Hi ha llibres que apareixen i desapareixen. El devessall llibresc té aquestes coses -sobretot en algunes èpoques de l’any. Al voltant del 23 d’abril -el dia de Sant Jordi, dia del llibre- i de la Fira del Llibre és un temps especialment propici per a això. Novetats a les taules de les llibreries, presència durant uns quants dies, comentaris escadussers o alguna ressenya, i després... la desaparició, el silenci. Passen a una altra vida, pòstuma, amb eventuals resurreccions o reencarnacions, segons el biaix religiós que trieu, si hi ha sort. O simplement, el no-res. A alguns llibres els escau el que deia Heidegger sobre els humans: éssers per a la mort. Un Dasein fugisser, existència llançada al món per a morir, destinada a l’extinció.
Però és una llàstima, sobretot pel que fa a títols que inclouen bona informació, idees perdurables -o, si més no, estímuls-, coses que cal conèixer per eixamplar la nostra visió del món o pàgines amerades d’art. De l’art subtil, de l’alquímia de l’escriptura literària. Hi ha llibres que convé no perdre de vista, que no hauríem de deixar escapar. Llibres que cal salvar del magma difús, de la torrentada de títols amb una vàlua més que dubtosa o directament prescindibles. En tota biblioteca hi ha un nucli, un conjunt de llibres altament valuosos (pel seu contingut) que salvaríem sense dubtar-ho. Aquells que mereixen relectura, que ens han aportat alguna cosa i que encara ens n’aportaran. Els referents d’una certa mirada al món de les idees i de la creació literària.
M’ha sobtat un spot publicitari d’una editorial coneguda de cara a Sant Jordi, que fa seua una consigna de Laure Murat (autora de Proust, novel·la familiar): la literatura seria “una potència alliberadora, una força d’emancipació”. De veritat? Les grans editorials amb potència publicitària i força de mercat, fan veure que és així. No ho sé, la veritat, enmig de tants llibres que, en l’estrat més culte i apanyat (imagineu l’altre!), parlen sobretot de vivències íntimes, familiars i personals, d’amors i desamors, de les relacions tibants entre mares i filles o entre germanes, d’individus que viatgen a la recerca de si mateixos, de la maternitat o la paternitat problemàtiques, de la identitat sexual, de la buidor general de la vida a partir d’un cert moment. Recloure’s a escriure i llegir aquestes històries que privatitzen el patiment o la felicitat sense indagar ressorts més col·lectius, o deixant en la penombra els processos socials i polítics -i el món d’idees- que ens determinen, sembla, per emprar un lèxic d’un altre temps, una forma sofisticada, tot i que entenedora, d’alienació. No és una afirmació categòrica, més aviat una hipòtesi, una suggestió. I a més, no tinc res en contra de la literatura entesa com a auto-indagació o exploració de les mil formes de la subjectivitat. Sovint té un component terapèutic valuós. I si l’acompanya una elaboració formal reeixida, encara millor.
Però el món és molt més que això i la cultura també. En aquest sentit, potser la no ficció fa un paper cada vegada més rellevant. Els llibres de pensament, d’història, d’anàlisi, la literatura d’idees, els dietaris, les biografies, les narracions reals, les auto-ficcions, els llibre de viatges, els grans reportatges, les memòries, tot aquest continent que atrau i de vegades atrapa. Aquest tipus de llibres ens ajuden a pensar un món en transformació que sovint costa d’entendre, perquè el canvi a què assistim és accelerat i no disposem, potser, de les eines conceptuals adequades.
¿Com entendre el que succeeix als Estats Units, per exemple? Trump representa el populisme més elemental, que excita el ressentiment de certes capes populars contra les elits i contra els immigrants, que estimula l’anti-intel·lectualisme i ataca les universitats, sí. Però rere el trumpisme histriònic i megalòman hi ha alguna cosa més: les idees visionàries dels grans empresaris de la revolució digital i les utopies libertarians, anti-Estat, que promouen. Són els bimilionaris Musk, Thiel, etc., representats per Vance, que tenen un component ideològic molt important, com apuntava recentment Joan Ramon Resina al seu article “La cara il·lustrada del populisme” (publicat a Vilaweb). Ara bé, encara hi ha alguna cosa més: el component geopolític i els interessos d’EUA com a potència, com a estat imperial. Confrontats a una perspectiva de declivi econòmic, militar i tecnològic, al sorgiment de noves potències sense restriccions democràtiques que li disputaran l’hegemonia (ja ho fan), semblen convençuts que el shock aranzelari, estratègic, bel·licista, expansionista i cultural, és a hores d’ara la recepta. Cultural també, sí. La idea seria revertir una deriva de civilització inclusiva i autocrítica, perquè la consideren afeblidora.
Les idees arrelades i més elementals davant tot això, que inclou la gran complexitat del que passa també a Rússia, la Xina, Índia i el món àrab-islàmic, són inútils per insuficients. El reflex immediat de “no a la guerra”, per a simplificar una resposta automàtica, és com a mínim simplista. Per això convé llegir i rellegir. Posar en perspectiva l’experiència occidental i mirar d’entendre les claus d’una situació marcada per canvis accelerats en el terreny tecnològic (la Intel·ligència Artificial, per exemple, la manipulació a través del tractament massiu da dades), econòmic, ideològic i geoestratègic.
Si cal recomanar lectures, justament en dies com aquests, començaria amb títols com els següents: Ingrid Guardiola La servitud dels protocols (Arcàdia), que s’endinsa amb destresa en el món de la manipulació digital i el capitalisme de plataforma. Un llibre documentat i ben escrit que explica moltes coses. Per la seua banda, Josep Ramoneda confirma de nou a Poder i llibertat. Reflexions en un canvi d’època (Edicions 62) la sensibilitat afinada que el caracteritza per indagar en el sentit de les transformacions socials i polítiques dels darrers vint anys. La reflexió de Ramoneda és sempre suggeridora, precisa, analítica, signe d’una ment que no s’ha aturat ni es conforma amb repetir certeses. Un llibre que aporta perspectiva històrica i humana per a no oblidar d’on venim és el de Zygmunt Bauman, La meva vida en fragments (Arcàdia). El sociòleg de la societat líquida explica la seua trajectòria intel·lectual a partir de la postguerra i l’exili a Occident. Interessant recordar de la seua mà el que fou el segle XX. I per a no estendre’m massa, una aproximació al “món tal com és”: Rusia contra el mundo (Península), de Marc Marginedas, un corresponsal de guerra veterà i experimentat que explica els mètodes criminals emprats a la Rússia de Putin per apuntalar un poder decadent que ha recuperat maneres i influència al món. De la manera més sinistra. Tot plegat, símptomes d’una realitat que cal conèixer, si volem transformar-la o com a mínim ser-ne conscient i estar avisats. Però el ventall de llibres rellevants en aquest sentit és molt més, moltíssim més, ampli. És la pura evidència...
0