“L'article 14 de la nostra Constitució ja recull la igualtat de tots els espanyols, sense discriminació per naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Amb aquest argument es va negar Vox a subscriure una declaració institucional de les Corts Valencianes que expressava, amb motiu del Dia de l'Orgull, la intenció d'impulsar les mesures necessàries per a “eradicar la discriminació i la violència” que pateix el col·lectiu LGTBI. La declaració tenia el suport del PSPV-PSOE, Compromís, Unides Podem-Esquerra Unida, PP i Ciutadans, és a dir, de tota la resta de grups parlamentaris.
No és ni molt menys l'únic, però hi ha pocs exemples més clars de l'estratègia que l'extrema dreta pretén desplegar en els seus primers compassos com a força amb representació parlamentària: la Constitució com a frontera, la democràcia com a límit i no com a punt de partida. En 1978 no es va redactar una norma a partir de la qual desenvolupar drets socials i individuals, una convivència més plural i una vida política més diversa i representativa. El que es va fer, segons l'imaginari de Vox, va ser cavar una trinxera o alçar un mur.
La postura no deixa de ser inconsistent, perquè l'extrema dreta impugna sense ambages les autonomies o les “nacionalitats”, per citar dos conceptes explícitament recollits en el text constitucional que suposadament defensa. Però es tracta de contradiccions inevitables en els que professen, en el fons, uns valors morals autoritaris i una ideologia preconstitucional, nostàlgica de l'ordre, la unitat i el patriotisme amb què es revestia el franquisme. Als seus ulls és perfectament lògic al·legar que sobren lleis contra la violència masclista i “quiosquets” per a protegir a les minories perquè la Constitució ja proclama la igualtat de tots (sempre que siguen espanyols).
Quan el PP i Ciutadans accepten tancar entitats o derogar normes en resposta a les exigències de Vox a Madrid, a Andalusia o a Múrcia, contribueixen a una estratègia d'involució els objectius de la qual van més enllà del que formalment se sosté. La dreta espanyola sempre ha tingut aqueix tic reaccionari. Ara s'ha convertit en el programa explícit d'una força parlamentària que condiciona tot el bloc dretà, i més enllà.
D'altra banda, tots aqueixos liberals més o menys sobrevinguts que s'interroguen en articles circumspectes sobre la identitat d'Espanya llisquen pel mateix pendent, encara que mai ho admetran. Els excessos de l'independentisme català i les expressions de fanatisme que indueix, l'aversió als populismes des d'una inclinació innegable a cert statu quo i fins i tot les barbaritats dels ultres els serveixen de motius per a replantejar els termes del debat com si l'evolució històrica de l'Estat que la Constitució ha propiciat fóra un accident o un assaig fallit i calguera tornar a recuperar els elements bàsics d'una nació que mai ha funcionat en els termes de comoditat identitària que desitgen.
“Espanya ha de trobar la seua idea de nació”, propugnen, com ja van fer abans que ells Madariaga, Ortega i tants altres. El que passa és que modernament vivim en una estructura política federalista desenvolupada des de la Transició a la democràcia que tracta d'encaixar amb èxit relatiu aquelles “espanyes” de les quals parlava Ernest Lluch, amb el seu grau d'autogovern i les seues pròpies identitats lingüístiques i nacionals.
És una realitat conflictiva, per descomptat, com ho són quasi totes les fórmules de convivència en democràcia. “Una majoria d'espanyols volen ser part d'una nació en què puguen sentir-se lliures, iguals i orgullosos”, sosté un d'aqueixos liberals. El problema són els que no ho volen o ho volen d'una altra forma, les minories, la seua importància territorial, els seus drets civils i les seues particularitats històriques, així com el fet fonamental que resulta difícil ser una nació i un estat plurinacional al mateix temps.
Dit d'una altra manera, el problema del model no és l'excés de diversitat institucionalitzada sinó el seu dèficit i escassa flexibilitat, la incapacitat d'assumir aqueixa diversitat en el terreny simbòlic, com revela en el fons el conflicte a Catalunya. La nostàlgia de la nació, a Espanya, condueix invariablement pel camí de la involució cap al forat negre del passat. I l'extrema dreta ha vingut a l'esfera pública a espentar en aqueix sentit.