Una regulació per a l’economia col·laborativa eficient i acurada

L’evolució de les societats, de l’economia i de les tecnologies que es fan servir per a treballar, els intercanvis i l’oci comporten inevitablement disrupcions periòdiques. Moltes innovacions esdevenen no res, però d’altres prosperen i canvien fins a tal punt les coses que alteren, inevitablement, tota una sèrie d’equilibris anteriors que no sols reflectien una determinada manera i capacitat tècnica de fer les coses, sinó, a més, moltes vegades, un procés subtil de composició de voluntats sobre la manera més justa d’organitzar les nostres societats i establir mecanismes de repartiment. En aquestes situacions de disrupció, i almenys durant un temps, és ineluctable que hi haja tensions abundants. Per aquesta raó, en tant que mecanisme de mediació per a fer-hi front, el paper de la regulació dictada pels poders públics determina, en uns quants casos, si la transició és més o menys eficient, traumàtica, ràpida i, a la fi, socialment productiva. Una bona entesa del poder legislatiu i de les administracions públiques sobre el valor afegit que aporten les noves possibilitats i, per això, sobre quines de les seues conseqüències seria convenient incentivar, i també sobre els possibles riscos i la manera com poden afectar les innovacions a situacions i equilibris ja fixats de manera que aquests efectes siguen, a més de més eficients econòmicament a curt termini, socialment beneficiosos a la llarga, és clau per a poder regular aquesta fase de transició i tractar d’extraure com més avantatges millor i minimitzar els costos de les disrupcions.

Les novetats que va comportant la irrupció de l’anomenada “economia col·laborativa” són un cas de llibre que permet il·lustrar el fenomen descrit amb exemples que afecten, a més, el nostre dia a dia en molta més mesura del que ha estat en el passat el cas amb un altre tipus de canvis, de vegades molt més profunds, però que no incidien en tants mercats o en tants tipus d’intercanvis amb què tenim un contacte quotidià. Per sharing economy o collaborative economy solem entendre les activitats que, gràcies a l’eficient intermediació que permet la tecnologia digital –en què s’han especialitzat ja moltes plataformes en línia– posen en contacte els qui ofereixen un bé o un servei i els qui el necessiten. I això permet, precisament per la seua alta eficiència, emprar capacitats fins ara infrautilitzades i incentiva la “col·laboració” de persones que no tenen per què dedicar-se professionalment i a temps complet a certes activitats, però que a partir d’ara en podran participar i extraure-hi un rendiment amb més facilitat. Els efectes més directes són per això un increment de l’oferta de béns i serveis, que fa augmentar la competència. I això té conseqüències indubtables sobre els qui extreien unes rendes addicionals com a conseqüència de l’existència de menys competència efectiva en els mercats en què actuaven… i una reducció de preus per al consumidor final. Per això les autoritats de competència en la Unió Europea i també a Espanya són tendencialment molt favorables a permetre’n la implantació i l’expansió amb pocs frens. Ara bé, és evident, al seu torn, que d’aquesta es dedueix una més que notable reducció de la capacitat de generar rendes dels prestadors tradicionals, que no sols són certes empreses, que també, sinó treballadors a temps complet en determinats sectors que, d’improvís, assisteixen a la irrupció d’una competència d’una força de treball potencialment global –perquè pot en molts casos oferir els serveis des de qualsevol punt del planeta– que fins ara havia passat inadvertida i que, de sobte, és un actor clau que cal tenir molt en compte. Actor que moltes vegades empra aquestes activitats per a completar-ne les rendes, o per consideracions lúdiques o ideològiques… o per necessitat en un mercat de treball cada vegada més fragmentat i precaritzat en bastants sectors.

Aquests efectes, d’altra banda, varien lleugerament depenent de l’estructura social i productiva de cada societat, no tant perquè les conseqüències de la generalització d’aquestes activitats digitalment mitjançades siguen molt diferents en les diferents parts del món –que no ho són– com perquè, com és evident, el pes relatiu d’algunes activitats o d’altres en una economia concreta fa que es fixen més o menys –i amb més o menys cruesa– els efectes d’aquests canvis. En el cas valencià, en què tenim una terciarització ben important de la nostra economia que no ha anat precisament acompanyada de l’especialització en sectors d’alt valor afegit, i que a més és cada vegada més dependent del sector turístic –també en les derivades residencials corresponents–; i en què els esforços per assolir més desenvolupament econòmic per mitjà d’activitats més innovadores van, de moment, collint resultats més aïna discrets, l’impacte que ja estan començant a suposar les puntes de llança de l’anomenada “economia col·laborativa” –activitats de transport, allotjament o possibilitat de la contractació de la realització de petits serveis més o menys especialitzats en línia– és notable i està cridat a ser-ho més. És urgent per això començar a dissenyar una estratègia mínima sobre com convindria regular-ho en aquest període de transició, d’una banda; i, d’una altra, entorn de què voldríem obtenir-ne en el mitjà i en el llarg terminis.

Per a fer això convé partir de la base que, almenys idealment, en un futur el creixement econòmic i el benestar dels valencians no pot continuar depenent ni d’activitats de baix valor afegit ni centrar-se cada vegada més, com sembla intuir-se que és la pauta en marxa, en l’extracció/utilització/consum desaforats de béns de gran valor, però fràgils i difícilment recuperables, com són els recursos naturals i el nostre patrimoni ambiental. A costa del que l’acabada de crear Agència Valenciana de la Innovació puga aconseguir per a revertir aquesta tendència, l’últim informe decennal de la Unió Europea sobre la capacitat per a la innovació de les regions europees situava la Comunitat Valenciana en posicions d’endarreriment sens dubte preocupant i, això és certament més inquietant, que lluny d’evolucionar positivament van a pitjor. Com és evident, aquesta estructura productiva comporta inevitablement un increment de la ja apuntada tendència a la precarització, quant als tipus d’ocupació i les seues condicions, que és d’altra banda ja excessivament freqüent en la nostra economia actualment. Addicionalment, és indubtable que hi ha sectors que s’hi veuran particularment afectats, i moltes de les activitats dependents del turisme i cert tipus de terciarització són part de les que estan cridades a patir-ne més l’impacte. Algunes, de nou, i al seu torn, poden ser transformades en un futur no molt llunyà com a conseqüència de la generalització de les possibilitats de rendibilització o microrendibilització que permet en l’actualitat la tecnologia d’intermediació que fa possible l’anomenada “col·laboració” com a forma d’activitat econòmica. Atesa aquesta situació, les administracions valencianes haurien de començar a dissenyar una estratègia d’intervenció per a canalitzar aquesta evolució de manera que es minimitzen els problemes disruptius que es comencen a intuir i s’oriente la millora de l’eficiència possible que permeten aquestes noves possibilitats tecnològiques per a assolir certs objectius socials i econòmics.

El primer mercat i més important en què l’economia col·laborativa ja va deixant-ne sentir les conseqüències és el de l’allotjament, especialment el de curta duració. Com és sabut, l’èxit de plataformes d’intermediació com AirBnB i equivalents van canviant el turisme residencial, tant el de curta duració com, fins i tot, les estades mitjanes. L’impacte d’aquests canvis en l’economia valenciana és enorme, almenys per dues raons. En primer lloc, perquè l’atractiu turístic, sobretot, de les nostres zones costaneres i de les nostres ciutats mitjanes i grans –especialment la ciutat de València– fa que siguen destinacions particularment cercades. Hi ha, sens dubte, com no cal que expliquem, molta demanda i és previsible que continue havent-ne. Però en segon lloc, a més, perquè l’oferta també és considerable i està cridada a continuar sent-ho: la crisi econòmica i la situació de precarització en un entorn econòmic poc innovador i amb un teixit empresarial dèbil, dedicat a activitats productives d’escàs valor afegit i per això no particularment ben pagades, reforça l’atractiu comparatiu de destinar tant el poc o molt de capital –immobiliari– de què es puga disposar com els esforços i el temps disponibles a aquestes activitats: les seues rendes poden ser molt superiors a unes altres que requereixen molts més esforços i, a la fi, no compensarien econòmicament.

El problema, però, és que una regulació que aposte sense traves per deixar que aquesta oferta i demanda, ja considerable actualment i que pot créixer més, s’encreuen sense problemes, suposa incentivar un cert model econòmic que planteja alguns inconvenients que han de ser previstos. En primer lloc, drenarà recursos de qualsevol tipus –capital i humans– envers activitats, de nou cal recordar-ho, d’un valor afegit escassíssim i amb un component innovador nul. En segon lloc, implica consagrar un model de societat en què un desequilibri ben patent de recursos d’entrada perpetua i amplia aquestes diferències de partida (és cert que hi ha petits propietaris que podran emprar l’“allotjament col·laboratiu” per a completar-se sous magres, però el sector està cada dia més colonitzat per petits i mitjans propietaris o empreses que directament operen com a oferidors d’habitatge turístic residencial per aquests canals en compte de fer-ho per altres). En tercer lloc, donar regna solta sense traves a aquestes activitats suposa potenciar una activitat, la turística, particularment depredadora i de poc valor afegit, que a més s’orientarà, majoritàriament, a un turista que no deixa moltes rendes en la nostra economia. Hi ha, doncs, i per se, raons per a preconitzar normes que imposen certs límits.

Però és que, addicionalment, l’economia col·laborativa de l’allotjament planteja problemes en la relació que manté amb altres activitats econòmiques i socials que han de ser, també, tinguts en compte. Així doncs, s’ha d’assenyalar inicialment el risc indubtable de competència i canibalització respecte del sector hoteler que es pot derivar del fet que es puga operar sense necessitat de complir certs estàndards de qualitat –i de garanties jurídiques i protecció als consumidors– que, no obstant això, sí que s’imposen, per descomptat, no sols a hotels, sinó també a allotjaments turístics. Es tractaria aquesta acceptació d’estàndards diferenciats del que podríem considerar una “competència deslleial”? Molt probablement ho seria. Ara bé, i en tot cas, es tractaria d’una evolució del mercat que, com no interessa socialment, hauria de ser regulada de manera no incentivadora fins i tot en el cas que pensàrem que és un cas de competència no problemàtic. A aquest factor hem d’afegir-ne un altre, no més baix, que és el referit a les indubtables molèsties que la concentració d’activitats d’allotjament turístic de curta duració, i destinades a perfils de turistes que aporten poc valor afegit, suposa per als veïns. Molèsties que es multipliquen, lògicament, com més s’incrementa la concentració d’aquest tipus d’activitats. Alguns barris de moltes ciutats europees pateixen ja aquest problema, i a Espanya ciutats com Barcelona, Palma o València són exemples d’entorns on la tensió és notable a hores d’ara i els conflictes es multipliquen. Finalment, cal assenyalar que les possibilitats de rendibilització que permet l’allotjament col·laboratiu de curta duració, a causa de la mateixa enorme eficiència de les plataformes d’intermediació digital, són tan desproporcionadament elevades que desincentiven que els habitatges en certes zones d’alta demanda turística es destinen a altres usos habitacionals. Això agreuja, al seu torn, alguns dels problemes ja assenyalats, com el de la concentració d’aquests habitatges i els conflictes a causa de les molèsties, que encoratgen, a més, els propietaris d’aquestes zones a mudar-se a llocs més tranquils… i dedicar els seus habitatges a aquests negocis lucratius. I això no és probablement bo. Però és que, a més, d’això es deriven increments en els preus del lloguer residencial que han portat ja moltes ciutats nord-americanes i europees a prendre mesures restrictives per a pal·liar el fenomen.

En aquest context, seria d’esperar algun tipus d’actuació per les autoritats autonòmiques i locals valencianes, però de moment no es detecta cap estratègia que meresca aquest nom. Les reaccions són poc coordinades, experimenten una falta de planificació estratègica conjunta ben manifesta, són la majoria de les vegades incoherents i, a més, per tots aquests defectes, troben problemes jurídics per a ser implantades. Cal, senzillament, una estratègia pròpia que tracte d’ordenar el fenomen i aquesta transició a un altre model de rendibilització econòmica en el sector.

Tenim en compte el que s’ha indicat ací, sembla raonable, com a línia de principi, tractar de desincentivar aquestes activitats per la via d’obligar-les a internitzar alguns dels costos que generen, si no tots, i convertir-les, d’aquesta manera, no sols en econòmicament menys rendibles sinó en socialment sostenibles. Una opció bastant evident per a fer-ho sembla que hauria de ser homologar les exigències jurídiques i de qualitat dels allotjaments oferits així als turistes, quelcom que ja ha començat a fer-se, però sense una estratègia clara i decidida. Tanmateix, a la vista està, no n’hi ha prou d’actuar en aquesta línia únicament. Com se sol dir, és complicat això de posar tanques al camp. Urgeix, per això, una reflexió sobre la manera i la finalitat última d’establir restriccions addicionals, com algunes de les que ja són habituals en altres països. Algunes de les més usuals són:

restriccions quantitatives, com ara impedir l’ús d’un habitatge per a aquests usos durant més d’un nombre determinat de dies l’any (per exemple, així ho fa San Francisco, malgrat que és la pàtria d’AirBnB) o imposar uns dies d’estada mínima per a minimitzar molèsties i eliminar pressió sobre els veïns (com també fa Nova York);

obligació de tenir el permís dels veïns dels immobles dedicats a aquestes activitats (com passa a Amsterdam), fet que redueix sens dubte riscos de molèsties veïnals i introdueix, a més, una dificultat evident per a dur a terme l’activitat que la fa menys freqüent i més dispersa;

prohibicions de l’activitat en certes zones (per exemple, és la solució de Berlín) o portant la zonificació a la determinació que aquesta activitat només es pot fer, a més, en immobles on puguen desenvolupar-se activitats terciàries (per a minimitzar-ne les molèsties i equiparar aquesta activitat a un negoci; com va tractar de fer l’Ajuntament de València fins que els tribunals li ho van impedir o està començant a desenvolupar la proposta de reforma legal de les Illes Balears).

Com es pot veure, la recerca de solucions de qualsevol mena, algunes de molt imaginatives, per a tractar de trobar una regulació millor d’aquest període de transició és intensa als països del nostre entorn. Per això crida doblement l’atenció la falta d’impuls en un territori com el nostre, en què els problemes que planteja l’allotjament col·laboratiu són particularment intensos… i importants per a la nostra economia. A manera de modesta proposta que s’avança ací a grans línies, podria ser raonable una regulació que, d’una banda, i atesos els efectes perjudicials alts de l’activitat quan es desenvolupa amb aquests perfils –i la seua qüestionable catalogació ètica com a “col·laborativa”–, establira moltes restriccions per a aquesta activitat quan és clarament “empresarial” o “pseudoempresarial” (això és, quan es du a terme amb immobles que hi estan dedicats exclusivament), i forçar que en aquests casos s’unisquen per a dur-la a terme tant les exigències de qualitat equivalents a les que han de complir els serveis hostalers o d’apartaments tradicionals com, i al seu torn, prohibir per zones l’activitat i exigir que es desenvolupen només en immobles per a ús terciari. Això és, convertir en perfectament equivalent l’activitat, en dret, a allò que ja és en la pràctica: una activitat empresarial pura i dura, es comercialitze pel canal que es comercialitze. Per a la resta dels casos, això és, per a immobles que només ocasionalment es destinen a aquests usos, en canvi, podria ser adoptada amb caràcter experimental i temptatiu una regulació més permissiva en matèria de zonificació si es combinara amb algunes de les restriccions quantitatives habituals en altres països (per exemple, no més de 45 dies anuals o 90 dies en zones costaneres; potser amb l’establiment addicional de períodes d’estada mínima quan es considere necessari, qüestió en què s’hauria de permetre un marge d’apreciació municipal important). Amb el temps hauríem d’analitzar si aquestes mesures estan provocant els efectes desitjats, si són suficients, si han de ser modificades o esmenades. És sempre una bona idea, especialment en aquestes matèries en què la societat experimenta transformacions encara lluny d’estar totalment fixades, experimentar amb regulacions que busquen combinar diverses solucions i avaluar-ne els efectes. Per descomptat, si no funcionaren correctament, no hauríem de tenir gens de por de canviar-les. Però, per aquesta mateixa raó, tampoc no hauríem d’exhibir la prevenció que mostrem fins al moment que cal regular.

Els problemes que genera l’allotjament col·laboratiu i la disrupció que provoca en la nostra economia no són, però, els únics. I tampoc no són els únics que afecten la nostra economia, tant en present com quant a les perspectives d’evolució. Pensem en l’altre àmbit estrela en matèria de maduració de l’“economia col·laborativa” –i amb la maduració, per descomptat, s’ha produït l’arribada d’empreses amb vocació clarament orientada al benefici–: el transport. En matèria de transport la irrupció d’Uber i altres plataformes equivalents, que sembla imminent a la Comunitat Valenciana després de l’ampliació per sentència judicial de les llicències VTC disponibles, està cridada a suposar nous trastorns i disrupcions. Tenim, però, un avantatge per a afrontar la situació en el nostre entorn: no és el primer lloc en què passa i, a més, ja disposem d’una sèrie de solucions que s’han anat decantant en altres països i ciutats que permeten intuir per on pot anar la solució més equilibrada i eficient. Crida l’atenció, a aquests efectes, l’escassa atenció que ha prestat a aquest fenomen la nova llei del taxi tramitada en les Corts Valencianes. Una llei que, en línia amb la que també és la situació en el transport interurbà de passatgers per carretera –amb autobús–, regula aquestes activitats, cada vegada més essencials en les economies modernes, de manera cridanerament tradicional (per no dir directament “antiga”) i poc atenta a les novetats que, tant en la part tecnològica com en la jurídica, es van produint ja a Europa. Caldria una aproximació completa a les necessitats de mobilitat i urgeix, per a fer-ho, entendre que les exigències de servei públic que encara s’imposen són moltes vegades molt raonables, a l’hora de reglar com i en quines condicions s’ha de prestar el servei, però tenen cada vegada menys sentit si es tracta de restringir la competència i el nombre d’actors potencials en el mercat. La Comunitat Valenciana faria bé de replantejar-se aquesta situació, i fer-ho tenint en compte totes les formes de mobilitat en conjunt i els recursos públics que s’hi destinen, i fer-ho a més com més prompte millor. Hi ha bastants possibilitats de dinamització econòmica i d’alliberament de recursos que es podrien derivar d’una bona regulació en aquesta matèria. Una qüestió distinta, i òbvia d’altra banda, és que això s’hauria de fer regulant, en tot cas, tant les obligacions fiscals com de seguretat social, com de qualitat del servei i de drets dels usuaris d’aquests serveis, i sempre de manera tan exigent com quan les prestacions es duen a terme emprant altres canals. Es tracta, però, de problemes objectivament diferents. Una cosa és que calga garantir totes aquestes qüestions, la qual cosa és perfectament possible per mitjà d’una regulació adequada, i una altra de ben diferent –i absurda– que es considere que la millor manera d’evitar possibles riscos siga no regular o directament prohibir que determinades activitats es duguen a terme per mitjà de les plataformes i a partir de les dinàmiques de tipus econòmic que les fan a hores d’ara més eficients. Reflexió, d’altra banda, que no és vàlida només per a l’allotjament o el transport, sinó que s’hauria d’estendre a totes les activitats en què detectem prou maduració de les activitats que anomenem d’“economia col·laborativa”.

No s’entén, en definitiva, la reticència ben manifesta de les nostres administracions públiques (i del nostre legislador) a afrontar els reptes que les possibilitats tecnològiques plantegen a hores d’ara –i que permeten una gestió del servei molt eficient per mitjà de la participació d’agents privats i de tecnologies cada vegada millors que incrementen espectacularment l’eficiència dels intercanvis. Una peresa de regulació que, a la fi, l’única cosa que provoca és que no s’adopten mesures que podrien ajudar a assegurar una transició ordenada a un nou entorn que, d’altra banda, tard o d’hora, ningú no dubta ja que s’ordenarà en tots aquests sectors a partir de la iniciativa privada en lliure competència en què el paper d’aquestes plataformes digitals serà molt important i en què les microactivitats –per ocasionals o per nímies materialment i econòmicament– adquiriran un protagonisme inusitadament important. Aquesta nova situació ha de ser regulada degudament, com d’altra banda amb tota normalitat ja ho està l’activitat econòmica en altres sectors, pels poders públics. No cal tenir por de relaxar exigències que són excessives per a les microactivitats i que, d’una altra manera, quedarien al marge de la legalitat, amb perjudicis tant per als actors –problemes de seguretat jurídica– com per a l’interés general –que perdria cotitzacions i impostos associats a aquestes– si se les força a seguir en l’al·legalitat per l’adaptació incorrecta de les normes a les seues característiques. D’altra banda, si la Comunitat Valenciana no actua decididament en aquesta direcció en les matèries de la seua competència, ho acabarà fent l’Estat o la mateixa Unió Europea. Val més actuar com més prompte millor, guanyar eficiència i garantir una transició ordenada, en la mesura que estiga a les nostres mans. Ens cal, doncs, una estratègia valenciana per a regular l’economia col·laborativa que siga acurada i, al mateix temps, vetle per canalitzar-ne els avantatges. Posem-nos mà a l’obra.

L’evolució de les societats, de l’economia i de les tecnologies que es fan servir per a treballar, els intercanvis i l’oci comporten inevitablement disrupcions periòdiques. Moltes innovacions esdevenen no res, però d’altres prosperen i canvien fins a tal punt les coses que alteren, inevitablement, tota una sèrie d’equilibris anteriors que no sols reflectien una determinada manera i capacitat tècnica de fer les coses, sinó, a més, moltes vegades, un procés subtil de composició de voluntats sobre la manera més justa d’organitzar les nostres societats i establir mecanismes de repartiment. En aquestes situacions de disrupció, i almenys durant un temps, és ineluctable que hi haja tensions abundants. Per aquesta raó, en tant que mecanisme de mediació per a fer-hi front, el paper de la regulació dictada pels poders públics determina, en uns quants casos, si la transició és més o menys eficient, traumàtica, ràpida i, a la fi, socialment productiva. Una bona entesa del poder legislatiu i de les administracions públiques sobre el valor afegit que aporten les noves possibilitats i, per això, sobre quines de les seues conseqüències seria convenient incentivar, i també sobre els possibles riscos i la manera com poden afectar les innovacions a situacions i equilibris ja fixats de manera que aquests efectes siguen, a més de més eficients econòmicament a curt termini, socialment beneficiosos a la llarga, és clau per a poder regular aquesta fase de transició i tractar d’extraure com més avantatges millor i minimitzar els costos de les disrupcions.

Les novetats que va comportant la irrupció de l’anomenada “economia col·laborativa” són un cas de llibre que permet il·lustrar el fenomen descrit amb exemples que afecten, a més, el nostre dia a dia en molta més mesura del que ha estat en el passat el cas amb un altre tipus de canvis, de vegades molt més profunds, però que no incidien en tants mercats o en tants tipus d’intercanvis amb què tenim un contacte quotidià. Per sharing economy o collaborative economy solem entendre les activitats que, gràcies a l’eficient intermediació que permet la tecnologia digital –en què s’han especialitzat ja moltes plataformes en línia– posen en contacte els qui ofereixen un bé o un servei i els qui el necessiten. I això permet, precisament per la seua alta eficiència, emprar capacitats fins ara infrautilitzades i incentiva la “col·laboració” de persones que no tenen per què dedicar-se professionalment i a temps complet a certes activitats, però que a partir d’ara en podran participar i extraure-hi un rendiment amb més facilitat. Els efectes més directes són per això un increment de l’oferta de béns i serveis, que fa augmentar la competència. I això té conseqüències indubtables sobre els qui extreien unes rendes addicionals com a conseqüència de l’existència de menys competència efectiva en els mercats en què actuaven… i una reducció de preus per al consumidor final. Per això les autoritats de competència en la Unió Europea i també a Espanya són tendencialment molt favorables a permetre’n la implantació i l’expansió amb pocs frens. Ara bé, és evident, al seu torn, que d’aquesta es dedueix una més que notable reducció de la capacitat de generar rendes dels prestadors tradicionals, que no sols són certes empreses, que també, sinó treballadors a temps complet en determinats sectors que, d’improvís, assisteixen a la irrupció d’una competència d’una força de treball potencialment global –perquè pot en molts casos oferir els serveis des de qualsevol punt del planeta– que fins ara havia passat inadvertida i que, de sobte, és un actor clau que cal tenir molt en compte. Actor que moltes vegades empra aquestes activitats per a completar-ne les rendes, o per consideracions lúdiques o ideològiques… o per necessitat en un mercat de treball cada vegada més fragmentat i precaritzat en bastants sectors.