“No paro. No menjo. No fumo. Quasi no bec aigua durant sis hores de treball”. Carolina Martín és cambrera de pis a Sevilla i, abans d'acabar de netejar una habitació, posa la galleda de la fregona a la porta de la següent per reduir els segons que triga a passar d'una habitació a una altra. No vol “regalar hores” a la seva empresa. Ha parlat amb companyes que surten fins a 3 hores més tard cada dia, sense cobrar les hores extra, per poder acabar el nombre d'habitacions que han de netejar durant la seva jornada laboral: “A aquesta gent no els importen les persones”, diu en referència a la seva empresa.
El departament de pisos –els treballadors destinats a la neteja– representa aproximadament un 30% de la plantilla dels hotels. Aquest sector, integrat en bona mesura per dones, pateix condicions de precarietat que han estat denunciades repetidament. Les empleades critiquen que els seus salaris s'han vist reduïts substancialment a causa de l'externalització dels serveis i afirmen estar sota unes condicions laborals d'una duresa que fins i tot els provoca malalties òssies i musculars. Així mateix, consideren que les empreses posen traves a les que s'organitzen per exigir el compliment dels convenis col·lectius.
“Totes tenim alguna malaltia, o bé d'ossos, o bé de músculs. O totes ambdues”. Martín recorda que va tenir un problema a la mà esquerra, va anar a la mútua i li van embenar perquè pogués tornar a treballar. Quinze dies més tard s'havia destrossat el nervi mitjà del túnel carpià per no haver fet prou repòs. Gladys Medina, cambrera de pis fixa a temps complet a Tenerife, explica que han demanat que es faci un estudi epidemiològic sobre les malalties que contrauen aquestes treballadores com a resultat dels moviments frenètics i repetitius que duen a terme. De la mateixa manera, Eulàlia Corralero, cambrera de pis a Lloret de Mar, destaca que “totes tenen problemes lumbars”.
Corralero porta setze anys treballant en l'hostaleria, actualment té un contracte de fixa discontínua i una nòmina mileurista, però ella mateixa explica que “no és el que es guanya actualment”, sinó que “les que hem aguantat estem una mica blindades”.
Aquesta situació de precarietat s'emmarca en un moment en què, segons explica l'investigador i comunicador social Ernest Cañada, el sector turístic ha fet “una lectura molt a curt termini de la crisi” i ha optat per maximitzar els seus beneficis. Una de les vies per fer-ho ha estat l'ajust de costos laborals, cosa que ha repercutit no només sobre les condicions dels treballadors, sinó sobre “la qualitat del servei que es presta al client”, argumenta Cañada.
L'externalització, origen dels salaris baixos
Una problemàtica amb què es troben moltes de les cambreres de pis a Espanya és l'externalització de serveis per part dels hotels. Això és, tal com explica Cañada, que les treballadores contractades directament per l'hotel passen a estar contractades a través d'una empresa multiserveis, operació que rebaixa el seu sou en un 40% aproximadament. Això s'explica perquè passen de pertànyer del conveni d'hostaleria al de neteja, segons detalla Cañada, autor del llibre Las que limpian los hoteles. L'origen d'aquestes externalitzacions de departaments centrals en els hotels es troba, assegura Cañada, en l'entrada en vigor de la reforma laboral el 2012.
L'externalització d'aquests serveis, però, s'estén de forma desigual. Gladys Medina explica que el conveni col·lectiu d'hostaleria de les Illes Canàries, per exemple, no permet fer-ho: “Aquí no patim tant l'externalització perquè els sindicats i els qui han negociat els convenis col·lectius s'han preocupat molt d'això, i encara sense saber els problemes que ocasionaria a la resta d'Espanya”. No obstant això, Medina admet que les empreses “se les empesquen” per externalitzar serveis igualment o acaben contractant a través d'Empreses de Treball Temporal (ETT).
Martín, cambrera de pis a Sevilla, va demandar la seva empresa perquè la diferència salarial que suposava la seva externalització era d'uns 10.000 euros. “Les empreses multiserveis són la xacra de la nostra professió”, proclama. La treballadora explica que en l'actualitat hi ha empreses que estan pagant menys d'un euro i mig per habitació: “Perquè una cambrera guanyi 30 euros al dia, ¿quantes habitacions ha de fer en sis hores?”, es pregunta.
Turisme de qualitat
“No hi ha una explicació lògica al que està passant”, valora Medina. Es refereix al fet que les seves condicions han empitjorat malgrat que el sector turístic segueix en plena forma. En el seu cas, les Illes Canàries és un dels primers destins que manté la seva ocupació de forma relativament estable al llarg de l'any. Així, l'única explicació que troba a la seva situació laboral és que “l'empresari vol guanyar cada vegada més diners i es posa objectius cada vegada més alts de recaptació”.
En aquest sentit, les quatre treballadores entrevistades coincideixen en afirmar que la precarietat tampoc manté cap tipus de relació amb el tipus client al qual està destinat l'establiment. És a dir, independentment del que pagui la persona que gaudeix de l'habitació, o de les estrelles de l'hotel, la cambrera de pis que neteja treballa en les mateixes condicions. Corralero argumenta que les condicions no es deuen, com se sol argumentar, a l'efecte de low cost i lamenta que “per als empresaris pocavergonyes això està sent una panacea consentida per tots”. Medina afegeix per la seva part que les afectades no són només les cambreres de pis, sinó “tots els companys d'hostaleria”.
“Els interiors del 'turisme de qualitat' a Sevilla no són de qualitat, són d'explotació i precarietat”, afirma Martín, que, a través de l'associació que presideix, 'Cambreres de pisos de Sevilla', busca aconseguir una major “dignitat ”per a les persones del sector. La treballadora creu que els empresaris “s'aprofiten de la necessitat” i recorda que el sector està molt feminitzat: “La majoria som dones que tirem endavant la nostra casa soles perquè el nostre marit està a l'atur”, explica.
La feminització del sector ha comportat, fins i tot, casos de discriminació salarial per sexe. A Tenerife, per exemple, segons explica Medina, Comissions Obreres va detectar un plus de productivitat que suposava pagar un 90% menys a les cambreres que a altres treballadors d'un lloc majoritàriament masculí, que se situaven en un mateix nivell retributiu. Les dades concretes se situen en una diferència de més de 350. Així, s'han denunciat 11 hotels i es denunciaran 41 empreses, algunes de les quals “ja han reconegut que hi havia discriminació”.
Entre l'organització i la por
“Les meves companyes ja saben que si s'acosten a mi tindran problemes, així que em fan el buit”. Medina explica que el seu contracte com a delegada de personal impedeix que pugui ser acomiadada, però alhora afirma que des de l'empresa li assignen “els pitjors treballs” per evitar més denúncies.
Les represàlies després de plantar cara a les condicions laborals actuals no semblen incidents aïllats. Maria Ramos (nom fals d'una cambrera de pis en una localitat de la Costa Brava) recorda el cas d'una companya a Màlaga que, segons explica, va ser acomiadada per unes declaracions realitzades a Facebook, així com per demanar la readmissió de treballadors que havien estat substituïts per empleats d'ETT: “Sabíem que l'acomiadarien buscant qualsevol motiu perquè era una molèstia”, tot i que aclareix que “no és l'habitual” que es donin represàlies per les protestes. Per la seva banda, Martín explica que l'empresa en la qual treballava ha rebut 30 denúncies, i les úniques tres persones que segueixen treballant de totes les que van denunciar estan sent perjudicades per l'empresa: “Els fan la vida impossible perquè elles mateixes se'n vagin”, afirma.
Tot i la por que hi ha entre les cambreres de pis davant la possibilitat de perdre el seu lloc de treball o de ser represaliades amb unes condicions pitjors, Medina creu que la mentalitat del col·lectiu està canviant “en veure l'èxit que hem tingut en alguns hotels”. La treballadora explica que al sud de Tenerife s'han dut a terme assemblees a les quals han assistit un centenar de persones i, d'altra banda, hi ha una major predisposició a denunciar a la inspecció de treball: “Porto 13 anys treballant en l'hostaleria i abans les cambreres de pis no s'atrevien ni a parlar als passadissos”, recorda.
Corralero, que va fundar el grup de Facebook Les Kellys a Barcelona, explica que quan es va presentar a les eleccions sindicals de Comissions Obreres va patir “molta persecució” per part dels seus superiors: “Sempre tenia més feina que les altres, m'enviaven al pitjor pis i sortia rebentada”. Per a ella, aquesta organització de cambreres de pis és també un punt de suport a través del qual es comparteixen experiències entre les treballadores.
Pel que fa a la coordinació amb els sindicats, si bé moltes cambreres de pis estan sindicades, algunes creuen que aquestes organitzacions de treballadors són les culpables d'haver signat convenis col·lectius que les perjudiquen i fan invisibles, mentre que altres consideren els sindicats com l'única via per exercir denúncies vinculants. Ramos creu que des del sindicat “tens més armes per arribar davant inspecció de treball”.
D'altra banda, Martín explica que van decidir crear l'Associació de Cambreres de Pis de Sevilla per “tenir una miqueta més de veu pròpia i no dependre de sindicats, encara que ells ens han ajudat a denunciar”. En el seu cas, recorda que van anar a la Junta d'Andalusia a demanar una proposició de llei, però critica que “Susana Díaz ni es va dignar a aixecar el cap dels papers”. Aconseguir que les empreses que es denuncien arribin a modificar les condicions laborals de les seves treballadores és un procés lent. Martín explica que hi ha empreses declarades culpables pel Tribunal Suprem que segueixen vulnerant la llei perquè van recorrent les sentències: “Una amiga que va denunciar amb mi té el judici el 2018”.
Amb tot, cap de les quatre treballadores consultades considera que aquest any hagi passat en va. Medina creu que es tracta d'una demanda que, per haver-se estès en el temps, ha atret més gent. Ara per ara, l'únic enemic declarat d'aquestes empleades, tal com reafirma Martín, és la desinformació sobre els drets laborals que estan en disposició de reclamar i, en segon lloc, la por que les porta a no exigir el seu compliment: “Has de lluitar per allò que és teu. La por s'ha d'acabar”, sentencia.