La UE, la cooperació reguladora i el TTIP: “ho anomenen democràcia i no ho és”

El 15 de maig de 2011 els carrers de nombroses ciutats espanyoles van començar a omplir-se de manifestants congregats sota el lema “Ho anomenen democràcia i no ho és”, un crit que es convertiria en màxima del moviment 15M i que qüestionava el funcionament democràtic de les institucions espanyoles, però que no va arribar a plantejar, en aquell moment, una crítica directa al funcionament de la Unió Europea.

Aconseguir elevar el retret a aquest segon nivell no era, ni és, gens fàcil. En l’imaginari d’una bona part de les majories socials d’aquest país, i a pesar de tot allò que ha esdevingut en els últims anys, la Unió Europea continua sent un club a què s’ha de pertànyer. Els anys de creació del mite de l’Europa de la pau, del progrés, la democràcia i de la modernitat han fet com a fruit la construcció i el calat d’un relat comú difícil de moure. A més, la narrativa de la UE com a espai de democràcia en confrontació amb la dictadura anterior ha estat alimentada per les institucions espanyoles i europees. Fins i tot hui, la propaganda institucional, de dubtós rigor històric (i estètic), llançada per a commemorar els 30 anys de pertinença de l’Estat espanyol a la UE, assenyala el següent “Darrere de la decisió d’Espanya de signar el Tractat d’Adhesió a les, llavors, Comunitats Europees s’endevinaven les ànsies d’un país per superar un passat autoritari”. Fins i tot és possible trobar entre les webs oficials dirigides a encoratjar l’europeisme entre la població espanyola, afirmacions com aquesta “Europa es reconstrueix i a Espanya la dictadura s’obri a un nou govern que decideix posar un peu a Europa. El 1962 Fernando María Castiella, ministre d’Afers Exteriors, envia una carta al president del Consell de la CEE en què sol·licita l’associació d’Espanya”, amb una interpretació ben curiosa de la nostra història.

A colp de propaganda i de fons estructural s’ha aconseguit que, encara a pesar de la Troica i de les seues polítiques d’austeritat, un 75% dels espanyols (onze punts més que entre el conjunt dels europeus) diu que se sent ciutadà de la UE, encara que no se sàpia de ciència certa què implica aquesta ciutadania. De fet, el 51% de les persones enquestades afirmen que no coneixen els drets derivats de la nostra pertinença en la UE i, com ja s’ha assenyalat en entrades anteriors d’aquest blog, el 73% afirmen que tenen un escàs o nul nivell d’informació sobre els afers europeus. Tal vegada per això, quan s’aprofundeix amb preguntes concretes, la majoria de les persones afirmen que no estan satisfetes del funcionament democràtic, ni a Espanya (el 60%) ni a la UE (el 52%).

Malgrat aquests percentatges, l’obertura d’un debat públic sobre les carències democràtiques de la UE s’ha mantingut majoritàriament en àmbits acadèmics crítics o políticament minoritaris, on el dèficit democràtic de la Unió Europea en els seus processos de presa de decisions ha estat –juntament amb les carències socials– una afirmació recurrent, fonamentada en diverses raons entre les quals poden ressaltar-se’n quatre.

En primer lloc, la limitació dels poders del Parlament Europeu, que no té capacitat d’iniciativa legislativa (en té la Comissió Europea) i que es veu apartat de decisions fonamentals com les relatives a les mesures de governança econòmica. És cert que en l’actualitat el Parlament té més poders per a controlar la Comissió (per exemple, l’Eurocambra ha d’aprovar i pot destituir la Comissió i elegir el candidat a president), però també ho és que, pel que fa al poder regulador, la Comissió Europea, que és la institució més allunyada de la ciutadania de la UE, continua tenint un rol protagonista.

El segon punt negre en les dinàmiques de la UE respecte dels procediments democràtics són les anomenades “mesures de governança econòmica” mitjançant les quals la Comissió i el Consell de la UE van marcant els processos de reformes estructurals en els estats membres, i lliguen de peus i mans els parlaments estatals en connivència amb els governs d’uns països determinats. Aquestes reformes, mai no sobra recordar-ho, han significat nombroses vegades una retallada greu de drets de les majories socials, tal com ha reconegut el mateix Banc Central Europeu, que en un dels últims informes assenyalava, pel que fa a les reformes laborals derivades de les Recomanacions per País de la Comissió Europea, que l’objectiu d’aquestes reformes ha estat la rebaixa salarial i “la reducció de la protecció en matèria laboral”.

El tercer qüestionament a les dinàmiques democràtiques de presa de decisions s’insereix en la posada en marxa de l’anomenat “REFIT” (Programa de Millora de la Legislació) basat en la idea de fer el dret «més lleuger, més simple i menys costós». Es tracta d’un mecanisme impulsat el 2012 per la Comissió Barroso i reforçat per l’actual Comissió europea presidida per Juncker amb l’objectiu de lluitar contra els “obstacles administratius” (l’anomenada Red Tape). Segons el defineix la Comissió, el REFIT té com a objectiu la simplificació de la legislació de la UE i la reducció de la càrrega administrativa, mitjançant l’aplicació d’anàlisis d’impacte cost-benefici i la inclusió en el procediment de representants de les empreses, societat civil i actors socials que eleven el seu parer a la Comissió, la qual, no ho oblidem, és l’única amb capacitat d’iniciativa legislativa a la UE. El REFIT ha rebut nombroses crítiques, sobretot arran de la publicació dels resultats del 2014. S’ha assenyalat la clara voluntat desreguladora del mecanisme que estava retardant i obstruint el desenvolupament de les regulacions i enfortint el test de competitivitat per a les normes de la UE. Com assenyala un informe del Corporate Europe Observatory, la Comissió, seguint les indicacions del programa, va descartar la proposició d’algunes iniciatives relatives a la salut i la seguretat en el treball, la protecció del sòl o l’accés a la justícia ambiental, pels seus “costos” elevats. De la seua banda, els sindicats europeus han denunciat els perills que aquesta aproximació a la legislació basada en l’eficiència econòmica implica per a totes les normes orientades a protegir els drets dels treballadors o a fomentar el diàleg social, en concret el sindicat anglés TUC va acusar la Comissió de seguir una agenda de desregulació sense justificar-ne de cap manera els beneficis, i va criticar la seua recurrent propagació de la tesi de la “sobreregulació” concretada en l’assumpció que qualsevol barrera administrativa constitueix un obstacle burocràtic innecessari, encara que el seu objectiu siga la protecció de drets laborals, sanitaris o mediambientals.

La quarta amenaça per als models de democràcia representativa en l’àmbit nacional deriva de la negociació i la signatura de tractats bilaterals de nova generació per la UE amb tercers estats. Els afortunadament ja coneguts TTIP i CETA en són una prova, ja que en tots dos s’ha perfeccionat, sobretot en el primer, l’anomenada Cooperació Reguladora que constitueix en realitat el cor i el nucli fonamental dels dos acords. Segons afirma la Comissió Europea, el mecanisme de Cooperació Reguladora permetrà compatibilitzar les reglamentacions de la UE i dels EUA i reduirà els costos dels intercanvis comercials a través de l’Atlàntic, atés que “les empreses poden evitar una sèrie de costos innecessaris que es deriven del desenvolupament i la fabricació de dues sèries diferents de productes per a vendre’ls a banda i banda de l’Atlàntic”. Podria ser així, és cert que una homogeneïtzació de regulacions tècniques pel que fa a la fabricació d’uns béns determinats facilitaria el comerç, però quins efectes pot arribar a tenir la generalització d’un mecanisme l’objectiu del qual és equiparar les exigències normatives (la protecció de drets) existents a ambdues bandes de l’Atlàntic?

Són moltes les veus que s’alcen ja per criticar la Cooperació Reguladora afirmant que la conseqüència en serà la desregulació i la reducció de drets socials, sanitaris i mediambientals, així com també la limitació de la capacitat legislativa dels parlaments nacionals i del legislador europeu. Per a avaluar l’impacte del mecanisme, podem enumerar les conseqüències que poden derivar-se de la posada en marxa del mecanisme de la Cooperació Reguladora en el TTIP i el CETA, concretant-les en les següents: priorització de l’anàlisi de l’impacte econòmic comercial de les normes sobre els seus objectius socials o mediambientals; reforçament del paper dels “agents de la societat civil”, on tenen un paper preferent els lobbys, en el procés de formació de les normes; possible llançament d’una carrera a la baixa de les normatives d’ambdues bandes de l’Atlàntic; obligació als tercers països d’acceptar els estàndards imposats per un bloc comercial de l’envergadura del què aspira l’acord.

A més de tot l’anterior, no podem perdre de vista les implicacions en termes democràtics i constitucionals que implica un mecanisme mitjançant el qual es persegueix “corregir” o “guiar” el poder legislatiu i alterar el principi d’atribució competencial que regeix les relacions UE-estats membres. En altres termes, la sobirania del poder legislatiu (en els seus distints nivells i expressions) i la legitimitat democràtica de les normes jurídiques figuren com a qüestions ineludiblement vulnerades per un possible establiment de mecanismes de cooperació reguladora transatlàntics. De fet, fins i tot en els distints informes sobre Cooperació Reguladora encarregats per la Comissió ha reconegut que aquests mecanismes comporten de manera inevitable una limitació de la capacitat reguladora respectiva. A més, la introducció de mecanismes de cooperació reguladora permanent permetria a les parts negociadores postergar els acords sobre qüestions controvertides, que en aquests moments estan alentint la negociació i l’aprovació del TTIP i que podrien ser negociades amb posterioritat en el marc dels mecanismes de cooperació reguladora, i aconseguir així un efecte de líving agreement.

Com pot observar-se, els tres punts del dèficit democràtic que arrossegava la UE i que hem assenyalat en els paràgrafs anteriors es concentren i es potencien amb aquest mecanisme introduït en els tractats comercials, que exercirà una pressió considerable sobre la UE perquè modifique la seua normativa a la baixa. Així, una vegada més, la Unió Europea, i els seus estats membres, s’entesta a caminar en sentit contrari al que necessiten, i exigeixen, les majories socials. Però els temps van canviant i després del 26J potser hi haurà un govern que, atenent les necessitats de la ciutadania com a prioritat, paralitze les negociacions del TTIP i la signatura del CETA i siga capaç de plantar cara a la Troica i a les polítiques antisocials de la UE. Això encara està a les nostres mans.

El 15 de maig de 2011 els carrers de nombroses ciutats espanyoles van començar a omplir-se de manifestants congregats sota el lema “Ho anomenen democràcia i no ho és”, un crit que es convertiria en màxima del moviment 15M i que qüestionava el funcionament democràtic de les institucions espanyoles, però que no va arribar a plantejar, en aquell moment, una crítica directa al funcionament de la Unió Europea.

Aconseguir elevar el retret a aquest segon nivell no era, ni és, gens fàcil. En l’imaginari d’una bona part de les majories socials d’aquest país, i a pesar de tot allò que ha esdevingut en els últims anys, la Unió Europea continua sent un club a què s’ha de pertànyer. Els anys de creació del mite de l’Europa de la pau, del progrés, la democràcia i de la modernitat han fet com a fruit la construcció i el calat d’un relat comú difícil de moure. A més, la narrativa de la UE com a espai de democràcia en confrontació amb la dictadura anterior ha estat alimentada per les institucions espanyoles i europees. Fins i tot hui, la propaganda institucional, de dubtós rigor històric (i estètic), llançada per a commemorar els 30 anys de pertinença de l’Estat espanyol a la UE, assenyala el següent “Darrere de la decisió d’Espanya de signar el Tractat d’Adhesió a les, llavors, Comunitats Europees s’endevinaven les ànsies d’un país per superar un passat autoritari”. Fins i tot és possible trobar entre les webs oficials dirigides a encoratjar l’europeisme entre la població espanyola, afirmacions com aquesta “Europa es reconstrueix i a Espanya la dictadura s’obri a un nou govern que decideix posar un peu a Europa. El 1962 Fernando María Castiella, ministre d’Afers Exteriors, envia una carta al president del Consell de la CEE en què sol·licita l’associació d’Espanya”, amb una interpretació ben curiosa de la nostra història.