El periodista i historiador holandès Rutger Bregman considera al llibre 'Utopia per realistes' que és possible que alguns països obrin les fronteres als immigrants, adoptin una setmana laboral de 15 hores i paguin als seus ciutadans una Renda Bàsica Universal. Tot i la seva joventut, 27 anys, ha estat nominat dos cops pel European Press Prize. Treballa a la plataforma digital The Correspondent i considera que el món ha avançat a base d’idees que, al principi, es consideraven utòpiques i que els grans mitjans de comunicació convencionals són més aviat un entrebanc que un ajut per avançar cap a les noves utopies.
Perquè va decidir escriure 'Utopia per realistes'?
He pensat durant molt de temps que un dels problemes després del ‘crash’ de 2008 era que gent que es considerava progressista o d’esquerres sabia molt bé contra què estaven –l’austeritat, el status quo, el canvi climàtic, el racisme,...- però no sabia a favor de què estaven. Especialment després de la caiguda del mur de Berlín, van desaparèixer les visions d’esquerra.
Si mirem la història veiem que cada avenç de la humanitat comença com una fantasia utòpica. El progrés és la realització de les utopies. Necessitem utopies si volem progressar. Per això vaig escriure el llibre.
Què arribarà abans la Renda Bàsica, l’obertura de fronteres o la setmana laboral de 15 hores?
L’obertura de fronteres és la idea més radical. Pel que fa a la Renda Bàsica Universal molta gent la considera radical, impossible, però si volem podem implementar-la demà mateix. La considero la menys radical de les meves propostes.
Hem de repensar què és actualment el treball, el creixement... Hem d’adonar-nos que vivim en països increïblement rics i que podem aconseguir l’eradicació completa de la pobresa.
Comença el llibre amb una visió optimista de la humanitat però com es pot ser optimista quan un 1% d’aquesta humanitat té tanta riquesa com la meitat de la resta?
Hi ha una gran desigualtat, clar, i en parlo molt al llibre, però, tanmateix, hi ha hagut progressos enormes en els darrers trenta anys. Només cal veure com ha declinat la pobresa extrema i com ha augmentat el nombre de gent vacunada, o els nens que ja van a escola. Això ens permet ser optimistes però estic d’acord que encara tenim reptes com el nivell obscè de la desigualtat. Especialment a nivell global. La desigualtat global és més gran que la desigualtat nacional.
Parla d’objectius utòpics o de fites que es poden assolir?
Podríem començar demà. No crec que es pugui implementar totes aquestes idees de cop però podem donar petites passes. Si tenim una mica de paciència, després d’un cert temps, haurem avançat força.
John Maynard Keyness, com vostè escriu a “Utopia per realistes”, deia que la humanitat haurà de decidir, el 2030, què fa amb el temps lliure. Succeirà això?
És divertit. No només ho va dir ell. També deia coses similars l’escriptor de ciència ficció Isaac Asimov. I molts sociòlegs, filòsofs, economistes, als anys seixanta i setanta, creien que el lleure serà un gran repte en el futur. Què farem amb el temps lliure quan els robots assumeixin els nostres treballs?
Òbviament no és el repte principal avui. Ara, hi ha més gent estressada, que treballa fins i tot més que els anys vuitanta. Hem de raonar per tornar a aquestes visions anteriors i pensar com és la vida actualment. Bona part del treball pagat que fem avui és innecessari. Hem de dedicar més temps a treballs realment útils, valuosos, que ara no es paguen. Hem de treballar menys per fer més.
Ja fa temps que sentim a parlar de la Renda Universal Bàsica. Ha arribat l’hora de posar-la en marxa?
Als anys setanta se’n va parlar als Estats Units. Richard Nixon va portar dos cops una proposta de Renda Bàsica al Congrés i els demòcrates s’hi van oposar perquè la van considerar massa baixa. És una part de la història americana que, irònicament, quasi tothom ha oblidat.
Serà diferent ara? Si mirem la història veiem tres onades d’interès per la Renda Bàsica. La primera onada va ser els anys vint, especialment al Regne Unit. La segona va ser els anys seixanta, especialment als Estats Units. I ara estem vivint la tercera onada. Veiem experiments a Finlàndia, Canadà, Holanda, Silicon Valley,... Hi ha un gran interès en la idea. Crec que aquesta tercera onada és la més potent que hi ha hagut fins ara.
Un dels experiments que està en marxa és al seu país, a Utrecht. És un bon model d’aplicació de la Renda Bàsica Universal?
No és l’únic model, no puc dir que sigui el millor camí. Al meu país hi ha molta gent que és humiliada per accedir a ajuts socials. Si volen ajuts han de fer treball voluntari a la força. Han d’omplir molts papers. Estan obligats a buscar feina cada dia. Aquestes polítiques no són gens eficaces. Cal provar alguna cosa nova.
Imposar una Renda Bàsica és una decisió política, però sembla que els polítics estan massa determinats pel poder financer. Els polítics actuals gosaran aplicar una mesura que desagrada a aquest poder?
Quan parlo de polítics, molta gent pensa en els polítics nacionals, els del seu país. Però jo tinc una visió més global. Les idees radicals que han canviat la història mai no han començat al centre del poder. Quasi sempre han sortit de la gent. Els grans canvis no han sortit dels despatxos on es reuneixen els polítics sinó dels llocs on hi ha els activistes. Comencen sempre als extrems i després es mouen cap al centre.
Fa cinc anys, la Renda Universal era un tema molt amagat. Ara s’ha mogut cap al centre i cada cop hi ha més gent interessada. Els polítics –nacionals o internacionals- seran els darrers en adonar-se’n. Només ho faran quan tothom ja n’estigui convençut.
Aquesta Renda Bàsica s’ha d’aplicar, primer, en un sol país o pot assolir-se simultàniament arreu del món?
M’agrada la idea de pensar en una Renda Bàsica a tot el món. Òbviament s’ha de començar a nivell nacional. Els estats nacionals són encara molt poderosos i moltes decisions polítiques s’adopten a aquest nivell. És com l’estat del benestar que tenim ara. És un estat del benestar nacional.
Pels propers vint, trenta o quaranta anys, aquest debat es focalitzarà en com pot implementar-se la Renda Bàsica a nivell nacional. Els països poden aprendre molt els uns dels altres. I influir-se mútuament. Imagineu què hauria passat si els Estats Units haguessin implementat una Renda Bàsica els anys setanta. Molts altres països haurien seguit el seu exemple. Imagineu què passaria si els experiments a Finlàndia o Canadà tinguessin èxit. Demostraria probablement que s’està en un camí prometedor. Molta altra gent s’hi interessaria.
Quan parla d’obrir fronteres, escriu que suposaria un augment de la riquesa mundial de 65.000 milions de dòlars. En canvi, els països, i Europa al davant, posen tota mena d’entrebancs als immigrants i refugiats. Com s’entén això?
Vivim en un món força estrany. Les comunicacions telefòniques, els diners, la informació poden moure’s lliurement al nostre món. No hi ha quasi barreres per ells. En canvi, molta gent viu en presons virtuals a l’aire lliure. No a Occident, però sí a l’Àsia o l’Àfrica. És un sistema d’apartheid global, podríem dir.
La qüestió interessant és que la investigació econòmica mostra que el comerç lliure pot portar a llarg termini a una situació de ‘win-win’, on tots hi surtin guanyant. Obrir les fronteres, el moviment lliure de persones suposa un gran potencial per fer del món un lloc més ric, simplement perquè els talents poden anar als països on són més útils. Si tenim en compte els molts estudis que s’han fet sobre aquesta qüestió veiem que coincideixen que els migrants contribueixen a la millora de l’economia dels països on van. Moltes de les noves històries sobre que els migrants prenen els nostres llocs de treball, augmenten la criminalitat,... simplement no són veritat. Contribueixen més d’allò que reben. Creen llocs de treball addicionals. Els sous de la població autòctona més senzilla no baixen. Cal combatre aquestes mentides.
Les seves propostes es poden dur a la pràctica sense canviar el sistema capitalista, neoliberal actual? Quins canvis cal introduir en la nostra societat per fer-les possibles?
Crec en el poder de les idees. La història no està governada només pel poder o els diners. També està governada per gent que ha estat convençuda d’alguna idea i ha volgut parlar-ne amb d’altra gent, escriure-la, etcètera. La Renda Bàsica és una d’aquestes idees. Comença de forma discreta, amb petits experiments, parlant-ne amb els veïns... I després passarà de la perifèria al centre. Així ha estat sempre i així tornarà a ser.
Els mitjans de comunicació ajudaran a assolir les utopies de què ens parla?
Per ser honest, crec que són l’obstacle més gran que tenim ara. Les notícies ens parlen sempre de les excepcions, de tot allò que va malament, de la crisi, del terrorisme, dels fluxos de migrants. Mai no parlen de les regles que governen les nostres vides.
Si mires moltes notícies, al final del dia sabràs exactament què és allò que no funciona al món. Et dóna una visió pessimista de la naturalesa humana. Només sents i veus les coses que els humans estan fent malament. No les que estan fent bé. Aquesta és la raó que molta gent hagi girat l’esquena als informatius dels grans mitjans. Desprenen un sentiment negatiu i no expliquen la història sencera.
M’agradaria veure un tipus diferent de periodisme que miri més a les transformacions globals, estructurals. Jo he escrit força sobre el progrés. És important que la gent sàpiga que hem fet grans progressos en els dos-cents anys anteriors i que en podem fer molts en el futur, també.
Els propietaris dels grans mitjans volen que aquestes utopies prenguin cos?
En alguns països és un gran problema que tots els mitjans siguin propietat de persones riques. No conec exactament fins on ha arribat aquesta situació a Espanya. És un gran problema a la Gran Bretanya. Però res no impedeix la gent d’obrir les seves pròpies webs, pàgines de facebook o diaris. Molts d’aquests canvis poden començar des de fora. La gent no és tant estúpida com molts ens volen fer creure. Molta gent vol fer alguna cosa de profit amb les seves vides.
Quines són les primeres passes que cal fer per caminar cap a aquestes utopies realistes?
A la llarga, cal canviar el sistema. És molt important, primer, ser molt ambiciós però, també, tenir una mica de paciència i estar content amb les petites passes que es puguin fer cap a un món millor. Hem de celebrar les petites victòries i no preocupar-se si la utopia no arriba demà, en vint anys o quan sigui. No serà fàcil. Cada petit pas compta.