, ni lo pare del fill, ni lo germà del germà.”
Sembla una profecia -així es presenta, a càrrec del profeta Elies- de mal averany i una condemna radical del que en podríem dir avui el “multiculturalisme”. De la barreja -suggereix- només en pot eixir una llavor malvada.
Prèviament havia exalçat les bondats del clima, la fertilitat del país, ben assolellat, i els seus “valentíssims cavallers”, així com l’abundància de mercaderies, la gent “molt bona e pacífica e de bona conversació” i també les dones “molt femenils”, per bé que “no molt belles, mas de molt bona gràcia e més atractives que totes les restants del món, car ab lo llur agraciat gest e ab la bella eloqüència encativen los hòmens”. Captatio benevolentiae? ¿Un exemple més del gènere de l’exaltació o elogi del lloc per agradar els qui puguen llegir o escoltar -o pagar- l’escrit (com la lloança de València per Francesc Eiximenis a l’endreça del Regiment de la cosa pública)? Segurament, sí.
Ara, el més fort en la mateixa línia de la impugnació de la diversitat ve després, tot seguit, em sembla. Perquè rebla encara el clau d’una mentalitat que té molta actualitat. I diu: “Tres congoixes ha de sostenir aquella noble ciutat, segons recita Elies: la primera, de jueus; la segona, de moros; la terça, la de cristians que no venen de natura, qui per causa d’ells rebrà gran dan e destrucció.” És a dir, la causa i el determinant de les desgràcies de València (i per extensió, se suposa, del regne) rauen en la juxtaposició de cultures diferents en un mateix cos social: jueus, moros i cristians. I dins dels darrers, com a perill especialment greu, els qui “no venen de natura”; en altres paraules, els conversos.
Una manera de veure les coses que va dur a reiterats sotracs socials a les terres valencianes: l’assalt a la jueria de València el 1391 (un pogrom en tota regla), l’expulsió dels jueus el 1492, la conversió forçosa i la instal·lació del Tribunal de la Inquisició, el biaix contra els “moros” de les Germanies (1519-1522), l’expulsió dels moriscos el 1609. Tot això forma part de la nostra història. Ja el 1955 Joan Fuster va cridar l’atenció sobre aquest passatge del Tirant, en un article publicat al suplement Valencia del diari Levante: “La profecía sobre Valencia” (2-IX-1955), que es troba recollit al llibre de Mireia Ferrando Joan Fuster. Escrits sobre el Tirant lo Blanc (PUV, 2023). El tema de moros i jueus ja sabem com es va “resoldre” ve a dir Fuster, i afegeix: “Queda, sin duda, por discernir el equívoco de aquellos cristianos ‘qui no venen de natura’.” Una reticència i un apunt, una manera de plantejar una qüestió oberta en diversos sentits, molt fusterians, sense dubte. En qualsevol cas, convé recordar que la societat que tenia davant Joan Fuster era molt més homogènia que l’actual.
El passatge del Tirant ens dona pistes. Aquesta era la mentalitat, pre-nacional. Perquè el marcador distintiu no era la llengua, posem per cas, sinó la religió (i a més una religió lligada a la nissaga). Una mentalitat pre-moderna, recelosa de la diversitat i exclusivista, generadora de prejudici, exclusió i discriminació. Pròpia d’una societat d’estatus fixos prefigurats pel naixement, per l’adscripció a un estament i a un grup etno-cultural. Una mentalitat que veiem com retorna avui, paradoxalment o no tant, en alguns sectors de la societat amb les mateixes derivacions de recel i discriminació. Tot i que ara ensopega amb obstacles formidables, el llegat de les revolucions de l’era moderna i contemporània, que varen assentar la idea de la igualtat de tots els ciutadans, la llibertat de totes les persones i la fraternitat humana universal. Per bé que el problema rau, com bé sabem, en la definició del “nosaltres”, en els drets de ciutadania, en els destinataris de la fraternitat. Ara la qüestió no seria tant la religió, sinó altres marcadors de diferència. O potser no és així i hem tornat a temps pre-moderns? Perquè tot podria ser...
La mescla de nacions “de gents” era vista com una font de malfiança i de destrucció de lligams, de la necessària cohesió social. Això es desprèn del text de Martorell, que cal agafar com el que és, literatura metafòrica, amb un punt de messianisme apocalíptic. Però que ens ha de posar alerta: relaciona maneres de veure el món d’arrels llunyanes amb realitats del present, excitades per partits i suggestions mediàtiques d’extrema dreta, sí, però la cosa va més enllà. Perquè aquesta mentalitat és una dada objectiva, existeix, hi ha gent que respira així, per interessos o entestament primari.
En una societat tan complexa com l’actual caldrà encertar en el diagnòstic, entendre bé el fenomen, i articular respostes persuasives en favor de la integració de la diversitat en un tot més ampli que les parts però respectuós amb la història i la cultura, la llengua i la condició, dels “habitadors” originaris. Un bon motiu -aquest fragment del Tirant- per a reflexiona rsobre un tema inesgotable, amb moltes més arestes per descomptat, econòmiques per exemple, de poder, de lluita de classes també. I d’una actualitat que esborrona.
0