Què fou el comunisme? Aquesta pregunta que situa el comunisme definitivament en el passat -ni en el present ni en el futur- se la va plantejar l’historiador alemany Gerd Koenen en un llibre del mateix nom que d’ací a un temps apareixerà traduït a la nostra llengua (en la Biblioteca de Pensament Crític de l’editorial Afers). Una pregunta pertinent després de la desaparició o transmutació de la Unió Soviètica i dels partits comunistes -els més significatius-, així com de tota mena de “règims socialistes” a Europa oriental. El comunisme com a tal sobreviu nominalment a la Xina, que combina un capitalisme desfermat amb la dominació d’un partit anomenat comunista. Però ja sabem que la Xina és cas a banda i té una altra mirada històrica, que no es compta per dècades, i ni tan sols per segles... També persisteix d’alguna manera en uns quants països situats als marges i que no són a hores d’ara exemple de res, com Corea del Nord -que fins i tot ha instaurat una dinastia- o Cuba, que malviu com pot. L’experiment que començà el 1917 va acabar entre 1989 i 1991. Ara ja és història, i mereix aquest tipus de consideració, sòbria i distanciada. Amb ell ha desaparegut alguna cosa més, l’expectativa d’una revolució salvadora, i ha quedat tocat -però no del tot enfonsat- el marxisme. Cosa bastant interessant i debatuda.
És ja història, sí, però és una història extraordinàriament enrevessada. Perquè el comunisme fou moltes coses alhora: aspiració i lluita alliberadora; consumació i continuació del marxisme, en el qual s’inspirava (i que -segons interpretacions- deformava i desfigurava); temptativa de construir una societat igualitària; règim totalitari i repressiu; motor del combat antifeixista a Europa (amb un parèntesi en 1939-1941) i finalment determinant de la derrota del nazisme; factor d’alliberament dels pobles colonitzats; aliat de moltes causes justes; i no en darrer terme, seducció persistent per a un vast sector dels intel·lectuals i actors culturals a Occident. Potser fins ara mateix, en alguns campus universitaris. Podem fer-ne una anàlisi distanciada, però en el fons la història del comunisme és la de molta gent que hi va creure i que no tenia res a veure amb la dimensió “totalitària i repressiva”. Vet ací la paradoxa, o l’aporia.
També entre nosaltres, i no calia ser militant del partit. Durant molt de temps, aquesta consideració del comunisme, que té una llarga història, ha estat el terreny natural dels “implicats”. Dels “ex comunistes”, per una banda, i dels “antics comunistes”, per una altra, segons la coneguda distinció que va fer Hannah Arendt. Els primers, professionals de l’anticomunisme (sobretot durant la Guerra Freda) traslladaren el dogmatisme d’ahir a la nova fe. Els segons, que havien tingut també una experiència directa, sovint malaurada, miraven enrere sense agror, i s’interrogaven per tots els “per què ”i els “com”, mirant de destriar el gra de la palla.
Ara ja no és exactament així, perquè el temps passa veloç, no s’atura mai, i aviat del 1989/91 en farà quasi mig segle. D’històries viscudes, o d’història amb motivació en primera persona, ara proliferen no les dels ex o dels antics comunistes, sinó les d’aquells que varen viure sota règims comunistes, també dits de “socialisme real”. Terminologia ortodoxa: allò era el socialisme de veritat, l’únic possible; les altres versions, purs ensomnis.
El cas és que hi ha raons per a pensar que amb elements rudimentaris de marxisme -codificat en una mena de catecisme- i de leninisme, el resultat no podia ser un altre sinó el que fou. Ja ho va preveure -a grans trets- Rosa Luxemburg al seu escrit de 1918 (“La revolució russa”). Rosa Luxemburg era marxista, polonesa i jueva, a més de dirigent de l’SPD -la socialdemocràcia alemanya- i dels socialistes radicals i clandestins polonesos-lituans (SDKPiL), en relació estreta amb Leo Jogiches, abans de la Primera Guerra Mundial. Tenia coneixement directe del que eren i significaven Lenin i els bolxevics. El seu pronòstic es va acomplir.
Fet i fet, el risc era que la supressió de llibertats, l’establiment d’un poder incontrolat basat en la seguretat (la policia política), la destrucció dels adversaris, de la societat civil, de la democràcia, de l’oposició, de les eleccions lliures, i així successivament, només podia conduir al totalitarisme, a una nova forma d’esclavitud. Res més allunyat del que Marx i Engels -fills de la Il·lustració, al capdavall, i de la revolució democràtica europea del 1848- havien pensat que podria ser el socialisme... Ara bé, en el fons, la idea nefasta d’abolir les diferències i les esferes separades, de destruir la petita propietat, la reducció de tothom a força de treball temorenca, submisa i a disposició del poder (l’Estat, el Partit), privada del concurs d’esferes -professionals, orgàniques, socials- independents, la fusió d’economia, societat i Estat, tot això, tan carregat de conseqüències, no podia conduir a cap altre escenari que al regne de la foscor. On la Seguretat de l’Estat (fos quin fos el nom que prengués) manava i determinava, al marge de lleis o de les restriccions de la “democràcia formal”. A l’antic imperi rus i a tot arreu. A banda d’això, tot indica que el comunisme fou a Rússia i la Xina -més enllà d’ideologies o utopies- un mitjà per restaurar vells imperis en decadència, com apunta Gerd Koenen.
Kafka i Orwell -dos grans visionaris- varen imaginar mons tancats i terribles, d’una dominació sense escletxes. Però ara constatem que es varen quedar curts. El món del KGB i equivalents, que escoltaven, anotaven i perseguien -vegeu el film “La vida dels altres” per al cas concret de l’RDA- i a la fi els seus perseguits acabaven en la presó o en camps de treball forçats... ¿Què té a veure això amb els lluitadors comunistes del PCE o del PSUC contra el franquisme i per la llibertat que vàrem conèixer? No res. O sí, alguna cosa, i vet ací el neguit, la ferida, la cicatriu. El PSUC, per exemple, tan admirable, tingué dues taques: la persecució d’Andreu Nin (anys 30) i la de Joan Comorera (anys 50)... Al País Valencià, si hagueren guanyat el qui “perderen la mel”, però “guanyat ”de debò, ¿qui diu que, segons com, no s’haurien obert camps de treball a la plana de Requena-Utiel -on fa un fred siberià- per reeducar els intel·lectuals petit-burgesos i nacionalistes?
Un tema molt ampli (“ein weites Feld”). La premi Nobel Svetlana Aleksiévitx ho explica molt bé: deia Vaclam Shalánov que havien participat en una enorme batalla perduda per la renovació efectiva de la humanitat i ella s’hi va sumar: el Paradís, la Ciutat del Sol! Però tot “acabà i només en va restar un mar de sang, milions de vides humanes destruïdes.” Ara bé, hi hagué un temps en què “cap idea política del segle XX era comparable al comunisme (amb la Revolució d’Octubre com a símbol), ni atreia amb més força i intensitat els intel·lectuals occidentals i gent de tot arreu.” Es pot llegir a De una batalla perdida (Nórdica, 2024).
Alguns “estudis de cas”: Lea Ypi, albanesa i politòloga de la London School of Economics, esperit crític i lliure, va narrar a Libre, el desafio de crecer en el fin de la historia (Anagrama, 2023) el descobriment de la mentida i l’opressió, i el subdesenvolupament i la inòpia programats, en un país extrem, l’Albània d’Enver Hoxha, que va dur al paroxisme absolut i paranoic el sectarisme neo-estalinista: una variant del socialisme real, especialment irreal. Margo Rejmer explica a Bucarest. Polvo y sangre (La Caja Books, 2019), què significava en termes concrets viure sota el règim “comunista” de Ceaucescu a Romania. Molt amic de Carrillo, va deixar que la Ràdio Pirenaica emetés des de Bucarest, però hi va establir un règim d’opressió total. Sonia Devillers reconstrueix a Los exportados (Impedimenta, 2023) la història espaterrant de com precisament la Romania de Ceaucescu venia permisos d’expatriació de jueus a canvi de diners o en espècie (a canvi de porcs, concretament). La dignitat humana, per terra. Un règim sense cap escrúpol, que feia caixa amb la desesperació de les persones. Iván de la Nuez, un cubà que es mostra cautelós i més aviat implícit, posa en qüestió -se’n fot, més bé- a Fantasía roja (Debate, 2006) els intel·lectuals occidentals embadalits amb la Revolució Cubana, que no se n’assabentaven de res i hi projectaven les seues fantasies imaginàries, prejudicis i frustracions. Un llibre que s’ha de llegir “entre línies”.
Per la seua banda, l’historiador Antonio Elorza ha temptat a Comunismo. De Lenin a Xi Jingpin (Catarata, 2024) una síntesi actualitzada de l’experiència històrica del comunisme, a partir d’una idea explícita: el comunisme presenta doble cara, com el déu Janus: alliberador i opressor ensems. És una síntesi operativa i útil. No s’estalvia els episodis concrets (Rússia, la Komintern, Stalin, Mao, els khmers rojos, les “democràcies populars”, el KGB, el neo-confucianisme revestit de marxisme a la Xina, etc.), que sap combinar amb visions de conjunt. Curiosament, o no tant, aquest llibre no ha tingut la recepció escaient, cosa molt significativa en una cultura política de l’esquerra com la que es sol manifestar -sovint insuficient, immadura- que ara com ara no va molt més enllà de l’amnèsia i de cridar “No a la guerra!”...
És clar que en una Nota de Lectura com aquesta no puc ser exhaustiu, ni aprofundir en qüestions tan envitricollades. La pegunta “què fou el comunisme” ens podria dur molt lluny. Si calia avançar en aquesta direcció, hauríem de recordar -entre molts altres- els escrits de Slavoj Zizek, que intenta quadrar el cercle amb proclames provocadores. Els de Boris Groys (Das kommunistische Postskriptum, Suhrkamp, 2011), una de les lectures més originals d’una peripècia que ha marcat el segle, on explica que el llenguatge -la paraula- era subversiva en el comunisme, no així en el capitalisme on “els discursos crítics o de protesta només són reeixits quan són reconeguts, és a dir, quan es venen bé”. O també, en el terreny confessional: Jorge Sigal, El día que maté a mi padre. Confesiones de un excomunista (Zorzal, 2022): un jueu argentí de família comunista que trencà amb tot allò el 1984.
I això per no tornar -amb mirada històrica i crítica- als clàssics de l’anticomunisme que es reediten, com ara El dios que fracasó (Ladera Norte, 2023), amb pròleg de Félix de Azúa, un tòtem de la Guerra Freda, amb confessions funcionals d’Arthur Koestler, Ignazio Silone, Richard Wright, André Gide, Louis Fischer i Stephen Spender, que fou molt llegit als anys cinquanta (el món d’idees en què es formà el primer Fuster, per exemple). Molt coherent, per cert, el pròleg de Félix de Azúa; coherent, vull dir, amb la seua deriva cap a una dreta sans rivages. O bé a alguns textos premonitoris de Hannah Arendt o del seu inspirador (parcial) Waldemar Gurian.
La literatura sobre el comunisme, el seu origen, ambigüitat, apogeu i final, i el seu llegat, entre l’anàlisi, la història i el testimoni, és pràcticament inexhaurible. I és lògic: una experiència que va marcar a ferro el segle XX, i alhora una de les grans apories de l’època contemporània: la dialèctica de l’alliberament. Es tracta de saber de quina manera, com i per què, una temptativa teòrica-pràctica d’emancipació es transforma i muta en el seu contrari.
El món cultural i editorial anglosaxó fou primerenc en l’establiment de balanços seriosos. Al nostre entorn, es podria dir, com si sentírem ploure. Girar full amb escassa reflexió, i avant. Això en l’esquerra. En la dreta, versions devaluades del tipus “El llibre negre del comunisme”. De l’editorial Verso Books es va traduir aviat Después de la caída. El fracaso del comunismo y el futuro del socialismo (Crítica, 1993), un miscel·lani promogut per Robin Blackburn i la New Left Review, com sempre equilibrat i ben intencionat, civilitzat (amb autors com Bobbio, Gorz, Habermas, Hobsbawm, Jameson, Miliband, Therborn, Thompson, entre altres), però potser prematur i massa optimista o condescendent (el món que vingué després no ha estat el que ells pensaven). No es va traduir, però, Communism, edició a cura de Ferdinand Mount, un reader del Times Litterary Supplement (1992), amb materials de signe molt divers però rellevants per avaluar la qüestió, els orígens, el desplegament i el prestigi, i finalment “la desil·lusió i el col·lapse (1969-1991)”, amb autors d’un espectre molt ampli i textos publicats al llarg dels anys al TLS. Un tipus de llibre respectuós confegit per tal que els lectors, amb coneixement de causa, es formen el seu judici. Com pertoca.
0