Xavier Vinader i els periodistes que van ser incòmodes

En el periodisme cada un té els seus propis referents. Fruit de les experiències compartides en la redaccions, de la generació a la qual es pertany, de les lectures, de l'exemple viscut en primera persona. Però alguns periodistes trenquen aquest àmbit personal i es converteixen en referents de la professió. Xavier Vinader és un d'ells i per això la seva mort representa, també, una pèrdua col·lectiva.

Tots tenim a la memòria la pèrdua d'aquests referents col·lectius, alguns molt recents. I tots ells han rebut en el moment de la seva mort el reconeixement i el record que mereixien. La pregunta és si en vida van rebre el mateix tracte. I la resposta a la majoria dels casos és negativa. Perquè com a bons periodistes molts d'ells van ser incòmodes per als poders i, fins i tot, per als responsables de les seves pròpies empreses. Precisament perquè el seu compromís no era amb governs, editors o directors, si no amb els ciutadans, van ser grans periodistes i per això quedaran en la història. Per això hem vist amb tristesa com els propis mitjans o periodistes que els havien marginat, silenciat o fins i tot acomiadat en vida, els enalteixen a l'hora de la mort.

Xavier Vinader va exercir el 'periodisme d'investigació' com a resultat natural del seu compromís amb el periodisme valent, lliure, independent i compromès. El va exercir en temps molt difícils i va pagar un alt preu. Amb la presó i amb un llarg silenci trencat, per fortuna, en l'última etapa de la seva vida. Va ser incòmode per als poders i, fins i tot, per a una part de la professió que va triar la acomodatícia proximitat als poders. Per això és, com tots aquells que tenim a la memòria, un referent col·lectiu.

En el periodisme cada un té els seus propis referents. Fruit de les experiències compartides en la redaccions, de la generació a la qual es pertany, de les lectures, de l'exemple viscut en primera persona. Però alguns periodistes trenquen aquest àmbit personal i es converteixen en referents de la professió. Xavier Vinader és un d'ells i per això la seva mort representa, també, una pèrdua col·lectiva.

Tots tenim a la memòria la pèrdua d'aquests referents col·lectius, alguns molt recents. I tots ells han rebut en el moment de la seva mort el reconeixement i el record que mereixien. La pregunta és si en vida van rebre el mateix tracte. I la resposta a la majoria dels casos és negativa. Perquè com a bons periodistes molts d'ells van ser incòmodes per als poders i, fins i tot, per als responsables de les seves pròpies empreses. Precisament perquè el seu compromís no era amb governs, editors o directors, si no amb els ciutadans, van ser grans periodistes i per això quedaran en la història. Per això hem vist amb tristesa com els propis mitjans o periodistes que els havien marginat, silenciat o fins i tot acomiadat en vida, els enalteixen a l'hora de la mort.