Si al Regne Unit s'ha fet des de la bandera del localisme , a Espanya el missatge ha estat un altre, el de “racionalitzar” l'administració[1][1] local, delimitant a la baixa la seva autonomia local i augmentant el control del govern central sobre la mateixa.
En el cas britànic, la Llei del Localisme de 2010 (només aplicable a Anglaterra, ja el 1997 es van retornar a Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord les competències sobre govern local), atorga als ens locals el principi de competència general (pel qual poden intervenir en tots els àmbits que considerin necessaris , mentre no ho impedeixi la Llei), alhora que impulsa la democràcia local mitjançant l'elecció directa dels alcaldes de les grans ciutats, la promoció de referèndums locals i donant més poder als barris. D'altra banda, la llei augmenta la transparència i el control sobre els ajuntaments i atorga a les comunitats -la societat civil, en definitiva- el dret a comprar béns municipals i a gestionar serveis públics, si es mostren capaces d'oferir millors prestacions que els proveïdors municipals .
En definitiva, un panorama molt encoratjador, si no fos perquè la reforma va unida a una fortíssima reducció de les transferències estatals, a la qual se sumen nombrosos incentius i mecanismes (també referèndums ) per limitar la pressió fiscal municipal. Tot això, combinat amb la recessió econòmica i l'evolució demogràfica, dibuixen un panorama devastador per a les finances locals a curt i, sobretot, a mitjà termini. En allò ja es coneix com el “gràfic de la maledicció” es pot apreciar com, a partir de l'any 2021, en les condicions actuals els ingressos de les corporacions locals ja no permetran a aquestes cobrir ni tan sols les seves competències obligatòries en matèria de protecció social.
Font: http://inlogov.wordpress.com/2012/05/23/barnet-graph-doom/
Potser l'ombrívol panorama polític i social del país no convidi a apreciar les parts de la reforma més prometedores per a l'autonomia local. Sigui com sigui, són nombrosos els analistes britànics que no arriben a veure com es poden exercir competències sense recursos, i interpreten la reforma com un malèvol (i definitiva?) pas més en el procés de recentralització impulsat pels governs conservadors de Thatcher i Major (1979-1997), i essencialment continuat pel nou laborisme de Blair i Brown (1997-2010), malgrat recurrents discursos sobre el nou localisme.
A Espanya, on el localisme (llegiu municipalisme) -com a mínim de cara enfora- formava part fins ara dels grans consensos del país, el Govern no ha desistit fins a portar la seva Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local (LRSAL), a les Corts. Finalment la norma no ha creuat les línies més vermelles del municipalisme pel que fa a la fusió de municipis, ni tampoc en la reducció del nombre (i de les retribucions!) del personal polític local. En canvi, ha laminat les competències locals en tot allò que vagi més enllà de la configuració física i el manteniment del municipi.
El més greu de la reforma és que el principi (constitucional!) d'autonomia local queda totalment supeditat a la situació i les necessitats financeres de l'Estat. Els mercats pressionen i l'Estat trasllada la pressió “cap avall”, esclafant el relleu polític dels ajuntaments. Mitjançant l'espantall del “cost estàndard” dels serveis i la supervisió d'uns reforçats interventors, el govern central s'assegura el control i en molts casos fins la supeditació política dels ajuntaments. Cap a on anem? Cap a un govern local simbòlic i identitari, alhora que antipolític per inoperant en les qüestions bàsiques; ajuntaments amb façana i bandera però sense capacitat d'incidència ni de transformació de la realitat.
D'altra banda, la nova llei entronitza les diputacions, atorgant-les funcions per a les quals no estan ni legitimades ni preparades. Com gestionaran les diputacions, arribat el cas, els serveis essencials de milers de municipis sense disposar d'un complet desplegament territorial? Òbviament, a través d'empreses privades... en el millor dels casos . El més probable és que pel camí es perdin molts dels serveis assequibles que ara aporten qualitat de vida a àmplies capes de la societat, i que aquests quedin reservats per als municipis que -per ser rics, per haver estat ben gestionats en el passat, o per pertànyer a un territori foral- s'ho puguin permetre. I és justament aquí on les reformes espanyola i anglesa s’assemblen més. En ambdós casos s'obre la porta a una major desigualtat territorial, entre municipis i fins i tot dins d'aquests. Si s'elimina la capacitat pública d'incidir en les situacions de desigualtat estructural, i l'acció social es confia a les iniciatives voluntaristes del tercer sector local, la segregació espacial s'enquistarà i es farà més profunda.
Fa la impressió que, un cop més, es vol aprofitar la conjuntura financera per canviar l'estructura del sistema. Potser es tracta d'impedir que sorgeixin alternatives des dels municipis, noves maneres de veure i d'afrontar els problemes públics. Que no pugui haver-hi scaling up, sinó només scaling down. Ja no s'amaga la voluntat d'apostar per les capitals, Londres i Madrid, i els seus creixents hinterlands; economies d'aglomeració forçades pel mercat ... i per l'Estat quan és necessari. Sembla que només hi hagi espai i només importin el centre del sistema i uns quants “guanyadors” més, que tenen dret a considerar-se 10, 100 ,(1.000?) vegades millors, i per això a ser 10, 100 ,(1.000?) vegades més rics que els perdedors. O potser era al revés? Aquesta dinàmica s'aplica a persones i grups, a professions, a ciutats i països, i es manté fins i tot en aquells llocs que, aparentment, millor estan suportant la crisi. En bona part del nord i el centre d'Alemanya la majoria de les ciutats estan en fallida, i la seva situació fins i tot ha empitjorat en els dos últims anys[2]. Explicació? El setmanari Der Spiegel n'apunta una: Davant la feblesa de les hisendes locals, només les ciutats “estructuralment fortes” poden permetre’s polítiques per atreure inversió privada, l'èxit de les quals no fa més que augmentar la desigualtat territorial, seguint un cercle que es revela virtuós per a unes i tremendament viciós per a totes les altres.
[1] És molt simptomàtic que la nova llei parli d’administració local, i no de govern local, com era el cas de la darrera reforma local (Llei 57/2003) impulsada també per un govern del Partit Popular.
[2] http://www.spiegel.de/wirtschaft/soziales/staedtetag-warnt-vor-rekordverschuldung-der-kommunen-a-932275.html
Si al Regne Unit s'ha fet des de la bandera del localisme , a Espanya el missatge ha estat un altre, el de “racionalitzar” l'administració[1][1] local, delimitant a la baixa la seva autonomia local i augmentant el control del govern central sobre la mateixa.
En el cas britànic, la Llei del Localisme de 2010 (només aplicable a Anglaterra, ja el 1997 es van retornar a Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord les competències sobre govern local), atorga als ens locals el principi de competència general (pel qual poden intervenir en tots els àmbits que considerin necessaris , mentre no ho impedeixi la Llei), alhora que impulsa la democràcia local mitjançant l'elecció directa dels alcaldes de les grans ciutats, la promoció de referèndums locals i donant més poder als barris. D'altra banda, la llei augmenta la transparència i el control sobre els ajuntaments i atorga a les comunitats -la societat civil, en definitiva- el dret a comprar béns municipals i a gestionar serveis públics, si es mostren capaces d'oferir millors prestacions que els proveïdors municipals .