Des de fa ja uns quants uns anys l’edició catalana ha obert un front esponerós i prometedor: la traducció i l’edició de clàssics de tots els temps, de totes les èpoques i cultures. No és cap fet insòlit o sense precedents, ni de bon tros, però la volada que ha pres l’edició d’obres literàries significatives de totes les cultures imaginables, sí que ho és. Perquè desborda tots els intents anteriors. Com si la comesa fos recuperar el temps perdut, un espectre ampli d’editorials tradueixen i publiquen tota mena de clàssics en la nostra llengua. Una gran notícia.
Editorials com Adesiara, Flâneur o la Casa dels Clàssics, Lletra Impresa, Vincle o Lleonard Muntaner i moltes més van fent una tasca increïble -constant, competent, imaginativa- de recuperació. Posen la cultura catalana al dia, al lloc on havia d’haver estat a partir de la Renaixença, el Modernisme i el Noucentisme, si no hagués sigut pel “Gran Estroncament”. Recentment s’hi han sumat noves editorials com Gata Maula o la renovada Edicions de la Ela Geminada, totes dues de Girona. La darrera ha publicat fa poc Cartes d’amor de Virginia Woolf i Vita Sackville-West o Ourika, de Claire de Duras (a més d’unes enigmàtiques i desimboltes Confessions d’una sugar baby, signades per M. V., presumptament una autora valenciana). La primera, obres de Can Xue i Joseph Roth.
Cristina Segarra i Aarón Sánchez, de Gata Maula, i Laura Regincós, de les Edicions de la Ela Geminada, són una baula més, benvinguda, d’una cadena que es renova... A hores d’ara, per l’esforç d’un seguit d’editorials, comptem amb noves edicions de Stendhal, Flaubert, Proust, Joseph Roth, Thomas Mann, Martin Walser, Virginia Woolf, i un etcètera molt llarg. També en el camp de la filosofia i el pensament: del Kant (la Crítica de la raó pura) de les Edicions de la Universitat de Barcelona a l’autobiografia de Zygmunt Bauman publicada per Arcàdia, passant per Minima Moralia, de Theodor W. Adorno, també a càrrec d’Arcàdia. Queda molt per fer -i tant!- però el que s’està fent és rellevant, i cal ser-ne conscients perquè referma la solidesa i la projecció d’una cultura de dimensió reduïda i sense Estat però que es compta entre les més potents del món -tradueix i és traduïda- en aquestes condicions. Sobretot es recuperen obres de la literatura universal, i això està no ja bé, sinó molt bé.
Però tinc la convicció, ho he apuntat alguna vegada, que caldria una sistemàtica de l’edició dels clàssics del pensament contemporani, una col·lecció de referència que recuperaria les traduccions disperses d’obres cabdals -del Tractatus de Wittgenstein a La democràcia a Amèrica de Tocqueville- i n’hi sumaria les molt importants i de referència que mai no han estat traduïdes (com ara La gran transformació, de Karl Polanyi, Els orígens del totalitarisme, de Hannah Arendt, Mímesi d’Erich Auerbach, Història i consciència de classe, de Lukács, La dialèctica de la Il·lustració, de Theodor W. Adorno i Max Horkheimer o Economia i societat, de Max Weber, i moltes més).
Aquesta comesa d’editar en traduccions solvents i amb els mots d’avui els clàssics de tots els temps es beneficia clarament de tres circumstàncies cabdals: un entorn editorial dinàmic i molt actiu, traductors i traductores de gran qualitat i un fons inabastable d’obres interessants lliures de drets (les obres d’autors morts fa vuitanta anys o més són de domini públic).
Cal Carré és una editorial menuda però molt activa en aquest terreny. En poc temps ha publicat en les tres sèries que treu a la llum –“Menuts”, “Llibrets” i “Llom de dos colors”- obres de Virginia Woolf, Jane Austen, Flora Tristan, John Cheever, Dostoievski, Joyce, Panait Istrati, Stendhal, Tolstoi, Cristina de Pizan, Mary Wollstonecraft o Alexandr Puskin. Amb traductors i traductores de primera, com Marta Pera, Valèria Gaillard, Núria Sales, Miquel Cabal, Joaquim Mallafré, Georgina Solà o Anna Casassas, entre altres.
Però també ha editat obres d’autors nostrats com Jesús Moncada o el magnífic assaig de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur Els anys americans d’Irene Polo, una aproximació esclaridora a la gran periodista dels anys trenta, creixentment reivindicada, que tingué un final tràgic a Argentina. O el clàssic Espill, de Jaume Roig, a cura de la mateixa Antònia Carré. L’editora de Cal Carré és medievalista, deixebla de Lola Badia (que al seu torn hi ha publicat edicions de Galvany i el Cavaller Verd i La mort del rei Artur) i versada en la literatura universal, amb una inspiració feminista il·lustrada inequívoca. Una dona multidimensional: medievalista, especialista total en el “nostre” clàssic (misogin) Espill, i també autora. Ha publicat diversos llibres i novel·les, el darrer La gran família, a El Club Editor. El símbol de l’editorial és un porquet, homenatge irònic al negoci familiar -una carnisseria- que una vegada acabat va donar lloc a un altre negoci o establiment, una editorial.
Quin goig de llibres ben editats, manejables, llegívols, que permeten descobrir o redescobrir textos perduts o oblidats. Ben sovint descobrir, perquè qui ha llegit bé Panait Istrati (fill d’una bugadera romanesa i un contrabandista grec), amb una vida molt agitada i molt pròpia del segle XX, que escrivia en francès obres de contingut social i de caracteritzacions psicològiques fortes que varen tenir molt d’èxit als anys vint i trenta del segle passat. Cal Carré -que es defineix com a “editorial artesana”- ha posat en mans del lector en català, fins ara, les obres de Panait Istrati Els haiducs (2022), La domnitza de Snagov (2023) i Mikhail (2024). Una mena de Sebastià Juan Arbó barrejat amb Joan Sales i Màxim Gorki. Amb una certa insistència ha publicat també, segurament per afinitat electiva, diverses obres de Virginia Woolf: Entre els actes, Uns quants contes, Una societat, Dos relats (amb Leonard Woolf).
Em va interessar especialment l’edició d'Espill, traslladada a prosa a partir de l’original en vers, tot un experiment molt recomanable, perquè dona una altra dimensió versemblant i escaient del text de Roig. Vaig referir-me extensament a aquesta edició en una Nota de Lectura publicada fa un parell d’anys. I darrerament he trobat també encertada l’edició del text de Leonard Woolf La mort de la Virginia, en traducció de Marta Pera, apareguda en febrer de 2025: fa quatre dies com qui diu. Correspon al primer capítol de The Journey not the Arrival Matters (un volum de memòries de Leonard Woolf, que en va escriure uns quants) i és una aproximació profunda i emotiva a la personalitat de Virginia Woolf, especialment als seus darrers temps, fins el suïcidi en març del 1941. Inclou tres contes d’aquesta mateixa autora. Les obres i la vida de Virginia Woolf, per moltes i diverses raons, han aixecat tothora un gran interès, de vegades fins i tot una mica exagerat, com tot allò relacionat amb l’anomenat “Grup de Bloomsbury” -els seus membres i també els amics, coneguts, amants, fills, nets i nebots-, que de vegades sembla un filó inexhaurible per a la indústria cultural britànica, que com tothom sap té una certa tirada al gossip i a la tafaneria. Per la seua banda, Leonard Woolf era un tipus molt considerable. Laborista, teòric i polític, influent i seriós, col·laborador regular de The New Statesman, fundador amb Virginia de The Hogarth Press. El contrapunt ideal. Un llibre commovedor, aquest. Que inclou algunes reflexions punyents sobre la fallida de la civilització europea.
Fa molt poc ha aparegut Vi de solitud, d’Irène Némirovsky, traducció d’Anna Casassas, una gran autora, també de destí tràgic, prolífica i molt llegida en el seu temps, poc traduïda al català. Ara s’incorpora a la nostra llengua, de la mà de Cal Carré. Amb aquesta tasca s’eixamplen horitzons: la traducció, oxigen d’una cultura.
0