Quan em parlaven al col.legi de l’expulsió de jueus i moriscs, ningú m’explicava què és el que realment sentirien les desenes de milers de persones afectades en el moment en que manprengueren forçadament un camí d’eixida sense retorn. Els llibres d’història donen dades fredes, però no parlen del seu sofriment real, de la sensació d’impotència, de l’angoixa, de la por sentida en arribar a païssos desconeguts que anaven a acollir-los. Diuen que molts d’ells guardaren per generacions, alguns fins avui, les claus de les cases que hagueren d’abandonar, per si alguna vegada podien tornar-hi. Tot il.lusori, al capdavall, perquè el ben cert és que, als territoris que actualment formen l’Estat espanyol, portem segles fent vida apart dels desterrats i desconeguem pràcticament tot sobre els seus descendents, possiblement perquè fa segles que moriren les últimes persones que tingueren notícies més o menys directes de l’expulsió.
N’hi ha altra diàspora, molt més recent, la dels lluitadors republicans que tingueren que passar a França a la fi de la Guerra Civil i que, tot i col.laborar posteriorment de manera destacada en la liberació del país de les mans del feixisme, es trobaren amb que les democràcies occidentals sostenien al dictador Franco fins a la seua mort, per exigències de l’escenari mundial de la Guerra Freda. He conegut a uns pocs supervivents d’entre eixos lluitadors, i també a molts dels seus fills i descendents, i en parlar amb ells sempre he trobat la mateixa malenconia i nostàlgia d’aquell qui intueix que està condemnat a ser un eslabó perdut per a les societats espanyola i valenciana futures. França està plagada d’associacions cíviques que agrupen aquestes persones, que treballen per mantenir viva la memòria de l’aportació dels republicans espanyols al país que els va acollir i, alhora, aspiren a que la seua terra d’origen no s’oblide d’ells. El seu esforç xoca amb la desidia oficial, més gran al sud del Pirineus que no pas al nord, però ben desesperançadora en qualsevol cas.
M’he en recordat d’ells aquest dies, quan acaben de reunir-se a Argelès i a Barcarès, al Rosselló, als llocs que ocupaven els camps de concentració on el govern francés va empresonar les restes de l’exèrcit republicà que creuaren la frontera al febrer del 1939. Va ser un hivern gèlid, de barracons plantats a la platja i de forats excavats a l’arena on els vençuts s’hi ficaven buscant un míser refugi, i on molts moriren de malalties i desesperació.
És una historia que varen viure els nostres avis, però sembla haver transcorregut una eternitat des d’aleshores. Desitjaria que la nostra societat tingués prou sensibilitat per assumir que, més enllà de les seues fronteres, existeix una comunitat viva de persones que no volen perdre els seus lligams amb nosaltres. No deixem que es transformen en un altre eslabó perdut i tractem-los com el que són, un punt de connexió moral indefugible amb l’Europa democràtica.