“Podemos està demostrant que l’interessa el poder i no les necessitats dels ciutadans”

El jurista Carlos Jiménez Villarejo va viure amb entusiasme i il·lusió el naixement de Podemos. Es va incorporar a les seves files i va arribar a ser eurodiputat d'aquesta formació després de les eleccions de maig de 2014. Va renunciar al càrrec poc després però no per raons de sintonia política. En canvi, sí que van ser raons d'índole política les que el van dur a abandonar al cap d’uns mesos la formació que dirigeix Pablo Iglesias. No entén que no faciliti l'elecció de Pere Sánchez com a president del Govern i n’aparti, així, a Mariano Rajoy i el PP.

Què li sembla la decisió de Pablo Esglésies de preguntar a les bases de Podem si donen suport a un govern Ribera-Sanchez, anunciant que ell votarà que no?

“La decisió d'Iglesias és pràcticament de ruptura de qualsevol forma d'acord. Crec que ha estat la seva posició des de l'endemà de les eleccions per una raó, que es desprèn clarament del seu programa. No van guanyar les eleccions i donat el seu baix llistó electoral -molt inferior al que esperaven- no estaven en condicions d'imposar aquest programa.

La decisió de consultar els que anomenen “la gent” inscrita al partit no és una novetat. Però és evident que donada la seva forta jerarquització, els membres del partit que votin -que, generalment, són una minoria- donaran suport sense dubtar-ho al seu líder que ja ha anticipat la seva oposició radical a qualsevol mena de pacte. D’aquesta manera, equivocadament, obre el camí a unes altres eleccions. Si això és així, és que la realitat i les necessitats dels ciutadans els són indiferents. Allò que de veritat importa és ocupar el poder i, com més alt, millor.

 

És inviable un Govern d’esquerres?

Després del procés electoral, vaig sostenir, en una primera etapa, la conveniència que hi hagués un pacte entre PSOE, Podem i els seus aliats interns, el que s'anomena les confluències, les marees, Compromís, En comú Podem... Era l'alternativa d'esquerres més positiva donat el pobre resultat aconseguit pel Partit Popular, que va obtenir poc més d'un terç dels diputats.

Cal reconèixer que, a banda de les diferències entre els programes de PSOE i Podem, aquesta aliança d'esquerres es va frustrar potser en part per les exigències del PSOE però sobretot, almenys en una primera fase, per la posició mantinguda per Podem a la primera sessió d'investidura. Va ser una posició extremadament agressiva contra el PSOE, injustificada i innecessària. No es tractava de passar comptes amb el passat del PSOE. No era aquest l'objectiu de la investidura sinó veure si era possible arribar a un acord sociopolític per constituir un govern. La intervenció entre arrogant i desafiant de Pablo Iglesias va frustrar la possibilitat d'aquest acord.

Veníem d'una reunió de Pablo Iglesias amb el Rei a la sortida de la qual el líder de Podem havia fet un plantejament polític desafortunat en col·locar una exigència de càrrecs abans de parlar d'acords sobre continguts polítics amb el PSOE. Per als qui hem estat càrrecs del partit va ser molt sorprenent i em va fer pensar que això era un comportament típic de la 'casta' que venien denunciant, l'ocupació de cadires com a forma de perpetuar i exercir el poder.

 

El va decebre Pablo Iglesias?

Va tenir d’altres actituds molt desgraciades i lamentables, com plantejar el tema dels GAL en el debat d'investidura, la qual cosa era improcedent. Aquell cas es va jutjar, alguns responsables d'Interior van ser condemnats ... Treure aquest tema a col·lació va ser molt desencertat.

També em va sorprendre quan va dir que la sortida en llibertat d'Arnaldo Otegi quan va complir la seva condemna era “una bona notícia per als demòcrates”. Em va semblar inadequat que el líder d'un partit tan jove com Podem faci un comentari positiu com aquest d'un senyor que ha estat condemnat per la seva col·laboració amb una banda armada com ETA. Sobretot quan Otegi va declarar, al cap de pocs dies, que “la fi de la lluita armada s'hauria hagut de donar abans”. És a dir, que s'atribuïa capacitat per decidir si el que ell va anomenar 'lluita armada', que és 'terrorisme', es podia haver acabat abans o després. Davant aquesta notícia em va semblar encara pitjor el comentari elogiós de Pablo Iglesias envers Otegi. Per a mi, la seva sortida en llibertat no va ser cap motiu d'orgull.

Pablo Iglesias no va actuar com seria exigible a un dirigent de Podem, un partit jove que va néixer fa dos anys amb la voluntat de renovació de la vida democràtica espanyola. Va tenir actituds incompatibles amb el programa del partit presentat a les eleccions del 20-D.

Iglesias demana al PSOE que faci concessions en el diàleg amb Podem perquè diu que el seu partit ja les ha fet

No sé en què ha cedit Podem i en què no, perquè aquest procés de negociació és fosc i sense transparència. Això em sembla poc compatible amb una negociació oberta per arribar a acords programàtics fonamentals per formar un Govern. No es tracta que es compleixin les 388 propostes de Podem, ni molt menys. Potser, ni tan sols la meitat, però caldrà seleccionar quines són les indispensables per donar suport a aquest Govern.

El PSOE ha arribat a un acord amb Ciutadans. Insisteixo que jo prefereixo un acord entre PSOE i Podem però si això és inviable cal que es doni sortida a un govern de PSOE i Ciutadans amb l'abstenció o el suport de Podem per garantir un govern minoritari però majoritari des del punt de vista parlamentari que permeti dirigir Espanya d'una altra manera a com s'ha fet fins ara.

 

Sembla evident que en la direcció de Podem hi ha divergències sobre com s'està portant aquest procés. Només cal veure la cara que va fer Iñigo Errejón quan Pablo Iglesias, al seu costat, va vincular l'ex-president Felipe González amb la calç viva dels GAL durant la primera sessió d'investidura de Pedro Sánchez

Hi ha hagut tensions internes a Podem tant en la primera sessió d'investidura com en el procés posterior però també hi ha problemes interns de l'organització que la col·loquen en una situació de feblesa. Que es fulminés al número 3 del partit, Sergio Pascual, per exemple, encara que s'hagi presentat com la cosa més natural del món, no encaixa amb un partit que diu que vol renovar les formes de fer política. Aquesta és una forma de fer política autoritària, com podria haver fet el PP i el PSOE.

Podem té un problema territorial. Ha tingut crisis gairebé contínues a les diferents comunitats autònomes. Al País Basc ha dimitit tota l'executiva, hi ha hagut problemes a la direcció de Galícia, a Catalunya va dimitir fa mesos sense donar explicacions la secretària general Gemma Ubasart,... La meitat del consell executiu a Catalunya també va dimitir i ara hi ha un debat intern per saber qui encapçala la formació que no se sap com acabarà.

És una tensió que reflecteix una crisi interna a partir de la relació amb altres forces polítiques. A Catalunya es veu clar. Al grup parlamentari de 'Catalunya Sí que és Pot' s'han fet crítiques directes al seu portaveu, Joan Coscubiela. Hi ha una relació conflictiva amb els aliats. Al País Valencià, 'Compromís' s'ha separat del bloc dels 69 diputats de Podem al Congrés.

 

L’enfrontament dur entre Pablo Iglesias i Albert Rivera al Congrés dels Diputats, dimecres passat, ja indicava la dificultat d’un pacte que inclogui Podem i Ciutadans

Els enfrontaments entre Iglesias i Rivera que es van produir al Congrés al voltant de finançament de Podem acrediten, una vegada més, una immaduresa política preocupant en situar aquest problema, en tot cas secundari en aquest moment, per davant del buit polític que arrossega Espanya des del 20D i que no són capaços de resoldre. És una forma més d'afavorir la continuïtat del PP al Govern. I això sí que mereix un dur retret, perquè tots dos polítics plantegen temes partidistes per davant de la defensa efectiva dels drets humans dels ciutadans.

 

El PSOE no sembla disposat a apostar per un govern només amb forces d'esquerra

Si PSOE i Ciutadans ja han fet un pacte no queda una altra alternativa que donar-li suport des de dins o des de fora. El que seria una gravíssima irresponsabilitat política per part de Podem és que, a causa de la seva intransigència, s'anés a unes noves eleccions.

Donada la situació econòmica i política d'Espanya, que es perfilin unes eleccions a final de juny, amb la dificultat per fer una campanya electoral en un període pràcticament estiuenc, amb l'abstencionisme que es pot derivar d'això i la crítica de l'electorat als partits per la seva incapacitat de constituir un govern durant molts mesos, el cost electoral que pot significar per a Podem pot ser molt alt.

 

Els sondejos vaticinen mals resultats per Podem; si més no, pitjors que els del 20D

Els resultats varien segons les diferents enquestes i les empreses que les fan. Seria raonable que paguessin un cert cost electoral. Pablo Iglesias ha dit que “nosaltres no volem eleccions, però no tenim por a les eleccions”. Anar a unes eleccions a final de juny, amb aquest període polític tan negatiu, pot passar factura a Podem. També pot passar-los factura als altres partits. Seria el súmmum de la insatisfacció que el PP fos el guanyador d'aquest procés i tragués més diputats dels que té ara. Seria un fracàs rotund de l'esquerra.

Cal fer el que calgui per treure el PP del poder?

El problema polític que té avui Espanya és com expulsar el Partit Popular del govern. Aquest és l'objectiu bàsic. No n'hi ha cap que se li pugui comparar. El govern del PP durant aquests quatre anys ha estat especialment nefast tant en l'àmbit dels drets civils, econòmics i socials. Ha sacrificat el valor 'justícia'. Ha reduït el marge de l'exercici dels drets civils dels ciutadans. Ha aprovat la Llei de Seguretat Ciutadana, que s'ha convertit en una llei de repressió dels ciutadans i de l'exercici dels seus drets de reunió, manifestació, expressió,... Cal derogar o canviar aquesta llei autoritària, la pitjor de tot Europa.

El marc de les polítiques econòmiques i socials del PP no té parangó. Després de quatre anys de govern del PP, que va dir que resoldria el problema de l'atur i la precarietat, segueix havent-hi més de quatre milions d'aturats a Espanya. Això destrossa moltíssimes famílies, que estan sumides en una situació de precarietat, manca de recursos, mitjans, pobresa, pobresa energètica... I paral·lelament a aquest empobriment de la població amb les polítiques econòmiques del PP, cert és que també seguint els dictats d'austeritat de les oligarquies financeres europees, s'han adoptat mesures que han afavorit mitjançant amnisties fiscals que les grans fortunes legalitzessin els impostos evadits i la impunitat pels seus delictes.

És esgarrifosa la dada aportada per Intermón segons la qual l'1% de la població espanyola guanya tant com tota la resta. Estem davant d'una desigualtat flagrant que és responsabilitat greu dels dirigents polítics que l'han fet possible.

Si no s'arriba a un acord per evitar que el PP segueixi governant, se’l recompensarà en les seves polítiques repressives, de desigualtat,... Podem perdria gran part de la seva legitimitat.

 

Vostè compara la situació espanyola actual amb la que va viure Itàlia els anys setanta.

El secretari general del Partit Comunista Italià Enrico Berlinguer ho va dir en un acte a la plaça Monumental de Barcelona, al qual vaig tenir la fortuna d'assistir en plena transició política espanyola, l'any 1978. En aquell famós acte, que va ser tumultuós, en presència de líders com Santiago Carrillo, Antoni Gutiérrez Díaz o George Marchais, va explicar que el PCI, que tenia gairebé un 30% dels vots, estava formant part no del Govern però sí d'una majoria parlamentària amb la Democràcia Cristiana, el Partit Socialista i el partit Republicà. És a dir, formava part d'una majoria al costat de partits que estaven en les antípodes de les seves tesis.

Estem davant d'una situació molt similar a la que es va viure en la transició italiana dels anys setanta. A més, tenim davant un Partit Popular que, a més de tot el que he dit, està inundat fins a les celles de corrupció, abusos de corrupció i falta d'ètica pública. Estem en condicions de permetre que segueixi governant aquest partit autoritari, al servei de l'oligarquia financera i inundat per la corrupció? Seria una equivocació històrica de la qual haurien de pagar el cost corresponent.

 

Hi hagi la majoria que hi hagi serà molt complicat introduir canvis a la Constitució

Al programa electoral de Podem del 20D hi ha 388 propostes. Es proposa la reforma immediata de vuit preceptes fonamentals. Suposo que saben que una reforma constitucional, per petita que sigui i moltes de les que es proposen no ho són, exigeix, almenys, el suport de dos terços de la Cambra, 233 diputats. Una majoria de PSOE, Podem i Ciutadans no és suficient. Però encara seria menys suficient si es resisteixen a pactar amb PSOE i Ciutadans i els deixen que governin sols amb 130 diputats. És absolutament inviable plantejar una reforma constitucional en aquestes condicions. Les reformes de la Constitució requeririen un suport, almenys parcial, del PP. Aquestes reformes són importants. Hi estic d’acord.

En el seu programa electoral, Podem fa referència a l'article 40 de la Constitució, que planteja les polítiques econòmiques i d'ocupació, i el cita com a precepte a desenvolupar, no a reformar. Això vol dir, per tant, que accepten la Constitució del 78 que, d'altra banda sembla que han rebutjat o detestat en algun moment.

Podem ha traspassat a ‘En Comú Podem’ la solució del contenciós sobre el referèndum català negociant-lo amb el PSC. Tal i com estan les coses, sembla que aquesta negociació seria inútil.

No s’hi refereixen de forma expressa. Aquest referèndum s'inclou en el programa electoral però té un error de base i és que ho planteja com una iniciativa del govern autonòmic. Això és constitucionalment i legalment impossible. Un referèndum que determini la possible secessió o desagregació d'una part del territori que integra l'Estat espanyol, com és Catalunya, només el pot convocar el govern d'Espanya.

El govern català no pot fer un referèndum de secessió d'Espanya perquè, primer, hi ha milions de catalans, entre ells jo, que no hi estaríem d'acord i, segon, hi ha un marc constitucional que ho fa inviable. Per més que ho pretenguin 'Junts pel Sí', la CUP i d’altres iniciatives. Cal ser realistes.

Si Podem accepta la Constitució i cita algunes reformes necessàries el que no pot fer és deixar-la de costat quan no els interessa. Cal acceptar-la sempre.

 

Ara es parla menys del dret a decidir

El dret a decidir no és res, no està reconegut en cap ordenament internacional. Tampoc en l'espanyol. I pel que fa al dret de lliure determinació dels pobles no està reconegut a la Constitució democràtica de 1978. Es va optar per un sistema d'Estat autonòmic i de reconeixement de les comunitats històriques. Ningú no pot creure que el govern català, ell sol, convocarà un referèndum sobre la possible independència de Catalunya. No té competències ni està reconegut en cap ordenament constitucional ni legal, ni res per l'estil. En definitiva, és un brindis al sol.

Crec que hi haurà una reforma constitucional que reconeixerà el dret a la lliure determinació dels pobles que integren l'estat espanyol. Catalunya, Euskadi, Galícia, i potser d'altres, tenen el dret a ser reconeguts com a pobles amb personalitat pròpia.

 

Vostè es defineix com a federalista

Jo sóc partidari de la integració de tots aquests pobles en una Espanya federal i això també exigeix una reforma constitucional. Requereix un mínim marc constitucional aconseguit basant-se majories polítiques.

Insisteixo, el PCI va formar part de majories parlamentàries amb partits de la dreta italiana i no es va enfonsar el món. Itàlia tampoc. És més, a través d'aquest 'compromís històric' del Partit Comunista i la Democràcia Cristiana es va posar fi als atemptats terroristes, com el que va acabar amb la vida d'Aldo Moro.

Aquí no estem davant d'una situació tan dramàtica com aquella però el pressupost polític espanyol actual és una mena de 'compromís històric' l'objectiu fonamental del qual és que l'esquerra que representen IU, Podem i, de forma més moderada, el PSOE s'aliï amb alguna força moderada de la dreta com Ciutadans per expulsar del govern al Partit Popular. Si no avancem per aquí podem retrocedir i arribar a unes eleccions amb una càrrega molt negativa per a l'esquerra que pot condicionar l'electorat i propiciar que tinguem quatre anys de govern del PP, la qual cosa seria gravíssima per als ciutadans, per les seves economies i les seves aspiracions.

Hi ha exemples en la història europea de pactes d'aquesta naturalesa que han fet possible evitar que seguissin governant les forces més reaccionàries, retardatàries, com la que representa el PP a Espanya. Si no es fa així no s’estarà a l'alçada de les circumstàncies i rebel·larà una profunda ignorància política, o potser alguna cosa pitjor.

 

A Catalunya, després de les eleccions al Parlament es va anunciar que seríem independents en 18 mesos. Ja n’han passat tres. Com veu la situació política catalana actual?

El 23 de gener de 2013, es va signar una famosa declaració de sobirania del poble català. Van fer-ho CDC, ERC, IC-Verds i EUiA. Han passat més de tres anys. A la fi de 2014 es va celebrar una consulta, deslegitimada pel Tribunal Constitucional. Es va fer en condicions precàries i va donar com a resultat un vot minoritari favorable a la independència. Vaig qualificar raonadament aquesta consulta d'antidemocràtica perquè no s'ajustava gens als principis democràtics d'una consulta ciutadana. La consulta ha donat lloc a una causa penal que continua oberta i que està a punt de ser tramesa al Tribunal Suprem per l'aforament del diputat Francesc Homs.

Després van venir les eleccions al Parlament i el període llarg de negociacions equivalent a l'espanyol actual. La CUP va decidir no donar suport a 'Junts pel Sí' fins que, finalment, en un exercici digne de ser qualificat d'antidemocràtic, la cúspide de la CUP capgirar l’acord, no atendre’l i afavorir un candidat a president de 'Junts pel Sí' perquè continuï la legislatura.

 

S'atreveix a imaginar què passarà a Catalunya en els pròxims mesos?

Per més que intentin plantejar mocions de desconnexió a través d'acords de la majoria de 'Junts pel Sí' i la CUP crec que no s’arribarà a la declaració d'independència. És políticament inviable i constitucionalment impossible. A més, la resolució del 9N de 2015, que dóna peu a aquest procés de desconnexió, està declarada nul·la i inconstitucional pel TC. Això és així i caldrà assumir-ho abans o després.

El suport de la CUP a aquest procés, després del joc de mans que van fer amb les seves assemblees i el suport final a 'Junts pel Sí' perquè seguís la seva marxa amb Carles Puigdemont en lloc d'Artur Mas, la va deslegitimar com a partit de esquerres autèntic. Avui, la CUP, partit que pretén que és de esquerres, està, d'una manera o altra, donant suport a les polítiques més conservadores de 'Junts pel Sí', en tots els àmbits i particularment en Sanitat, a través del conseller Toni Comín.

Hi ha dues forces que busquen, aparentment, un mateix objectiu que és l'anomenada independència però que esclatarà, abans o després. Si té un mínim de coherència amb els seus principis ideològics i polítics, no entenc com un partit com la CUP pot estar donant suport a una dreta nacionalista que, a més de corrupta, segueix mantenint polítiques d'austeritat i retallades.

Ja veurem què passa. Sóc escèptic sobre el compliment del calendari que ens van anunciar per assolir la independència. Desitjo que no es compleixi. Estic en contra de la independència de Catalunya i a favor de la seva integració en un estat federal, com desitgem els que creiem en la solidaritat dels pobles d'Espanya, més enllà de fanatismes que volen trencar-la.