“És pitjor, molt pitjor del que us penseu”, totes les notícies són notícies dolentes... diu David Wallace-Wells al seu llibre The Unhabitable Earth: A Story of the Future, reportat a la LRB per Francis Gooding. De les cinc extincions catastròfiques d’espècies de què hi ha constància, una fou -sembla- efecte del xoc brutal d’un asteroide amb la Terra, però i les altres quatre? Doncs producte de canvis climàtics causats per combinacions diverses de factors naturals. Ara ens trobem davant els primers indicis d’una situació semblant, deguda en aquest cas a l’acció humana (que no deixa de ser també natura, de segon ordre si voleu, perquè és natura autoconscient).
Som a l’Antropocè. Una era geològica determinada per l’acció humana sobre els fràgils equilibris naturals del planeta, intensa -massa intensa- d’ençà de la revolució industrial del segle XIX i de l’explosió demogràfica del segle XX, derivada del progrés econòmic, els avenços mèdics, les vacunes i el sanejament (la sanitat pública en general). Tant d’èxit ha tingut l’espècie que anem cap als 10.000 milions d’habitants, i tots aspirants a un nivell de vida i de consum equivalent al que difonen les xarxes globals, és a dir, el d’Estats Units i l’Europa més opulenta. Viable? Possible? Tranquil·litzador?
Un bon tema per a reflexionar avui, 9 d’agost, en què a València els termòmetres han marcat 46 graus al sol. Un sol inclement que irradiava una energia fora del comú, com producte d’un seguit d’explosions nuclears, enmig d’un aire rescalfat, africà, difícil de suportar. Però no són els pics de calor o les situacions excepcionals allò que ha de preocupar, segons els experts, sinó les tendències globals, la tendència general i tangible, de canvi climàtic, descrita per tota mena d’observadors i analistes amb credencials científiques. És a dir, amb garanties i credibilitat: el coneixement científic, basat en l’observació, la prova i l’error, la demostració i la falsació d’hipòtesis, és l’únic coneixement segur. La resta, xerrameca.
Per a una aproximació competent a aquesta problemàtica disposem d’una bibliografia abundosa. També en la nostra llengua. Molt recomanable el llibre de Daniel Closa Antropocè: la fi d’un món (Angle, 2019) i el d’Andreu Escrivà Encara no és tard. Claus per a entendre i aturar el canvi climàtic (Bromera, 2018), un llibre que no volia ser apocalíptic, per bé que -em sembla- l’autor s’ha fet una mica més pessimista en els darrers temps.
L’ambient xafogós i furiós amb sensacions tèrmiques de 40 graus a València, un dia com avui, i en general a tot el territori, fins i tot en llocs alts i de muntanya normalment moderats i fresquets, agreuja la sensació que “alguna cosa no va bé”, una sensació, mai millor dit, que referma d’alguna manera el malestar civilitzatori que ha acompanyat la cultura occidental d’ençà de la fi del segle XIX, quan s’acabà l’optimisme progressista lligat a l’industrialisme, la revolució científica i el positivisme. Llavors començaren ja les els dubtes, el malestar en la cultura (Freud) i la tirada irracionalista, que tingué resultats tan nefastos.
Impossible i una gran errada identificar les insuficiències d’un sistema social i polític amb la inadequació del coneixement humà i amb la manca de perspectiva d’un redreçament possible. En fi, tota aquesta història tan coneguda de la paràbola europea, que va dur el continent a l’autodestrucció i a un eclipsi prolongat com a subjecte polític autònom, tan sols pal·liat en part amb la construcció, lenta però esperem que irreversible, de la Unió Europea.
I ara alguns voldrien dinamitar de nou tot això, la construcció europea i també la racionalitat en el plantejament i la solució dels greus problemes que se’ns plantegen. Sobre la base d’un malestar social de fons i d’un malestar civilitzatori amb elements molt reals, que aporten justificacions espúries. Des del declivi demogràfic als destrets de caire econòmic, passant pels interrogants que sens dubte planteja una reestructuració ecològica de l’economia i la societat, que alguns alegrement anomenen “transició ecològica”. Nom fins i tot d’alguna Conselleria... Com si fos bufar i fer ampolles. No, no serà fàcil.
Però el més important -amb seriositat, sense ingenuïtats- és evitar la repetició de les greus errades -amb resultats apocalíptics- que es varen cometre a Europa als anys 20 i 30 del segle XX. Crec que ja se m’entén.