Felip VI, l'aprenent

Si Espanya fos una partida d’escacs, el nou rei Felip VI estaria desprotegit i en posició d’escac i mat. El seu predecessor en el regne, Joan Carles I, li ha traspassat la partida a mig perdre. Lluny queda l’època d’esplendor de la monarquia, que va viure el seu pic més alt després de l’intent fallit de cop d’estat el febrer de 1981. Escàndols com el d’Urdangarín o el de Botswana, sumats a la ferotge crisi econòmica que pateix el país, han situat la corona espanyola entre l’espassa i la paret.

Felip VI (1968) hereta una Espanya indignada, que ja no creu en contes de prínceps. Amb tot, l’abdicació del rei Joan Carles sembla donar-li al successor una mica d’aire per intentar capgirar la partida. A favor, la presumpció d’innocència: al contrari del seu pare i la seva germana Cristina, a l’expríncep no se li coneixen topinades. També consta en el seu actiu la formació, fet que li ha valgut el sobrenom de Felip VI, ‘el preparat’. Se’l situa com el Borbó més qualificat de la història d’Espanya. Va estudiar COU al Canadà, Dret a la Universitat Autònoma de Madrid, va cursar un màster de Relacions Internacionals a la Universitat de Georgetown (Estats Units); en el camp militar, ha passat per les acadèmies de Saragossa, Marín i San Javier, d’on en va sortir amb els galons d’oficial. D’altra banda, domina l’anglès i el francès a la perfecció i es defensa prou bé en català.

També li destaquen la seva capacitat de guardar silenci i escoltar, qualitats heretades diuen de la mare i allunyades del tarannà més populatxer i intuïtiu del pare. Això i més li farà falta a l’aprenent de rei per afrontar el repte d’una Espanya que ha tocat fons i busca referents per donar-se empenta. Felip VI hereta el suport dels ‘joancarlistes’, que busquen en ell una versió actualitzada del vell rei. No suma, però, les noves generacions, majoritàriament afectades per l’epidèmia de l’atur, aquelles que l’assegurarien en el càrrec in secula seculorum; tot i que les enquestes situen l’opció republicana en minoria, el seu creixement s’accelera i els més joves l’entenen com l’opció més democràtica que hi ha.

Tot i que el rei cita Espriu i sap parlar l’idioma del colomenc, l’aspiració independentista catalana esdevé a curt termini el principal problema del nou monarca. No sembla que hi hagi solucions màgiques per a una reivindicació que s’ha anat fent grossa a cops de menyspreu. El repte del nounat monàrquic és el d’erigir-se mediador, reconduir el desdeny, acostar posicions i propiciar solucions. Quasi res. Ja d’entrada, no són pocs els qui creuen que Felip VI va desaprofitar el discurs de coronació per fer mèrits en l’assumpció intermediària.

Al seu costat, una reina, Letizia, sota vigilància intensiva; un rei pare fent de gerro xinès; una filla, la princesa Leonor, condemnada a estudis forçosos, i un país, ruïnós, que ha deixat de creure en contes de fades i ha descobert que el reis no són màgics.

Hi ha una dita irlandesa que diu que quan s’acaba una partida d’escacs, el peó i el rei retornen a la mateixa caixa...

Si Espanya fos una partida d’escacs, el nou rei Felip VI estaria desprotegit i en posició d’escac i mat. El seu predecessor en el regne, Joan Carles I, li ha traspassat la partida a mig perdre. Lluny queda l’època d’esplendor de la monarquia, que va viure el seu pic més alt després de l’intent fallit de cop d’estat el febrer de 1981. Escàndols com el d’Urdangarín o el de Botswana, sumats a la ferotge crisi econòmica que pateix el país, han situat la corona espanyola entre l’espassa i la paret.