Els nazis als camps d'extermini els hi deien centres de reubicació; en publicitat, de l'acte de cagar en diuen trànsit intestinal, i la meva tia Margarita usava sempre allò de “ha passat a millor vida” per evitar dir que algú havia mort.Quan fa un parell de dies escoltava les dades de l'atur i sentia als nostres governants del Partit Popular felicitar-se i assegurar que la creació de llocs de treball era indiscutible, pensava com s'està perfeccionant l'ús dels eufemismes.
Dir-li llocs de treball a la majoria de contractacions que s'estan fent és, més que un eufemisme, una burla en tota regla i, en la mesura, que són els dirigents polítics els que ho proclamen, la conclusió és que el veritable eufemisme és dir-li democràcia al sistema que tenim. Maquillar les xifres de la desocupació acomiadant una persona que cobrava 1.500 euros al mes per treballar huit hores diàries i substituir-la per tres que en treballen quatre, i que al cap del mes s'emporten 350 euros, és explotació laboral, encara que, entre els governs de Zapatero i Rajoy, ho hagen fet plenament legal.
La meva amiga Rosa cobra 280 euros al més com a reposadora de Carrefour. Treballa tres hores diàries, de cinc a huit del matí, de dilluns a divendres. La gasolina que gasta per anar al seu lloc de treball li costa, mensualment, 40 euros. Si plou, l'acompanya el seu marit en cotxe i, després, ella es busca la vida per tornar. És evident que no l'ixen els comptes però té l'esperança que li amplien l'horari. Porta sis mesos i, de moment, res d'ampliació. El cas de Rosa no té res d'excepcional. La majoria de botigues del “glamurós” (o el que siga) carrer Colón de València no tenen pràcticament ningú fent jornades completes. L'habitual són contractes per hores, quatre al dia, a canvi de 400 euros mensuals.
Costa llegir aquestes coses en premsa. No és estrany: els periodistes precaris han de denunciar la precarietat? Complicat. Els grans mitjans han acomiadat per centenars els seus periodistes i ara són els primers a contractar professionals en precari, llicenciats, amb cotxe, mòbil i la resta de material necessari per entre 600 i 800 euros al mes. I s'han de pagar els autònoms. Una altra varietat són els que esperen en sa casa que els criden per anar a cobrir una determinada notícia o passar-se per la redacció. Si hi ha telefonada, cobraran, si no, no. Això sí, han d'estar sempre disponibles... però la disponibilitat, òbviament, no es paga. Ells també esperen que arribe l'oferta definitiva però, en lloc d'això, només s'escolten retallades, tancaments i anuncis de pitjors condicions.
Li diuen “flexiseguretat” laboral. La “flexi” és evident i, quant a la “seguretat”, l'única cosa segura és que els que es forren són els grans empresaris que s'emporten el benefici de l'explotació laboral beneïda pels successius governs.Una vegada donem per bo que se li diga “mobilitat exterior” als nostres joves emigrants, que empobrir-se siga “créixer en negatiu” i que pagar dues vegades per les coses porte per nom “copagament”, estem perduts. Ens han robat el llenguatge o, com a mínim, l'han pervertit fins al punt de posar-lo al servei exclusiu del poder.
Per això, la gent del carrer no ha vist que estava passant fins que li han arribat les conseqüències. Les paraules no avisaven, manipulaven, disfressaven, camuflaven; eren cortines de fum. Però ha arribat el període de les conseqüències, i no queda escapatòria. Ens han anat despullant de drets i serveis mentre ens asseguraven que era pel nostre bé, i hui veiem que tot era mentida; que, amb paraules que volien dir el contrari del que deien, ens estaven atracant.Ara, però, bufen temps de resposta ciutadana.
La realitat ens crema la pell i no ens calen teories. Nosaltres, els nostres amics, familiars i coneguts som prova del que hi ha. No ens ho han d'explicar, ho veiem, ho patim. Els nostres governants, ninots unflats al servei del poder econòmic, no acaben d'entendre que, ara, la seva comèdia ja no se la creu ningú. Ells, que s'atrevien a anunciar rodes de premsa sense preguntes, ara ho resumeixen tot assegurant que tenen, simplement, un problema de comunicació. Al final, han caigut víctimes dels seus propis eufemismes.
Els iogurts caducats són els últims en adornar-se que no serveixen, ja que la data està en la tapa, i la veu tot el món menys ells. Als nostres “estadistes” els passa el mateix. Fins i tot el nostre Fabra, parla d'errors en política de comunicació, quan el que volen dir és que no han aconseguit enganyar la gent, que les seves mentides ja són inútils. El seu drama és que la ciutadania ja ho ha entés i ells, per contra, segueixen pensant que, igual, amb un canvi d'assessor o de soci de govern se'n poden eixir... Doncs serà que no.