2.250.000 catalans han votat sobre el futur polític de Catalunya en un procés participatiu suspès pel Constitucional i, per tant, sense validesa jurídica. El 9-N s'ha convertit ja en la culminació d'aquesta primera part del procés català amb la major demostració de força independentista de la història, aconseguint un resultat que ronda els 1,8 milions de vots pel 'sí' que va rebre al seu dia el Estatut en el referèndum de 2006. El sobiranisme català ha obtingut noves forces per continuar amb el pols sobiranista amb l'Estat.
Les llargues cues per votar, que han estat la imatge d'aquest diumenge, representen la fi un cicle. “Més de 2 milions de persones són una lliçó de democràcia en majúscules”, ha destacat Mas en una inesperada compareixença davant els mitjans fregant la mitjanit. “Catalunya vol governar-se a si mateixa”, ha sentenciat. El resultat que acabava de comunicar la vicepresidenta Joana Ortega demostrava que els partits del bloc per la consulta havien superat la prova del 9-N.
En un procés participatiu que ha tingut tots els impediments possibles per part de l'Estat i que ha estat objecte de bronca interna durant mesos, una participació que s'ha acostat als números d'eleccions i referèndums oficials recents permetia que el bloc dels sobiranistes tragués pit per defensar que l'aventura sobiranista tenia un suport social que ho justificava. Segons Junqueras, la jornada ha mostrat l'“anhel de justícia i de llibertat dels ciutadans de Catalunya”, que es correspon amb el “mandat democràtic que els ciutadans han donat al seu Parlament”. També Herrera defensava el 9-N assegurant que els catalans “s'han carregat de raons” per celebrar un referèndum vinculant en el futur. La diputada de la CUP Isabel Vallet ha reclamat “que ningú s'apropiï d'aquest èxit” ni ho usi per negociar un nou pacte d'encaix amb Espanya.
Els sobiranistes tenien raons per estar contents. La confrontació democràtica pel dret a decidir que han mantingut els partits durant un any s'ha convertit en una participació de 2,25 milions de persones, una força capaç de conformar majories a Catalunya si es manifestés en unes eleccions autonòmiques o en un referèndum real. Amb tot, no es pot perdre de vista que els 2,25 milions de vots són només uns pocs més dels que van obtenir les forces del bloc sobiranista a les passades eleccions de 2012, i queden una mica per sota de la participació obtinguda en el referèndum de l'Estatut de 2006. Unes comparacions que, tot i ser forçades, no denoten que el terratrèmol independentista que ha suposat el Procés hagi provocat un corriment de terres capaç d'esdevenir una nova hegemonia. Ben al contrari, tot apunta a una convulsió interna del catalanisme, que ha virat cap a posicions clarament independentistes amb efectes limitats fora del seu espai. Pel que fa a noves majories socials pot no ser tant però, des del punt de vista del mapa de partits, representa un canvi sense precedents en tres dècades.
Victòria parcial
El procés sobiranista és un fenomen complex que ha ocupat, en aquesta primera etapa, més de dos anys. Cap foto fixa és suficient per abastar el que ha suposat, molt menys la d'aquest tancament en què Artur Mas ha aconseguit deixar als partits fora de joc utilitzant les mateixes armes que feien servir contra ell. A la recta final cap al 9-N, el líder de CiU ha estat capaç de presentar una alternativa a la consulta, rebaixada fins a resultar gairebé inofensiva per a l'Estat, però impossible de rebutjar per a la resta de sobiranistes. Esquerra i Iniciativa no han pogut fer res contra un pla que encaixava com anell al dit amb les aspiracions del moviment neoindependentista, crescut al calor d'un imaginari que ha santificat les urnes per sobre dels resultats.
Si hi ha un guanyador en el 9-N, sense comptar totes les persones que han pogut materialitzar el desig de votar sobre el seu futur, aquest és Artur Mas. Ha colat el seu propi pla com l'únic possible, l'ha liderat i ha estat ell qui, personalment, ha portat a la gent les urnes que reclamaven. Però aquesta és només la foto fixa. La seqüència completa mostra un procés en què CiU ha perdut gairebé la meitat del seu electorat en 4 anys i ha deixat les relacions entre les seves dues meitats, CDC i UDC, penjant d'un fil.
Per la seva part la resta de partits sobiranistes, tot i la descol·locació de les últimes setmanes per un pla B que no desitjaven però que s'han vist obligat a acceptar, no han sortit mal parats a la llum de la mateixa seqüència completa. ICV-EUiA ha mantingut el seu espai tradicional malgrat les tensions internes, i en un moment fins i tot va semblar apuntar una tendència ascedente a les enquestes, tot i que podem amenaci amb sufocar definitivament. La CUP s'ha consolidat al Parlament i s'ha mostrat útil com a expressió de l'espai de la esquerra independentista a les institucions. Però ha estat ERC qui ha capitalitzat amb més facilitat la implosió catalanista. El partit de Junqueras va aconseguir sobrepassar a CiU a les eleccions europees i s'ha fet amb un capital polític que s'ha notat a les urnes de cartró que s'han omplert de vots aquest 9-N.
Un resultat que no dibuixa un nou full de ruta clar
El resultat del 9-N val per justificar les actuacions passades del bloc sobiranista, però no dibuixa cap full de ruta clar més enllà de continuar el pols. Ni el total de l''Sí-Sí' és aclaparador sobre el total del cens -el padró permetia votar a prop de 6,2 milions de persones-, ni el sobiranisme ha aconseguit que els partidaris de la unitat vagin a les urnes. Una consulta sobiranista tan rebaixada en garanties només podia ser font d'un mandat democràtic si reflectia una majoria incontestable, un objectiu que no ha aconseguit.
L'independentisme català ha après aquest 9-N dues lliçons que li seran valuoses en l'etapa que ve, marcada per la irrupció d'opcions partidàries de la unitat d'Espanya de tall radicalment democràtic i per l'enfonsament dels partits tradicionals. La primera és que les urnes, que és el principi de la democràcia, són útils quan la societat les veu com l'única forma de dirimir les seves diferències. Si no s'ha arribat a aquesta fase, l'objectiu és arribar-hi. La segona és que els projectes de ruptura -i la independència d'un país ho és- només són possibles creant una hegemonia que surti molt més enllà dels límits polítics que està acostumada a manejar. Per la seva banda, l'Estat també ha après alguna cosa: A Catalunya l'independentisme no és una majoria passatgera, es consolida amb cada petita victòria i el 10-N està més a prop de guanyar que el 9-N.