Després de tants dies de pluja, l’aigua ha amerat el massís del Penyagolosa. Han revingut les fonts, que feia temps que no rajaven, es nota la frescor humida, la terra s’ha esponjat, broten flors per tot arreu, es percep la remor subtil de l’aigua que dringa ací i allà, els abeuradors i les basses tornen a estar plens i un verd viu domina ara el paisatge. A les terres altes la primavera s’insinua amb prou feines, encara. Més avall els ametllers, de florida primerenca, ja estan coberts de fulla. Ara estan florint els cirerers. La primavera i l’entrada de l’estiu és espectacular a muntanya. També la tardor, en un altre sentit.
Al Penyagolosa i als boscos que l’envolten el pas de les estacions es fa sentir amb força. És un territori de natura imposant, el més semblant a l’alta muntanya que tenim, per bé que com tot -o quasi tot- al País és de dimensions moderades i a l’abast. Mitja muntanya a tot estirar, però amb taques -per situació i climatologia- que recorden indrets més alts i més septentrionals. Hi predominen els pins, i les carrasques, però s’hi poden veure ací i allà grèvols, teixos, sabines, ginebres i clapes de roure valencià, a més d’oms i molta varietat de caducifolis. Als prats, als barrancs, als marges, la varietat floral és impressionant. I s’hi constata la presència de fauna salvatge, voltors, cabirols, raboses, i aus diverses.
D’altra banda, el rocam que cau a pic des d’alçàries considerables, com la cara sud del Penyagolosa o els espadats de la Lloma Bernat, resulta també imposant. Però sobretot, em sembla, els racons més recòndits de tota aquesta àrea, com la Font dels Teixos o Roques Llisses, les Mallades o la Fontassa, el riu Carbo, entre molts altres, t’atrapen. A més, el poblament humà del massís, els masos i els pobles que l’encerclen, té un gran interès. En queden vestigis, perquè la forma de vida antiga de població dispersa, conreu de bancals i ramaderia ovina, ja és passat. Va aguantar fins als anys setanta o vuitanta del segle passat, però ja estava en davallada. L’emigració i l’envelliment han alterat dràsticament la fesomia de la presència humana, que tanmateix es manté. Qui vol cercar amb cura, encara hi trobarà signes i rastres, o testimonis, d’una vida molt rica -en el sentit de variada- i enginyosa, sempre a frec de la supervivència, en un clima fred i amb una terra -que els economistes en dirien “marginals”- que donava poques alegries. I tanmateix, en aquells pobles hi havia ferrers i fusters, forns de pà, tenien molins hidràulics, filaven i teixien, paraven ruscos d’abelles per a fer mel, hi havia escoles i metge, també manescal, sabien fer les parets dels bancals, es construïen ells les cases, hi havia cooperació comunitària, feien bureos, festes i romeries, coneixien les herbes remeieres, destil·laven l’essència d’espígol, feien carbó vegetal, aprofitaven el bosc per a extreure’n pegunta i fusta, i conservaven costums i llengua amb una vitalitat que perdura. Un món preindustrial sotmès a pressions exteriors i també al desequilibri periòdic entre recursos i població, que tampoc cal idealitzar massa i que dona peu a diverses reflexions sobre com l’economia de mercat capitalista finalment el va disgregar i també sobre les pressions i contradiccions internes de les societats fortament comunitàries.
Penyagolosa i els pobles del voltant (Xodos, Vistabella, Villahermosa, Atzeneta, Benafigos), per tot això, presenten un atractiu innegable, en molts aspectes. També en el literari. De fet, Enric Roncero -que coneix pam a pam el massís de Penyagolosa- acaba de publicar una narració, La Cucala (Onada, 2024), que es desenvolupa en aquest escenari, a l’igual que La sega (Proa, 2015) de Martí Domínguez. Els costumistes castellonencs del segle passat -com Lluís Sales Boli- també hi varen fer incursions literàries en aquelles contrades. I en l’actualitat crec que se’n trobarien rastres -de l’emoció que suscita el paisatge- en l’obra poètica de Vicent Alonso i d’Anna Montero. Al volum corresponent de la Geografia Literària dedicat al País Valencià (Pòrtic, 2019) el malaguanyat i esforçat Llorenç Soldevila hi va recollir textos de Josep Maria Espinàs (que va voltar per aquestes terres i ho va explicar al llibre A peu per l’Alcalatén), Joan Garí, Martí Domínguez i de qui signa aquestes línies, que tenien com a argument aquelles terres i pobles.
Però volia referir-me sobretot a un volum publicat fa molt poc. Es tracta d’Al voltant del cim de Penyagolosa (Trencatimons, La Vall d’Uixó, 2024), d’Ernest Nabàs. És un tipus de llibre que no es trobarà fàcilment a les llibreries de referència, tot i que és un petit tresor amagat. I si es busca amb interès, al final s’aconsegueix. Cal dir de seguida que Ernest Nabàs té un coneixement directe i viscut d’aquells rodals i, amb gran intensitat, del poble de Xodos. De fet, l’autor, que a més de periodista i escriptor és un fotògraf excel·lent, havia publicat en dos volums el llibre Xodos. Memòria gràfica i històries (Trencatimons, 2018 i 2019), amb pròleg de Joan Francesc Mira. Dos volums magnífics, amb fotografies de l’autor i també amb la recuperació de les imatges guardades per les famílies del poble, que Nabàs va digitalitzar. El valor testimonial, històric i antropològic d’aquests llibres és extraordinari. El segon volum inclou un apartat d’històries on s’expliquen alguns fets rellevants, poc coneguts i sorprenents.
Ara Ernest Nabàs ha reprès algunes d’aquestes històries i les ha ampliat i enriquit, alhora que inclou també fotografies espectaculars, de persones i paisatges. Aquí apareixen fets i anècdotes, personatges reals, gent amb noms i cognoms. “És una aproximació a la història oral d’aquestes terres dures. Algunes narracions són divertides..., unes altres dramàtiques”, escriu l’autor. És una barreja afortunada d’experiències viscudes, narracions reals i aproximacions a fets i indrets específics. Els Pelegrins de les Useres i altres peregrinacions a Sant Joan, el trasllat accidentat de la imatge de la Verge del Lledó al cim de Penyagolosa, el despoblament rural i els masos abandonats, les dones d’aquells entorns, tan resilients, el mas de Gargant, la sega, la salpassa o solispassa (qui sap què vol dir això, avui?), l’home de la pólvora, l’aprofitament de l’espígol, la memòria del maquis, el molí de Xodos explicat per Recaredo Navarro, l’últim propietari... Moltes històries desgranades amb bon traç narratiu. Aquesta forma de vida ja periclitada, i la memòria que n’ha restat, té aspectes amagats i de vegades misteriosos, però també alegres i lluminosos, en contacte directe amb la natura. Les nits i els llargs dies d’hivern -el fred, la boira, el vent, de vegades la neu i el gel- hi són inclements. Però quan l’espectacle d’un entorn únic resplendeix, amb l’esclat de la primavera i la llum de l’estiu, o amb la serenitat de la tardor, tot torna al seu lloc i rescabala.
Una de les històries que més m’agraden d’aquest volum de 120 pàgines ben apofitades és la del Correu, el tio Joan Palanques, un home molt alt i ben plantat (a qui vaig conèixer) que feia tots els dies el trajecte d’anada i tornada a Atzeneta, des de Xodos, a peu. Són 16 kilòmetres i un desnivell molt considerable, perquè Atzeneta està a 406 m i Xodos a 1000 m per damunt del nivell del mar... Una vegada un camió es va aturar a la carretera i li van demanar si volia pujar, i ell respongué: “No, gràcies, que avui tinc pressa”.... Quin personatge! A Atzeneta feia la partida, recollia el correu i algunes comandes i de nou cap a Xodos. Tots els dies, ja podia ploure o nevar. Quan ja no va poder el va succeir la filla, Dolors, la Correua, sorneguera i entranyable. Però ella ja anava amb cotxe.
0