La seducció dels llibres

¿Com es crea o s’estimula el gust per la lectura? Vull dir, no la lectura obligada, escolar o professional, sinó la lectura com a exploració, com a indagació personal, com a procés de formació cultural -que és una experiència que no s’acaba mai. Per tant, no la lectura com a “evasió” o abstracció del món i els seus problemes, com a “distracció”, ben servida per una literatura -de vegades una infra-literatura- declaradament comercial (i actualment per l’audiovisual), sinó una altra cosa -que no exclou, per descomptat, el plaer derivat de la lectura pròpiament literària, poètica o assagística. Ben al contrari.

És difícil dir-ho. En alguns casos la seducció dels llibres ve per herència, i aleshores es pot ben dir que no té cap mèrit. El mèrit el tindria en tot cas el lector adult que ha perseverat i que confessa, amb la veritat per davant, que a sa casa -a la casa dels pares- no hi havia cap llibre, com va dir recentment en una entrevista l’escriptor Toni Cucarella (a sa casa només hi havia un llibre, que era una Bíblia, i a més protestant)... I tanmateix, amb penes i treballs -quin esforç- alguns varen poder fer-se una cultura, a través dels llibres, més enllà de la “universitat de la vida”, tan socorreguda, tipus la que Màxim Gorki va descriure canònicament al relat Les meues universitats. Aquest aprenentatge en el carrer o en el tracte humà -que no vàrem tindre, sembla, els infants o adolescents de ciutat- aporta moltes coses, una saviesa consuetudinària, l’astúcia necessària per a valdre’s enmig de la jungla humana, el coneixement de les trampes i els tripijocs de tot tipus de personatges. I fins i tot dona matèria per a escriure novel·les, de gènere o no, apegades a la realitats immediates i tangibles: arran de terra i de gent.

Ni de bon tros fou aquest el cas dels grans lectors primerencs -i duradors- que posaré ara a tall d’exemple. El primer, George Steiner, que explica a Errata. Una vida a examen (Proa, 1999, traducció d’Albert Mestres) com el va iniciar son pare a la lectura. Llegia des de menut en tres llengües (francès, anglès i alemany). El pare de Steiner era un jueu vienès que va emigrar el 1924, i es va estalviar per tant els horrors que vingueren després. Prototip d’un estrat social que ha aportat molt -una immensitat- a la modernitat europea: “El judaisme orgullós del meu pare era, com el d’un Einstein o un Freud, d’un agnosticisme messiànic. Vaig respirar racionalitat, la promesa de la Il·lustració i la tolerància”. En aquest llibre meravellós del 1997 (Errata: An examined life, Weidenfeld & Nicolson) George Steiner explica com li va inculcar son pare l’hàbit i l’estima per la lectura: “No se’m permetia encetar cap llibre nou fins que hagués escrit per a la seva inspecció un resum del que acabava de llegir.” Si no havia entès alguna cosa, havia de llegir el passatge en veu alta. “Sovint la veu aclareix un text”. Podem imaginar quin era l’ambient cultural de la casa familiar de Steiner: al llibre -tan recomanable- en dona moltes pistes. Errata és aquell tipus de llibre que “demana” la relectura.

Per la seua banda, Leonard Woolf explica a La mort de la Virgínia (Cal Carré, 2024, traducció de Marta Pera) el que hagueren de fer Virginia Woolf i ell quan la seua casa de Londres es veié afectada -inhabitable- pels bombardejos alemanys durant la guerra mundial amb la pila de llibres que havien acumulat. Perquè tots dos havien nascut al si de famílies cultes i tolerants. Leonard havia “nascut el 1880 i [s’havia] criat en una casa del burgès barri de Kensington en l’atmosfera ‘liberal’ que emanava de la sensibilitat del meu pare, de la seva extrema exigència”, en un ambient civilitzat que es va veure trasbalsat per les notícies que arribaven de les matances (el genocidi) d’armenis del 1894 i següents a l’imperi otomà, la posterior Turquia, i pel cas Dreyfus a França. Virgínia, nascuda Stephen, procedia d’una família d’erudits, magistrats i polítics. Havien aplegat una gran quantitat de llibres. “Jo sempre havia tingut la passió de comprar i acumular llibres, i la Virgínia també, i ella, a més, havia heretat la biblioteca del seu pare (...), un crític i assagista eminent.” Hi havia, entre altres, edicions d’obres completes, relligades, dels clàssics anglesos i francesos. Hagueren d’endur-se com pogueren els milers de volums i encabir-los a la casa al poble de Rodmell (Monks House) on s’havien refugiat i vivien. Tots dos varen escriure (Virginia esdevingué una gran escriptora) i també editar llibres a través de la Hogarth Press, l’editorial que fundaren i que començaren de manera tan artesanal que havien comprat una màquina d’imprimir i caixes de tipus i ells mateixos componien i imprimien els llibres al menjador de sa casa. Encetaren el 1917 una història d’èxit que Leonard Woolf explica al capítol segon (“Hogarth Press”) del darrer volum de la seua autobiografia, on fa consideracions molt pertinents sobre l’ofici d’editar. Se’n troba traducció al castellà a La muerte de Virginia, Lumen, 2012. El volum del mateix nom en català només inclou el primer capítol d’aquesta part de l’autobiografia de Leonard Woolf, que ell va titular, inspirant-se en Montaigne, The Journey Not The Arrival Matters: el que importa és el viatge, no l’arribada.

Un altre cas és Tzvetan Todorov -pensador francès d’origen búlgar que morí el 2017-, que comença així el seu assaig La literatura en perill (Galàxia Gutenberg, 2007, traducció d’Isabel Margelí): “Tan enllà com es remunten els meus records, em veig envoltat de llibres. El pare i la mare exercien la professió de bibliotecaris i a casa sempre hi havia llibres de sobres. Constantment s’empescaven projectes de noves prestatgeries destinades a absorbir-los; mentrestant, els llibres s’acumulaven a les habitacions i als passadissos, formant piles fràgils entre les quals jo m’havia d’enfilar.” Aviat aprengué a llegir i va començar a “devorar” relats clàssics adaptats a joves lectors. Després a l’escola i a l’institut va seguir estimant la literatura, afegeix. La literatura en perill s’obre amb apunts autobiogràfics per a estendre’s després, al llarg de capítols breus, sobre la relació entre la literatura i la vida personal, alhora que critica alguns enfocaments acadèmics del seu ensenyament. En general és una defensa apassionada i eloqüent de la literatura -i per tant de la lectura- com a font d’enriquiment intel·lectual i existencial.

Tots tres eren grans lectors, gent de llibre. O més precisament, de llibres. Són exemples que inspiren, però no han d’aclaparar. El territori del llibre és un àmbit de llibertat, ningú està obligat a res. Obre finestres al coneixement i a l’experiència humana. Aviat tot estarà al núvol, sembla, i com explica el visionari Ray Kurzweil -que no és precisament un bufanúvols, sinó un científic i investigador principal d’IA Google- el 2045 “connectarem el cervell al núvol i la vida humana canviarà per a sempre”. Una perspectiva estimulant o més aviat inquietant? La disponibilitat de la informació, certament, augmenta exponencialment. Però per a explicar què? Per a respondre a quines preguntes? Això ho ha de decidir cada persona...

Per tal d’orientar-nos en el magma i evitar que altres ens menen per interessos espuris, em sembla que cal cultivar no tant la intel·ligència artificial (que també, com a instrument) sinó sobretot la intel·ligència natural. Que té un recurs fonamental en els llibres, amb els quals podem dialogar i que estimulen el pensament. En aquest aspecte, hi ha un camp molt vast per davant. El problema seria en tot cas el temps, en diversos sentits.

Com va escriure Arthur Schopenhauer, “Està molt bé comprar llibres, sempre que puguem comprar també temps per llegir-los”. La perspectiva de la connexió directa cervell-núvol, vist el que ja hem vist, podria ser, sí, una realitat. El coneixement de les revolucions anteriors en el camp de la informació i les seues conseqüències, que trobarem als llibres, ens pot ajudar a fer els pronòstics consegüents. Però ja ara puc conjecturar que durà a noves jerarquitzacions i a un món super-orwellià gens desitjable. Sortosament, el 2045 para encara una mica lluny.

Mentrestant podem continuar llegint. Per exemple, sobre llibres i lectura. Dos llibres sobre tot això -entre tants altres- que  em semblen molt recomanables serien el de l’intel·lectual mexicà Gabriel Zaid Los demasiados libros (Debate 2023, primera edició 1972), que és ja tot un clàssic en la matèria, i l’assaig breu de l’historiador italià Luciano Canfora Libro y libertad (Siruela, 2017). Dos llibres estimulants en els quals resplendeix una intel·ligència natural innegable. Més enllà de la informació, sempre necessària, la capacitat d’identificar nodes o nusos problemàtics. Fins ara, una facultat humana.