Miquel Roca, el penúltim pont

Miquel Roca (1940) és com aquell jubilat que no es conforma a observar les obres, jugar a petanca o anar a buscar els néts a l’escola. En vol més, i retorna a la feina per opinar i tornar a opinar, conscient de la seva saviesa, però inconscient del relleu generacional.

Durant una època va jugar a ser-ho tot, però es va haver de conformar amb el segon lloc. Com Perón d’Evita, Garfunkel de Simon o l’escut de l’espasa, Miquel Roca va haver d’acceptar que era, ad eternum, el número dos de Jordi Pujol. I això no és fàcil. Dit d’altra manera, com Bob Dylan al Nobel de Literatura, Carles d’Anglaterra a la corona o Holanda a la Copa del Món de futbol, Miquel Roca ha estat un gran etern aspirant.

Va aspirar a rellevar Jordi Pujol com a rei de Catalunya i, tot i la seva innegable persistència, al final va veure com un jovenet Artur Mas l’avançava per la dreta mentre ell es distreia discutint amb l’incombustible Josep Antoni Duran-Lleida. Va intentar el més difícil encara, destronar Pasqual Maragall de l’alcaldia de Barcelona, i tampoc. Va voler conquerir les espanyes amb l’operació reformista fent de primera espasa i el desastre va ser majúscul. Tot i aquest currículum, com els gats, Roca sempre cau dret.

Nascut a l’exili, a Bordeus (França), torna a Catalunya amb tan sols un any. És fill de Joan Baptista Roca Caball, un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya (va arribar a formar part de les joventuts democratacristianes). És llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, també ha estat investit doctor Honoris Causa per la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED), la de Lleó i la de Girona. Va militar en el Front Obrer Català, al costat de Pasqual Maragall i Narcís Serra. Es vincula al procés de constitució de Convergència Democràtica de Catalunya, que impulsava Jordi Pujol. Va ser diputat a les Corts Espanyoles per Barcelona i president del Grup Parlamentari Català entre 1977 i 1995. Va ser candidat a president del govern espanyol el 1986 pel Partit Reformista Democràtic, sense que aquest partit aconseguís representació. Actualment es dedica a l’assessoria jurídica a través de bufet Roca i Junyent, que va fundar el 1996. I passa a la història com a un dels pares de la Constitució espanyola.

Hi ha modes i persones del passat que, sigui per a o per b i de manera cíclica, es tornen a portar: els pantalons de campana, els tops curts i Miquel Roca. La imputació de la Infanta Cristina va fer que el seu pare i rei truqués a Miquel Roca perquè, en la seva qualitat d’advocat de prestigi, la defensés, com així ha fet. Mentre el seu partit i ell mateix festegen amb la possibilitat de fer un referèndum independentista, el pare d’aquella Constitució que, segons diuen, ho prohibeix, no veu inconvenient a defensar a capa i espassa a la filla del cap de l’Estat del qual Catalunya se separaria.

D’altra banda, la mort de l’expresident Adolfo Suárez també ha fet visible Miquel Roca. La coeternitat històrica d’ambdós personatges i unes polèmiques declaracions de Mas reivindicant el tarannà dialogant i arriscat de Suárez, esmenades per Roca, que va tibar de manual pujolià dient ‘ara no toca’, han tornat a situar el vell polític a la primera línia de foc. Ràpidament i després, s’apressava a dir que és de rucs no dialogar, ergo ell ha estat un savi.

Miquel Roca és, ha estat, i segurament serà, un exemple clar del que els catalans en diem ‘fer la puta i la ramoneta’, o dit d’altra manera, quedar bé amb tothom.

Miquel Roca (1940) és com aquell jubilat que no es conforma a observar les obres, jugar a petanca o anar a buscar els néts a l’escola. En vol més, i retorna a la feina per opinar i tornar a opinar, conscient de la seva saviesa, però inconscient del relleu generacional.