Sí, diran els grans adalils de l’equidistància: hi hagué escriptors feixistes, però també comunistes. Quina diferència hi ha? Tots dos eren totalitaris en una època lamentable, feliçment superada, afegiran de seguida. Durant molt de temps el passat “honorat” -objecte de commemoració, memòria i homenatge- es va centrar en els escriptors comunistes o d’esquerres, socialistes o demòcrates antifeixistes -tipus Bertolt Brecht, Pablo Neruda, Thomas Mann, Federico García Lorca, Miguel Hernández, Antonio Machado, Max Aub, Paul Éluard, Louis Aragon, Walter Benjamin. O bé en els resistents i els “enfonsats i salvats” com Primo Levi, Leone i Natalia Ginzburg, Imre Kertész o Jorge Semprún.
¿Però per què no reivindicar també a hores d’ara o, si més no ,“revisitar” o “recuperar” Gabrielle D’Annunzio, Marinetti, Robert Brasillach i tutti quanti? Fa ja temps que Ezra Pound, Louis Ferdinand Céline o Ernst Jünger han entrat en un cert cànon. Per què no ampliar-lo? I tant! Ara tocaria Drieu la Rochelle, Paul Morand (aquest fa temps que ha estat recuperat), César González Ruano, Miguel Sánchez Mazas, Ernesto Giménez Caballero. Fins i tot Julius Evole i tants altres de la zona “grisa”... He dit “grisa”? No, home, no. En alguns casos color d’antracita, com la camisa dels feixistes italians de Mussolini, tot i que molts els dels esmentats eren mestres en dissimular, camaleònics. Però sabien escriure.
Com per exemple Agustín de Foxá, l’autor de Madrid de corte a checa, cínic suprem, que va dir allò de “Lo que nunca podré perdonar a los comunistas es que me obligaran a hacerme fascista”. Alto!, de cap manera... No foren els comunistes: foren els seus interessos de classe, oligàrquics, de viure com un maharajà a Madrid mentre els altres -la gran majoria- s’escarrassaven i passaven gana. Una declaració que em recorda la bajanada de l’aristòcrata argentina musa de la dreta més conspícua, Cayetana Álvarez de Toledo: “Nunca le podré perdonar a Manuela Carmena...”, a propòsit de no sé què d’una cavalcada de Reis a Madrid que posà en perill la innocència de la seua filla.
Dissimular, despistar, tirar per elevació, amagar-se, fer-se els estrafolaris o els extravagants, si cal amb uniformes aparatosos inventats (com Eugeni d’Ors): un recurs molt utilitzat per tots aquests personatges tan diferents que, de tota manera, tenien -en dosis variables- una sèrie de denominadors comuns. Quins? Admiració per la força i les dictadures, menyspreu envers els febles i la plebs, la gent del comú. Un aristocratisme, de nissaga o de l’esperit. Un elitisme inguarible i ridícul. Nacionalisme integral, de l’escola reaccionària de Charles Maurras i l’Action Française... Antisemitisme, odi a les masses. Adoració dels homes forts i redemptors. Visió estamental, orgànica, estàtica, de la societat. Idealització de l’edat mitjana. Un fons eteri de paganisme romà o germànic o bé una religiositat funcional-instrumental, amb la idea espúria que el cristianisme (no el Crist dels Evangelis) i sobretot l’Església-institució i la Jerarquia és una font d’ordre a Occident i més enllà. Individualisme extrem, egotista, compatible amb el lliurament a la croada salvadora. Tendència a venerar els mites i l’irracionalisme, com a bons hereus de la Contra-Il·lustració. En els casos més aberrants, manca d’escrúpols i deriva delinqüencial. Respecte reverencial envers els diners. Menyspreu per la democràcia -quan no s’ajusta als seus cànons.
Els exemples de tot això, llunyans o més propers, amb tots els matisos imaginables, són abundants. Posem per cas, feixistes romanesos com els joves Cioran, Ionesco i Mircea Eliade que va estudiar Alexandra Laignel-Lavastine a De l’oublie du fascisme (PUF); temps enrere havia publicat a la revista de Pierre Nora Le Débat l’article “De l’inconvenient d’avoir eté fasciste”, sobre Cioran. O bé, gent tan diversa Jünger, Benn, un Heidegger més o menys episòdic i Carl Schmitt. I més a prop tota la tropa hispànica, com els ja esmentats Giménez Caballero, Sánchez Mazas, César González Ruano i un llarg etcètera. En aquest darrer cas, és imprescindible, perquè posa molta llum, el llibre de Rosa Sala Rose i Plàcid Garcia Planas El marqués i la esvástica (Anagrama). Admirat pel seu estil amerat de vidriol però enginyós, aquest escriptor publicava a “la tercera d’ABC” – tribuna sempre prestigiosa a Madrid-després d’haver hagut de passar per la presó a la França ocupada perquè els alemanys -la Gestapo- l’hi tancaren. Es dedicava a fer diners extorsionant jueus perseguits i desesperats amb falses promeses i falsos documents. Però el negoci el volien fer els nazis, no volien competència per moltes credencials franquistes que tingués. Després es va instal·lar, alcoholitzat, a Sitges. On rebia visites.
El pretext literari i l’extravagància han cobert sovint les vergonyes dels literats reaccionaris i de dretes que no han tingut cap inconvenient a col·laborar amb règims dictatorials o feixistes o amb els ocupants nazis. Que han revestit de pathos les actituds favorables a les guerres i a la neteja ètica, que arribà a l’apogeu amb la persecució i l’extermini dels jueus europeus entre 1933 i 1945. ¿Els mitjans de premsa antisemites brutals i terribles que animava el nord-català Robert Brasillach -cap de turc del general De Gaulle segons un fervorós Juan Manuel de Prada al seu pròleg al llibre d’ Alice Kaplan, El caso Brasillach (Fórcola, 2025) i un condescendent Ignacio Martínez de Pisón al seu comentari a La Vanguardia (3 d’abril 2025)-, tingueren alguna cosa a veure amb la gran vergonya de França que fou el lliurament de milers de jueus francesos als alemanys al Vel d’Hiv i al camp de pas de Drancy, des d’on els dugueren directament als camps d’extermini? Jo crec que sí, que tingueren molt a veure: prepararen el terreny per a la ignomínia més brutal i imperdonable de la França contemporània.
A Espanya hi hagué molta retòrica pro-franquista, medievalitzant i ridícula, de José María Pemán a Sánchez Mazas, Luis Felipe Vivancos, Ridruejo, tot el grup Escorial, i la resta, que amagava, encobria o exalçava una massacre implacable... Ridruejo -que passà per la División Azul, on vestien l’uniforme de la Wehrmacht alemanya, se’n va penedir posteriorment, no només de paraula, sinó amb els fets. No es pot dir el mateix de molts altres.
I què direm d’autors menors com Vizcaíno Casas -a qui fins fa quatre dies convidaven a fer de “mantenidor” a València- o com Joan Beneyto, antic valencianista, signant de les Normes de Castelló el 1932 i posteriorment feixista declarat, autor de llibres imperials, i cap de la Censura durant el franquisme? El seu germà Bartolomé Beneyto Pérez, fundador de les JONS a València, fou el pare de Mairén Beneyto Jiménez de la Iglesia, estreta col·laboradora de Rita Barberà, i directora del Palau de la Música.
Podem entendre -més encara, cal entendre- les èpoques i les circumstàncies, el magma confús i les fronteres de vegades o ben sovint difuses entre el conservadorisme, el reaccionarisme, la dreta, l’extrema dreta i el feixisme o el nazisme... Podem entendre els avatars biogràfics i personals, i fins i tot diferenciar -distingir- entre autor i obra, quan això és possible. Podem entendre moltes coses. Però no es pot admetre la confusió, l’absolució general i la indulgència plenària, la nit i la boira. Uns col·laboraren en la massacre i en la destrucció de la llibertat, el llegat europeu més preat. Uns altres s’hi oposaren, bé que de vegades amb errors i amb equivocacions culpables, que el temps ha acabat posant al seu lloc.
Separar autors i obra? Sí, i tant. Però és un terreny molt esvarós quan l’autor ha estat polític en molts aspectes... Els fets són els fets. I justament ara que retorna un magma de fronteres confuses entre dreta, extrema dreta, autoritarisme, negacionisme i neofeixisme, és important tenir-ho ben present.
0