Miquel Iceta, el lampista del PSC

Miquel Iceta (1960) no va inventar el Partit dels Socialistes de Catalunya, però poc l’hi va faltar. Hi és des de la seva creació (1978) i hi remena des de 1984. Després d’haver fet quasi tots els papers de l’auca, ara ha decidit coronar-se rei. Iceta ho té tot, tret d’allò fonamental, per ser un bon líder del PSC: és gat vell, abans de capellà ha estat escolanet, i coneix a la perfecció tot el que es cou a Nicaragua (carrer de la seu socialista), i fins i tot a Ferraz (PSOE); és el que en l’argot polític es coneix com a lampista; en canvi, no té allò que necessita el PSC: la reclamada renovació, ni sembla que pugui conduir el partit a la unitat.

Els qui l’admiren de prop, socialistes i/o forans, coincideixen a elogiar la seva intel·ligència, murrieria i verb apassionat. El veuen capaç de vendre sorra al desert. I fe de Déu que el que necessiten els socialistes ara és un bon flautista d’Hamelín, hàbil amb la flauta i en l’encant de masses. Però no és menys cert que el desert socialista és ple d’arena fins dalt i no serà fàcil que el vell nouvingut pugui vendre duros a quatre pessetes. Una altra de les seves virtuts és la claredat. Els socialistes passen del sí però no o no però sí de Navarro al sí o no d’Iceta.

Es va afiliar al Partit Socialista Popular Català (secció catalana del Partit Socialista Popular de Tierno Galván) l’any 1977. El 1978 va ingressar a les Joventuts Socialistes de Catalunya, organització juvenil de la Federació Socialista de Catalunya del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Va ser elegit secretari de política estudiantil de la Joventut Socialista de Catalunya el 1978. Ha estat membre de la comissió executiva del PSC (1984-2011); ha estat viceprimer secretari i portaveu del partit. Ha estat membre de la comissió executiva federal del PSOE (2008-2012). Regidor de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat (1987-1991), director del Departament d’Anàlisi del Gabinet de la Presidència del Govern (1991-1995), sotsdirector d’aquest mateix gabinet (1995-1996) i diputat al Congrés dels Diputats per Barcelona (1996-1999). Ha estat portaveu adjunt del Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi (1999-2003), portaveu del mateix grup (2003-2010) i portaveu del Grup Parlamentari Socialista (2010-2012). Va ser membre de la ponència redactora del projecte d’Estatut d’autonomia de Catalunya aprovat pel Parlament l’any 2005. És president de la Fundació Rafael Campalans i membre del consell nacional del PSC i del comitè federal del PSOE. Va ser membre fundador de la Joventut Europea Federalista - Catalunya. També és membre de la UGT de Catalunya, de l’Ateneu Barcelonès, de l’Associació d’Amics de les Nacions Unides i de la Coordinadora Gai-Lesbiana i forma part del Patronat de la Fundación Española de la Tartamudez.

Ara Iceta vol dirigir un PSC que s’enfronta a grans reptes: d’una banda, aturar la fragmentació que a ritme de degoteig pateix el partit i, de l’altra, iniciar el camí de la recuperació. No sembla que la seva presencia hagi arrencat amb bon peu: el moviment socialista Avancem, que lidera Joan Ignasi Elena, ja ha anunciat que trenca amb el PSC i s’alia amb Nova Esquerra, del també socialista Ernest Maragall. Però dins dels socialisme català encara es manté un grup de socialistes crítics i favorables al dret a decidir a qui els cal algun gest per no emprendre el mateix camí dels dissidents. Es veurà si la incorporació del veterà Iceta condueix els crítics dins o fora del partit i si la seva experiència és el revulsiu que s’esperava.

Miquel Iceta (1960) no va inventar el Partit dels Socialistes de Catalunya, però poc l’hi va faltar. Hi és des de la seva creació (1978) i hi remena des de 1984. Després d’haver fet quasi tots els papers de l’auca, ara ha decidit coronar-se rei. Iceta ho té tot, tret d’allò fonamental, per ser un bon líder del PSC: és gat vell, abans de capellà ha estat escolanet, i coneix a la perfecció tot el que es cou a Nicaragua (carrer de la seu socialista), i fins i tot a Ferraz (PSOE); és el que en l’argot polític es coneix com a lampista; en canvi, no té allò que necessita el PSC: la reclamada renovació, ni sembla que pugui conduir el partit a la unitat.