Aprendre de la crisi, apostar per la qualitat

El creixement econòmic del nostre país, en els últims anys, deixa molt a desitjar. Malgrat el 3,2% de creixement anual en el tercer trimestre del 2016, segons les dades de la CNTR (comptabilitat nacional trimestral), la qualitat de l’ocupació creada és qüestionable i resulta inevitable plantejar-se la direcció envers la qual es dirigeix el nostre mercat laboral. La recuperació econòmica conserva els perniciosos patrons implantats en èpoques de precrisi i, davant d’aquest panorama desolador, cal preguntar-se per què no hem aprés de la crisi.

El 2016 acaba amb 18,3 milions de contractes temporals, la xifra més elevada de la sèrie històrica. La temporalitat ha experimentat una tendència a l’alça durant els últims quatre anys; el 2015 va augmentar un 8% i el 2016 un 7%. A més, el 93% dels contractes signats durant el mes de desembre de l’any passat van ser temporals, per això el creixement econòmic està comportant una alta temporalitat.

S’ha mirat d’explicar aquesta situació al nostre país des de molts angles i un dels plantejaments amb més repercussió ha estat la teoria econòmica dels insiders-outsiders, proposada originàriament per Assar Lindbeck i Dennis Snower. La idea d’aquests dos economistes explica la taxa d’ocupació temporal tan elevada com a conseqüència de l’alta protecció dels treballadors indefinits i dels seus salaris. Empleats que, gràcies a la protecció tan forta que tenen davant de l’acomiadament, fan elevar les seues retribucions per damunt dels nivells d’eficiència i deixen els empresaris sense cap altra opció que recórrer als contractes temporals.

Aquesta descripció, però, no es pot aplicar a la situació espanyola, perquè no s’hi dóna la premissa major: la hiperprotecció contra l’acomiadament. Perquè els empleats indefinits puguen negociar remuneracions per damunt dels salaris d’equilibri cal que aquests treballadors tinguen una protecció contra l’acomiadament molt superior a la que s’atorga als treballadors temporals. No obstant això, la legislació espanyola és una de les més laxes i permissives d’Europa pel que fa a l’acomiadament individual i col·lectiu dels treballadors, segons dades de l’OCDE.

Espanya, malgrat que té una protecció contra l’acomiadament inferior a la de països com Alemanya, França Luxemburg o Àustria, reflecteix unes taxes de temporalitat molt superiors –Espanya és el país, històricament, amb una taxa de temporalitat més alta de la Unió Europa i actualment ocupa, vergonyosament, el segon lloc després de Polònia. Finalment, cal destacar que les lleis espanyoles prohibeixen que els treballadors temporals perceben un salari inferior al dels indefinits, premissa bàsica de la teoria insiders-outsiders que ens porta a descartar una vegada més aquesta teoria.

La segona explicació més utilitzada per a entendre les causes de la temporalitat històrica tan elevada al nostre país rau en el factor cultural. La utilització fraudulenta, generalitzada i abusiva dels contractes temporals sembla una part de l’ADN de les nostres relacions laborals.

Al nostre país sembla haver-se instaurat –des dels anys 80– la idea que només després d’haver estat contractat temporalment en una empresa durant dos anys o més adquireixes el dret a ser contractat indefinidament. Cultura que, tot i que és difícil de demostrar numèricament, és bastant “palpable” en el mercat i ha desembocat en dinàmiques difícilment modificables. Els treballadors han assumit aquest costum com a part del joc i oposen poca resistència a la contractació temporal, amb l’esperança d’“ascendir” a un contracte indefinit. D’altra banda, els empresaris prenen la contractació temporal com una mena de període de prova permanent. De fet, aquesta cultura sembla tan arrelada que fins i tot en el sector públic el 70% del personal laboral és temporal i de l’ocupació pública total el 25% són treballadors temporals (d’acord amb dades de l’EPA).

A més, a aquesta cultura se suma la falta de voluntat política per a tallar el frau (s’ha de parlar de frau perquè jurídicament la situació no és vàlida). L’Estatut dels treballadors exigeix que, per a fer faenes estructurals en l’empresa, el treballador ha de ser contractat de manera indefinida des del primer dia. No és possible recórrer als contractes temporals com a període de prova. La contractació temporal està reservada únicament per a causes taxades de temporalitat, entre les quals ni tan sols s’inclou la temporalitat estructural. Això és, en el cas les gelateries que només obrin tres mesos l’any, l’empresari no pot contractar temporalment cada any, atés que la previsibilitat d’obertura tots els anys els obliga a contractar un treballador indefinit amb una jornada de tres mesos l’any –contracte fix-periòdic.

Aquesta legislació respon a una necessitat bàsica de tot estat: incrementar la productivitat, a més de reduir la precarització que deriva de la contractació temporal. En efecte, la seguretat en l’ocupació és un element essencial perquè augmente la productivitat dels treballadors. La doctrina econòmica defensa que, per les mateixes característiques de l’ocupació temporal, els treballadors que hi estan sotmesos són menys productius. A més, la formació invertida en ells, la seua experiència en el lloc de treball i la seua motivació per a esforçar-se serà inferior que la dels treballadors indefinits. No és difícil entendre que el compromís amb les tasques assignades d’un treballador temporal només pot ser tan gran com el compromís que l’empresari adquireix amb ell en fer-li un contracte temporal.

Això ens porta, finalment, a la tercera (i més alarmant) explicació possible de l’alta temporalitat a Espanya: la perpetuació d’un model productiu basat en serveis de baix valor afegit, baixa productivitat i salaris baixos. En els últims dotze mesos el 48% de l’increment en afiliació es deu a sectors com ara el comerç, l’hoteleria, les activitats administratives i la construcció. Mentrestant, les activitats professionals, científiques i tècniques a penes han experimentat un augment del 5% en els afiliats al règim general. És a dir, amb la recuperació econòmica es va tornant als costums antics –contractació temporal– i al mateix model productiu –baix valor afegit– que ha comportat la crisi més gran de la nostra història.

El fet que la creació d’ocupació, derivada de la recuperació, es concentre en aquests sectors explicaria –parcialment– el fort creixement de temporalitat dels últims anys. Es tracta de sectors productius que repliquen un model de treballadors de baixa qualificació que requereixen poca especialització i perceben salaris baixos. En aquests sectors, l’empresari no necessita donar formació als treballadors ni assegurar –per via dels salaris– que romanguen en l’empresa, atés que són relativament senzills de reemplaçar. Si fóra així, això condemnaria València a haver-se de resignar a conviure amb una alta temporalitat, ja que la nostra economia està basada principalment en un potent sector serveis estacionals de “sol i platja”.

Aquesta conclusió, però, parteix d’una hipòtesi falsa: entendre que el sector serveis és necessàriament un sector de valor afegit molt escàs. El sector de l’hoteleria, el comerç, etc., no és inherentment de “baix valor afegit”. Aquesta és una decisió presa per les empreses i pel Govern per mitjà de la política econòmica. El veritable “error” no rau en el tipus de sector, sinó en la manera de competir. València, com Espanya, lamentablement sembla haver triat competir en baixos costos, en mà d’obra barata i poc formada i en serveis bàsics no especialitzats, i això irremeiablement comporta que els treballadors no estiguen formats i siguen fàcilment substituïbles. Així, en conseqüència, l’empresa no té motius ni interés a fidelitzar-los per mitjà de contractes indefinits ni salaris dignes.

El problema per als empresaris és que aquest és un circuit d’anada i tornada, en què els resultats es realimenten. El tipus de negocis que triem afecta el tipus de treballadors de què disposem, però, al mateix temps, la manera com tractem els treballadors influeix en la qualitat dels productes i en els serveis que s’ofereixen al mercat.

València ha de deixar de competir en costos i fer-ho en qualitat. Per a assolir aquest objectiu, cal deixar arrere les polítiques empresarials de salaris baixos i temporalitat, símptomes d’un mal major: una falta de visió a mitjà termini que afecta tots els sectors igualment. Si les empreses volen créixer, si el país vol millorar la situació a llarg termini, no pot continuar competint en preus baixos i mà d’obra barata. Al contrari, s’ha d’apostar per mà d’obra formada i fidelitzada mitjançant contractes indefinits i salaris que incentiven la productivitat.

El creixement econòmic del nostre país, en els últims anys, deixa molt a desitjar. Malgrat el 3,2% de creixement anual en el tercer trimestre del 2016, segons les dades de la CNTR (comptabilitat nacional trimestral), la qualitat de l’ocupació creada és qüestionable i resulta inevitable plantejar-se la direcció envers la qual es dirigeix el nostre mercat laboral. La recuperació econòmica conserva els perniciosos patrons implantats en èpoques de precrisi i, davant d’aquest panorama desolador, cal preguntar-se per què no hem aprés de la crisi.

El 2016 acaba amb 18,3 milions de contractes temporals, la xifra més elevada de la sèrie històrica. La temporalitat ha experimentat una tendència a l’alça durant els últims quatre anys; el 2015 va augmentar un 8% i el 2016 un 7%. A més, el 93% dels contractes signats durant el mes de desembre de l’any passat van ser temporals, per això el creixement econòmic està comportant una alta temporalitat.