“La nostra gran tragèdia és que valencians, catalans i mallorquins estem dividits darrere de tota classe de subterfugis per a no dir que compartim llengua i cultura”

Albert Hauf Valls (Palma, 1938) és un savi i un erudit, un humanista excepcional dels que ja en queden ben pocs. De pare alemany i mare mallorquina, va tenir una infantesa, una adolescència i una joventut intenses –eren anys durs de necessitats, absències i patiments. Alguns dels seus episodis vitals sonen a novel·la, plens d’experiències i viatges d’anada i tornada, fins a encertar l'objectiu.

Encara no havia fet els deu anys quan va anar a estudiar al Seminari dels franciscans del Terç Orde Regular, en una ubicació paradisíaca, un pujol sobre la platja de S’Arenal. Més tard, dels catorze als quinze anys, va fer una estada breu al col·legi Beat Ramon Llull- on començà a fer lliçons de llatí i a escriure alguns versos, fins que va fer cap al noviciat d’Artà. Un any després, ja com a profés, va tornar a Inca on va continuar els seus estudis de filosofia escolàstica durant dos anys i va tornar a treballar al col·legi Beat Ramon Llull. El darrer curs el va fer al Reial Convent de Sant Francesc (on, entre altres coses, ensenyava grec al col·legi adjunt). Aquell era un moment frontissa: o anava a estudiar teologia a Roma, a la Pontifícia Universitat Gregoriana, com els frares li suggerien, o feia un gir en la seua vida.

D’alguna manera, va fer totes dues coses: va marxar a Roma, però al cap de tres mesos va penjar l’hàbit i se’n tornà inopinadament a Sóller, per a sorpresa dels pares. Eren els indicis d’una primera rebel·lió.

Més tard, per voluntat paterna i a contracor, Albert Hauf va viatjar a Alemanya, amb l'objectiu d’ingressar en l’Acadèmia d’oficials de la Bundeswehr, a Colònia. Primer, però, va viure a casa d’uns familiars en un petit poble de la riba del Rin, i durant aquell temps va treballar en les obres de construcció de la central nuclear de Karlsruhe. Per sort, els seus coneixements de la llengua alemanya no eren encara prou sòlids per a obrir-li les portes de l’Acadèmia, i d’això se’n lliurà. A Hauf no li feia el pes ni la rigidesa dels frares ni la dels militars, i va tornar a treballar a Karlsruhe. Però sentia que el món teutó no era el seu món, i ell ja albirava un altre futur. Tenia uns plans en ment que aviat es concretarien. “Sempre m’ha sorprés que el meu pare, que havia deixat Alemanya pel sol, la llum i la vida a Mallorca, m’enviés a provar sort en aquell país”.

Va tornar a casa de nou i amb els estalvis ajuntats treballant a Alemanya es va instal·lar a Ciutat i va fer el curs previ a l’ingrés en la Universitat. Eren ja uns quants viatges d’anada i tornada a Mallorca, però en aquest darrer, Albert Hauf tenia clar el que volia: estudiar Filosofia i Lletres, objectiu que va aconseguir gràcies la beca que aleshores concedia la Fundació Joan March al millor estudiant mallorquí de Lletres.

Des de ben menut, Albert Hauf va despuntar com un xiquet despert i brillant, amb una memòria remarcable. (Ho conta, amb detalls i anècdotes, Xavier Serra al volum “L’Època crítica” de les Biografies parcials, publicat per Afers). La vida, però, no li ho va posar planer, si bé una perseverança i un instint de rebel·lia que tenien la força d’un bulldozer el van ajudar a fer el seu camí, aquell que ell desitjava: estudiar humanitats, ser filòleg. Un elecció exigent perquè per poder estudiar fora de casa havia de conservar la beca any rere any, i per tant, no descuidar-se’n ni un xic i traure unes qualificacions excel·lents en tot sota la tirania acadèmica d’uns catedràtics que, en aquell època, assegura Hauf, eren capritxosos i aleatoris. “Havia de seure sempre a primera fila per tal d’estudiar els professors psicològicament i saber per on anaven i què els agradava”.

Ja llicenciat en Romàniques va optar per acabar a l'estranger la carrera en Filologia Germànica que també havia iniciat. Va provar sort, de primer a Alemanya (hi va escriure una vintena de cartes sense rebre cap resposta positiva), i després al Regne Unit. A Cardiff, al País de Gal·les, ràpidament se li va obrir una porta gran. Era el 1967 i allà Albert Hauf va descobrir tot un món universitari diferent, democràtic i d'un alt nivell d'eficàcia, on des del primer moment el van considerar un col·lega més, escoltant-se’l i donant-li responsabilitats.

Després de vint-i-tres anys, però, va decidir fer un salt i deixar el Regne Unit. Les opcions eren ben diverses: Barcelona, Girona, Mallorca, però les contingències del moment van afavorir que vinguera a València, que considera “una ciutat especial”.

Va desembarcar a casa nostra el 1987. Venia per tal de concursar a una càtedra de Filologia Catalana a la Universitat de València, una oposició que feliçment, però polèmica, va guanyar -no entraré ací en detalls, no s’escau tampoc. Des del 1987 fins al 2009 i posteriorment sis anys més com a catedràtic emèrit, aquesta posició li ha permés fer una aportació molt rellevant, decisiva, als estudis filològics, en particular de la literatura medieval, i a la consolidació d’un departament que avui viu una bona època, estretament relacionat amb els estudis corresponents a Alacant i Castelló, a través de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

Durant tot aquest temps Albert Hauf ha viscut molt vinculat a València, on no ha deixat de mantenir una presència extra-acadèmica molt d’agrair sense oblidar-se de viatjar –una de les seues passions– ni de tornar a la seua Mallorca natal de tant en tant. “Els viatges per a mi són molt enriquidors”. I una vegada jubilat -i en exhaurir el temps màxim permés com a catedràtic emèrit- va continuar en contacte amb els estudiants, sobretot amb doctorands. “Ho vaig fer perquè em donava molta vida.”

Ara es dedica a llegir, llegir i llegir, allò que, d’altra banda, sempre ha fet, i allò que més li agrada fer, escriu articles, i tracta d'acabar alguns estudis i edicions de textos medievals que diu que encara té pendents. També practica una mica d’exercici cada dia -cosa que ha fet des de sempre- i es manté informat amb la lectura de la premsa d’ací i d’allà, i fins i tot festeja amb la idea d’escriure unes memòries: “d’alguna manera ja ho he començat a fer un poc, vaig escriure fa uns anys un article llarg homenatge al professor Stephen Reckert, ”Stephen Reckert: més enllà de les boires i pluges de Caerdydd“, on deixe testimoni d’aquella arribada i rebuda inoblidable als anys seixanta al País de Gal·les i els records sobre aquell professor excepcional.

Albert Hauf em confessa que darrerament no està tan pendent com abans del correu electrònic ni del telèfon mòbil, la qual cosa li permet llegir i treballar amb més calma i aprofitar al màxim la seua jubilació. Una calma, però, que no l’aïlla del món, vistes la calidesa i cortesia amb què rep la meua proposta.

D’Albert Hauf jo en destacaria –entre altres trets– l’amabilitat, l’elegància i la formalitat d’un gentleman, però sobretot una agudesa brillant, d’un humor i un tacte subtils, unida a l’afabilitat i la sensibilitat mediterrània com a bon mallorquí, i last but not least, la flexibilitat i la ironia que va practicar i perfeccionar, probablement, en companyia dels col·legues britànics. ¿I què en quedaria del vessant teutònic patern? Doncs tot i que sembla ser el que menys petjada li ha deixat -i ho diu ell mateix-, el rigor, l’autodisciplina, ni militar ni religiosa. La seua capacitat d’organització i de treball -aclaparadora- en donen prova.

Pocs dies abans de trobar-nos per conversar em va comentar que li agafava per sorpresa la proposta de la meua entrevista i que potser això de les entrevistes era més cosa de “polítics ben convençuts de la seua veritat, o d’algun esportista de renom”. Humor, convindran amb mi, no li’n falta. Potser té certa raó, ni la filologia ni la literatura medieval són temes mediàtics, però és que en els intersticis i en els temes “marginals i marginats” s’amaga avui la gran profunditat de la vida, l’essència de la humanitat: la cultura, les llengües, el treball, la superació, la descoberta, i en especial la bellesa de les paraules, de la literatura.

Albert Hauf m’ha citat als Jardins de Monfort -també coneguts com l’Hort de Romero- al mateix carrer de Monfort, darrere de l’avinguda de Blasco Ibáñez, prop del carrer de les Arts Gràfiques (quin nom tan evocador...), uns jardins oberts finalment al públic per un Ajuntament democràtic.

Dins de l’hort -en realitat un jardí ordenat, meravellós- hi regna una pau inhabitual per a ser tan a prop d’una gran avinguda, i de lluny ressona la cridòria de la xicalla durant la seua pausa escolar, un xivarri revitalitzador, ple de goig i energia, matèria primera de vida.

Jesús Císcar ja li ha fet algunes fotos i conversa amb ell quan jo hi arribe. Passegen una mica més pels jardins i en breu tornen. Ara és el meu torn, i com que la nostra conversa anirà per a molt més llarg, busquem un banc entre el sol i l’ombra, encara no és migdia. Al llarg de la trobada, però, el sol comença a escalfar amb força, la qual cosa ens obliga a canviar de banc. Hauf, però, és home previsor i va ben preparat, duu una gavardina blava molt elegant per a la humitat del matí valencià i un barret de cotó transpirable -d’aquests que es dobleguen i es guarden a la butxaca- per a protegir la testa al migdia si s’escau. Potser són rèmores anglosaxones.

Amb la seua mirada penetrant i somiadora, les cames creuades, i unes mans grans que gesticulen suaument i acompanyen la conversa, Hauf comença a parlar amb suavitat i una certa discreció: “la vida és curta, l’art llarg i cada dia és un regal per a poder llegir i caminar”. Ars longa, vita brevis... A poc a poc la conversa pren força i ens abstrau fins i tot de la bellesa dels jardins.

Senyor Hauf, primer que res dir-li que és un goig poder conversar amb vosté. Per situar-nos una mica: orígens alemanys i mallorquins, infantesa a Sóller, un temps breu de joventut a Roma i un poc més llarg a Alemanya, anys d’estudi a Barcelona, i professor durant vint-i-tres anys al Regne Unit, concretament al País de Gal·les. Finalment, el 1987 va desembarcar a València i fins avui. ¿Amb quin de tots els llocs es queda, o potser no cal triar?

Més que triar un lloc, diré que m’agrada la barreja perquè és molt enriquidora. La cultura no té parts i una persona, si mira la cultura que li ofereix el lloc on arriba, s’ha de trobar bé allà on va. A Gran Bretanya jo vaig aprendre a pensar críticament, a no combregar fàcilment amb rodes de molí. Allà vaig deixar de costat moltes certeses, herència de la meua formació prèvia (amb predomini dels Menéndez Pelayo i Menéndez Pidal, i una visió molt retallada de la història). I haig de dir que, és clar, no m’agradava gens el temps que hi fa, la pluja, la grisalla, però al final em va satisfer perquè t’ajuda a tancar-te a treballar, i a més teníem unes biblioteques magnífiques i vacances llargues per a llegir, durant les quals, a més, em pagaven viatges d’estudis, i així resultava més fàcil i estimulant treballar. A mi allà, on jo al començament era un simple lector, m’escoltaven, gaudia d'oportunitats excepcionals, i podia establir contacte amb personalitats de primer ordre. Vaig comprovar que podia aprendre molt si anava amb una actitud oberta i receptiva...

S’atura un moment i reflexiona en veu alta

Però trobe que parlar d’un mateix és una desmesura; pura exageració. Són coses que no interessen a ningú. Ben mirat, avui en dia pel que fa al treball intel·lectual, fins i tot les obres de creació tenen un ressò molt limitat en el nostre país, petit, i a sobre dividit, molt ben dividit i a consciència. (Si vas a Mallorca, ja veus que tenim un gran problema en diferents aspectes socials i lingüístics com a conseqüència d’aquesta allau turística de fa ja dècades, i el mateix passarà a València, perquè ja l’han descoberta, i pense que és la ciutat més bonica d’Europa, a part d’excepcions).

En tot cas, ¿d’on guarda millors records?

Jo vaig ser molt feliç a Cardiff, on, per primer vegada en la vida vaig assaborir una total sensació de llibertat, però València és una destinació meravellosa. Podia haver optat de jove per quedar-me a Alemanya (tot i que jo no havia fet cap mèrit per a ser alemany, ni m’interessava, havia heretat la nacionalitat paterna). De fet, quan vaig intentar anar-hi de lector vaig escriure un munt de cartes i a totes em donaren carabasses perquè totes les places estaven ocupades. Així que em vaig quedar a Gal·les (a Alemanya hi anava els estius). M’encaixava millor la mentalitat britànica que la teutònica. Els alemanys són molt organitzats, sí, però no tenen la flexibilitat ni el pragmatisme dels britànics, que vaig aprendre a apreciar i admirar.

En un moment, però, va fer un gir i va venir cap ací.

Doncs m’hauria pogut quedar allà, però vaig pensar que era el moment de tornar, i vaig fer el possible per anar a Mallorca, però allà no hi havia cap plaça lliure. Entre Girona i Barcelona, preferia Barcelona, però entre València i Barcelona, triava València. I de fet, després de guanyar la càtedra aquí a València vaig tenir l’oportunitat d’anar a Barcelona o a Girona, però no ho vaig fer. La meua dona, que és d’origen alemany, en veure el Mercat Central de València ja no volia marxar d’aquí [somriu discretament].

Jo també opine que València és magnífica, però també una ciutat dura, en alguns aspectes.

A València hi havia molta tasca a fer quan jo hi vaig arribar, era tot un front i ho vaig descobrir molt ràpidament. En la primera conferència que vaig donar al Centre Bancaixa no em va presentar ningú (ja em vaig presentar jo mateix), i als dos minuts de començar, les primers files, ocupades per senyores molt mudades, es van alçar i se’n van anar, i de seguida els estudiants van venir cap a davant i ho van omplir tot, n’estava ple. Jo sempre vaig sentir un gran recolzament per part dels estudiants, ells van ser la part més positiva. També quan va passar la batalleta aquella per la càtedra amb Max Canher, que comptava amb el suport del Sr. Eliseu Climent. I la meua reacció al respecte va ser col·laborar amb ell per a dur els millors experts d’Europa als congressos dels Premis Octubre, o aconseguir durant l’any Ausiàs March que cada mes, vingués un expert. He rodat per tot el País Valencià, Catalunya, Mallorca i moltes altres parts parlant del Tirant , Ausiàs March, Isabel de Villena o del rei En Jaume...

Amb el temps s'ha temperat el meu entusiasme. He comprovat les limitacions del nostre panorama cultural. Organitzes actes i presentacions i vénen els de sempre: un nucli de convençuts i entusiastes. Les iniciatives culturals, els treballs acadèmics, les edicions crítiques tenen ací per definició una recepció molt limitada Qui llegeix els clàssics, fins i tot en edicions antològiques?

Ara que esmenta Ausiàs March, Harold Bloom va fer-li un lloc en El cànon occidenal. Què en pensa? El cànon occidenal

Jo, segons quins cànons, no me’ls crec. És un escepticisme meu. Cada cànon et dirà una cosa. Hi ha qui opta per Espriu, en comptes de Carner o Riba.

Si Raimon no hagués musicat els versos d’Ausiàs March... Què hauria passat?

Seria encara més desconegut. Quan Raimon canta Ausiàs March fa un admirable esforç intel·lectiu i pedagògic. Però, la veritat és que considere una gosadia explicar March pretenent d'haver-lo entés del tot. Ell mateix era força contradictori en la seua dicció poètica. La crítica marquiana tampoc ho té tot clar. Encara hi ha molt que fer. T’ho dic perquè he anat llegint Ausiàs March en diverses etapes de la vida. I cada lectura em causa un impacte diferent. Però, tens raó, els cantautors han tingut la gran funció de posar en contacte el poble amb els seus poetes i les seues tradicions. A Mallorca Maria del Mar Bonet va recuperar Miquel Costa i Llobera en musicar “El Pi de Formentor”, però també ha sabut relacionar moltes cançons populars mallorquines amb el folklore andalús. “Allò que no és folklore és literatura”, que deia Antonio Machado.

Senyor Hauf, vosté és un erudit i un humanista de reconeguda trajectòria que ha ensenyat en diferents universitats d’Europa. ¿Com veu la situació de les humanitats en general a les universitats europees, estan en perill d’extinció, com tantes vegades s’afirma?

Doncs no puc ser-hi molt optimista. Veig que la literatura i les humanitats desapareixen d’algunes titulacions. A més, els filòlegs han volgut fer-ne ciència. Els mateixos estudiosos de la llengua i la literatura s’ho han carregat tot amb les seues obsessions i modes fugisseres, com ara la gramàtica estructural, en comptes d’ensenyar a llegir i escriure.

En els anys seixanta i setanta, quan jo era a Cardiff, confeccionàvem una reading list, una llista de llibres amb més de dos-cents títols per tal que els estudiants anaren llegint durant tota la carrera, i per això les vacances eren llarguíssimes, el curs durava només cinc mesos, la resta era temps per a llegir i això era un gran enriquiment. A més, els professors, a banda de ser especialistes en un aspecte, també en tocaven d’altres i discutien amb els col·legues i hi col·laboraven, la qual cosa enriquia molt. Aquí te trobes que cadascú és especialista d’un tema, i punt, s’ha acabat.

La idea de traure la literatura dels curricula i veure les lletres com una cosa inútil és d’allò més trist, un crim, un desastre. I Margaret Thatcher -amb la idea del profit i que la cultura no servia per a res- en fou en bona part, responsable. I és una llàstima perquè es pot fer servir la literatura per a aprendre a pensar i a escriure. La literatura – i no només la medieval està destinada a desaparèixer del marc curricular. Els pedagogs ja han decidit que el sistema de traduir i llegir els grans autors, d' aprendre a escriure i a pensar i a relacionar els conceptes, avaluant el sentit profund dels símbols i de les paraules (Filologia, vol dir “amor a la paraula”), està superat. No hi estic d'acord. Així és com vaig aprendre a ensenyar, i guard la satisfacció d’haver estat un graduat espanyol que vaig tindre l'oportunitat de guanyar una càtedra a la Gran Bretanya, en un Departament on hom cercava la lectura profunda, la discussió directa i puntual, i l’escriptura d'assaigs posteriors força ambiciosos. Eren grups de dos o tres estudiants que discutien els temes abans i després d’escriure’n. I els exàmens eren sempre en un pla crític, de reflexió, no un vòmit de dades i continguts com el que ací practicàvem, i que impedia els estudiants de pensar pel seu compte. El gran problema de la nostra educació era que pobre de tu si gosaves dur la contrària al Patum Catedràtic! Així ho recorde jo dels meus anys d’estudiant a Barcelona. Per sort, hi havia excepcions remarcables: professors com José Manuel Blecua ens van fer llegir molt i escriure treballs llargs sobre la poesia tradicional espanyola o sobre la picaresca, o comparant Garcilaso amb Luís de León i San Juan de la Cruz, on apreníem de manera directa a treballar els textos, igual que vaig descobrir amb els anglesos, anys més tard, de manera més sistemàtica. La diferència era que Blecua tenia més de cent estudiants!!

¿Després de Cardiff, va notar un gran contrast alhora de ser professor a València?

Per a mi va ser una frustració molt gran comprovar que aquí cadascú anava a la seua i no es coordinava amb la mateixa intensitat l'orientació del conjunt de matèries. A Gal·les les preguntes dels exàmens les havíem de preparar amb temps, discutint-les amb la resta de professors abans d'imprimir-les i guardar-les després en forma de llibre, a fi que es pogueren consultar. A fi de garantir l'objectivitat de l'avaluació dels exàmens escrits i orals, a més del professorat local hom comptava amb professors externs, (“external examiners”), que anaven fent preguntes sobre el curs, sobre els mateixos professors, què ensenyàvem i com, i podien fer-te’n crítiques. I els exàmens escrits els llegia sempre un segon professor de la casa que també els puntuava. En casos de diferència d'opinions, l'examinador extern era l'encarregat d'arbitrar. Era un sistema inimaginable aquí, i que al cap i a la fi, tractava de fer que no hi haguera injustícies.

Deia abans que no podia ser molt optimista envers els estudis de literatura avui. Vol dir...?

Vull dir que no podem entendre bé les obres literàries actuals si no coneixem la tradició en què es fonamenten. Per exemple, el Llibre de Meravelles de Vicent Andrés Estellés remet al Llibre de meravelles de Ramon Llull, i és ple de citacions de poetes medievals valencians i occitans. En la literatura cada llibre connecta amb una tradició que renova, i així és com s’ha d’ensenyar a escriure i a pensar, a través dels models de lectura. Traduir és copiar i recrear. Jo ensenyava a redactar en castellà o català als meus estudiants britànics ensenyant-los a copiar i adaptar frases d' Azorín o Josep Pla. Copiant bons models, és com s’aprén a escriure. En la literatura medieval no hi havia cap mania sobre l’originalitat, tot era repetició d'estructures assimilades. Bona part del Tirant lo Blanc o d’Eiximenis són fragments d'autors precedents, o siga: textos fagocitats i reformulats, fins i tot de tal manera que els lectors intel·ligents ho detecten. És part del plaer de la lectura: descobrir-hi els autors i les lectures precedents.

Els estudis literaris han tirat per la borda una tradició que ha funcionat molt bé des de la Roma clàssica, o de Dante i Petrarca, però ara, des de la ignorància, volen canviar-ho tot perquè no han llegit pràcticament res. Si t’hi fixes, les llengües romàniques no són tan diferents, i de les tradicions del llatí, l’italià i el francès, pots ubicar la literatura espanyola i catalana. Jo feia estudiar els trobadors occitans en occità als meus estudiants ací a València perquè... com pots llegir Jordi de Sant Jordi o Ausiàs March sense haver llegit els trobadors, si tot lliga! El meu lema sempre ha sigut que tot lliga si tens la cultura suficient per fer-ho lligar. I a València els millors alumnes que tenia eren els d’hispàniques perquè comptava amb la complicitat del Dr. Josep Luís Sirera, un professor que també els feia llegir molt. La majoria d'estudiants de catalana llegien menys.

I clar, vosté venia de Cardiff, on els estudiants tenien una reading list de dues-centes obres i llegien.reading list

El fet és que donava una total preferència a l’assaig com a millor forma d'examen, i alguns col·legues em deien que era estúpid perquè eren exàmens llarguíssims per a corregir. I jo em demano: ¿com a professor, què prefereixes, que aprenguin o que puguis corregir amb rapidesa? Encara guarde els exàmens, cartes i llibres dedicats dels meus estudiants. Per a mi, el major tresor és veure que hi ha gent que ha aprés i ha entés. Aquesta és la màxima satisfacció. He vessat masa per aquesta ferida, la de treballar així a un país que no tenia aquesta manera de treballar. Aquí tenim el que tenim.

En tot cas he fet el que he pogut. jo volia traslladar i retornar a València tot el que havia aprés a Anglaterra, com un deure i un servei als llocs que m’han acollit permetent-me fer el que m’agrada, tot un luxe: estudiar i llegir, llegir, llegir.

Potser, en part, perquè es pensa que llegir un text medieval és difícil.

És una idea generalitzada, però falsa, i els textos medievals es deixaran de llegir per això. Els meus estudiants britànics llegien el Tirant i el trobaven més fàcil d’entendre que Riba o Carner. Llegir textos antics no és tan complicat, però cal llançar-s’hi sense por. El sistema ara és fer-ho tot fàcil i senzill, i això contradiu la pràctica didàctica medieval: “quan més obscura és la sentència, més altament entén l’enteniment que aquella sentència entén”, que diu Llull i copia Don Juan Manuel. Es tracta de rompre la closca i trobar el plaer de la descoberta del bessó. Jo vaig acabar d'entendre Llull gràcies a un alumne meu de doctorat, ara un lul·lista de renom europeu, el Prof. Josep E. Rubio. Llull no s’entén bé sense assimilar la seua Ars, o sistema filosòfic lul·lià. A Llull el llegeixen en llatí els alemanys i a Mallorca ara estan publicant la seua obra catalana. Però mira fins a quin punt és atrevida la ignorància, que en un moment que Zaplana va anar als EEUU, se’n va portar com a present oficial una esplèndida edició facsimilar del Breviculum de Lull, curada per mi a iniciativa d'Eliseu Climent, quan de fet la Generalitat Valenciana havia trencat de forma unilateral el compromís de col·laborar amb la comissió editora lul·liana, conjuntament amb els balears i catalans. Recorda que era un moment en què ací es volia obligar els escolars valencians a llegir exclusivament autors valencians. I aquesta és la nostra gran tragèdia, que valencians, catalans i mallorquins estem dividits fins al punt d'usar tota classe de subterfugis per a no dir que parlem la mateixa llengua i compartim una mateixa cultura. Quan jo vaig tornar cap aquí el 1987 pensava que tot això ja estava superat.

Al final d’aquesta entrevista, els lectors el coneixeran millor. En tot cas, retratar una persona després d’un encontre breu és un repte ¿Li va agradar el retrat que de vostè en va fer Xavier Serra a Biografies parcials?Biografies parcials

La qüestió és: quina divulgació tenen aquestes biografies? Em sembla evident que Xavier domina l'ofici: és un bon escriptor que controla els contrastos i els silencis. Tampoc no dissimula massa el seu penchant anticlerical quan parla de monges i frares. Allò que jo no puc ni vull dissimular, és que a mi em va marcar moltíssim la tradició catòlica, perquè em van dur al Seminari. Eren temps duríssims i la meua mare no sabia què fer-se’n, amb mi, i em va col·locar on va poder. En tot cas, em vaig trobar molt bé al Seminari. Allà menjàvem, cantàvem, practicàvem esport. Era un paradís sobre la platja. Cert que hi sentia melangia i nostàlgia, pensava en la meua mare, i els dies que rebia una carteta d’ella em deprimia, perquè em contava les misèries que passava. Eren temps duríssims, encara recorde una revolta a Sóller quan jo devia tenir vuit anys i era escolanet a la parròquia, i els de la Fiscalia d'Abastos vingueren de sobte a controlar si hi havia pa d'estraperlo i hi va haver d'intervenir la Guàrdia Civil. En tot cas, i tornant al Seminari, si tens una veta poètica, i jo la tenia, la litúrgia, els salms, el cant gregorià, els himnes, als 14 anys també t’agraden i fins i tot et produeixen un fort impacte. Jo he gaudit molt recitant i cantant. Cal no oblidar que en el fons tota la litúrgia és teatre.

Després ve el problema que veus com l’educació que et donen t’amaga coses i no tens ni idea de la sexualitat, de què és una dona. Fas preguntes i et contesten amb històries i coverbos. Perquè en el fons no havíem llegit quasi res important i clar, havies de predicar una fe que ni l'entenies ni en el fons era explicable.

La seua infantesa i joventut van ser uns anys no exemptes d’aventura i dificultats, però vostè se’n va sortir. Crec que té un tarannà molt perseverant. Tenia clar el que volia i no va dubtar en fer un gir de cent vuitanta graus quan va escaure.

Quan vaig deixar la Universitat Gregoriana a Roma, va ser molt dur prendre la decisió, perquè allà em tractaren molt bé, tenia moltes facilitats i era molt conscient que podia passar-ho molt malament en tornar al meu poble. Però jo no hi volia estar. Abans de partir vaig escriure unes cinquanta pàgines de crítica retrospectiva del sistema educatiu que havia experimentat. Perquè allò era una rentada de cervell i jo veia coses que no encaixaven.

Recorde que un amic meu que finalment també se’n va eixir em deia: “Mira, Albert, si tot això de la religió és mentida, haurem fet bé el ridícul”. Per tant, era millor penjar els hàbits de joves que després, perquè no pots fer l’hipòcrita i anar mirant-te les filles de la gent que et tracta amb reverència i et convida a sa casa. Roma traspua vitalitat: les temptacions eren fortes i vaig entendre que a la pobresa, t’hi pots avesar, que l’obediència costa més, però allò del celibat és una anormalitat. Així que ho vaig deixar córrer, lamentant-ho molt pels meus pares, que s'havien fet il·lusions i arriscant-me a aterrar malament.

En acabant, vaig anar a Alemanya, i allò va ser “salir del trueno y caer en el relámpago” que diu el Guzmán. Jo no em veia amb cor d’estudiar allà ni de viure de la família. Llavors vaig pensar que podia aprofitar tota la feina feta, la cultura clàssica i el coneixement de la Bíblia, etc, que tenia, perquè la cultura occidental es basa en la tradició cristiana. No estava tot perdut. I vaig decidir estudiar Filosofia i Lletres. Primer preparant-me a Mallorca i finalment a Barcelona, on vaig aprendre a viure modestament. Jo ja havia aprés a dominar-me i li haig de dir que vaig comprovar que per a anar pel món és bo tenir certa força de voluntat.

Tornem a València. Veu, aquesta entrevista és una mica com la vida, anem i tornem d’un lloc a un altre! [riem tots dos]. ¿Quina opinió li mereix el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, creu que s’ha consolidat en la seua línia d’investigacions i publicacions?

Fan el que poden, i és ara un Departament prou consolidat i amb força d'estudiants. Però a dir ver admire més la tasca que fan a Alacant, perquè tinc la sensació que allà es treballa més en equip, i això es nota. A València hi ha hagut una notable dicotomia entre la Facultat de Filologia i l’Escola Universitària de Magisteri perquè no tenien la mateixa gradació i durant un temps els professors de Magisteri naturalment volien ascendir i passar a la Facultat. A Alemanya això no era així, els mestres eren considerants una gent selecta. Ara per sort, ací la situació ha millorat, i també ho ha fet l’edifici de l’Escola de Magisteri (o de Formació del Professorat). Crec que quan s’ajunten forces es poden fer més coses. El que ocorre és que els pedagogs han procastinat la idea d’ensenyar literatura a les escoles, i precisament ara que hom es pot guanyar la vida ensenyant català a les escoles, caldria replantejar-se com ensenyar literatura i llengua. És a dir, anar als textos. Jo no acabe d’entendre com a les Facultats de Traducció (com per exemple la de Castelló) no fan literatura. ¿Com es pot traduir un text sense captar-ne l’estil, sense conèixer la tradició, el context, la matèria, la genealogia?

¿Com valoraria ara des de la perspectiva la seua etapa vital i professional com a catedràtic en la Facultat de Filologia de València?

Molt positivament, sobretot pels estudiants, i en especial pels de doctorat que han pogut optar a beques i ajudes gràcies als projectes de recerca. Si no hi ha programes de recerca, és més difícil fer investigació.. A Gran Bretanya hi havia un bon sistema de suport a la investigació, unes secretàries que mecanografiaven els articles, etc. Aquí la burocràcia és molt més dura i recau en bona part en els docents. Recorde que quan vaig arribar al departament, hi havia una màquina d’escriure elèctrica que no funcionava, i les aules no estaven ben dotades, com ara. I si anaves a arxius, com el de la Catedral et limitaven el temps i el nombre de llibres que podies consultar. Ara, no cal dir-ho, tot això ha millorat moltíssim Avui tenen un arxiu i un arxiver magnífics. I a més, molta bibliografia és de fàcil accés per internet.

Jo he estat molt a gust a València. Per mi viure aquí va suposar que em podia concentrar en la literatura valenciana medieval i això era una benedicció. El valencià és un poble molt obert, amb gent molt valuosa. Ara bé, també et pots trobar tòpics com la gent que parla i lloa el segle d’or valencià i no n’han llegit res. València és una de les capitals més vitals d’Europa, i ara una de les més belles i atractives i on millor es viu. Potser també amb algunes desmesures arquitectòniques, però en conjunt és una ciutat de nivell i el clima és excepcional. Ho vaig captar la primera vegada que vaig venir a les oposicions. També recorde aquella pintada davant de l’hotel que deia: “Catalans, go home”, però després... Només veure la gent passejar a les places era un plaer.També recorde coses tan nefastes com certs edificis del Saler, on ara tinc un petit apartament (ja saps què diuen els anglosaxons: “If you can’t beat them, join them!”. Per cert que ara el parc ha millorat moltíssim, però l’Albufera, podria ser una meravella tractada d’una altra manera

A mi em va impressionar molt la part històrica i monumental de València. Sentir les campanes, passejar pel centre davant de la Llotja, o el convent de la Trinitat, era una comunió històrica. Em sentia vinculat amb la part cultural de la nostra història. Un sentiment que, per exemple, no em produeixen ciutats com Madrid.

Durant molts anys vosté ha estat molt present fora també de l’àmbit universitari més estricte. Organitzava congressos, feia conferències, diguem-ne que no ha deixat de mantenir una presència extra-acadèmica molt d’agrair ¿Quina receptivitat creu que ha trobat en la societat valenciana?

En general molt bona, ara mateix, per exemple, amb tot allò relatiu a l'any Sant Vicent Ferrer, o d'Isabel de Villena. I pel que fa a la part dels Premis Octubre, diré que Eliseu Climent i jo teníem, potser, una forma diferent d'entendre molts temes , però jo hi vaig participar molt a gust i si la meua actuació va aportar coses a València, doncs jo satisfet.

Vostè ha participat de ple en la creació i desenvolupament de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Polèmica al principi, com tot a València, sembla que finalment s’ha consolidat com una aposta raonable. ¿Quin balanç en faria?

Molt positiu. Hem rebut crítiques molt fortes i ens han tractat i tracten de traïdors. Però al final acabarà imposant-se la realitat. Vaig trobar que era una mica injust que hi hagués gent del sector universitari que no entengués que hi havia el propòsit de no deixar caure l’Acadèmia en mans, del secessionisme pur i dur. Perquè segons en quines mans estigués el remei podia resultar pitjor que la malaltia. Per tant, participar-hi no era oportunisme, ni cap crim. Hi havia tota una intrahistòria, des de dins, una voluntat de pacte i de crear equilibris que resultaren positius per al país. Era una necessitat. Calia acceptar les regles del joc, i les polèmiques no serveixen de res. Jo vaig caure en l’error de tractar de defensar els companys i em van tractar d’oportunista i traïdor. Alguna cosa semblant va passar a l’Institut d’Estudis Catalana (IEC), quan alguns volien fer fora els membres de l’AVL, i afortunadament no va passar res. Ara, vint anys després hem arribat on sembla lògic i normal d'arribar: que totes les institucions responsables de la nostra llengua, acaben col·laborant en la seua defensa.

Com va dir Manuel Azaña, si tota la gent que opina de coses que no sap es quedés callada hi hauria un gran silenci en aquest país, que es podria aprofitar per a estudiar. Qui menys en sap, més parla. Al final sembla que hem tingut raó els qui pensàvem que l'AVL podia ser útil i efectiva, i que és necessària la col·laboració entre València, Catalunya i Mallorca perquè els mateixos que mantenen la unitat de la llengua castellana (i l'estreta col·laboració amb les 24 acadèmies hispanoamericanes) ens volen dividits.

La dècada dels noranta, sobretot la segona part, no va ser amable amb la cultura a València ¿Com són els seus records de la IVEI durant aquells anys agredolços i la traumàtica dissolució de la Institució? ¿Recorda aquell article que va publicar titulat KIPMA, en referència a “qui paga mana” i on deia les coses pel seu nom?

Sí, i tant. La dissolució de l'IVEI va ser una cacicada del nou establishment, que es pretenia liberal. I aquell article, al·lusiu a la nova filosofia de “Ki paga, Mana”, era un protesta contra aquella barbàrie, i una defensa de la tasca feta (i, al meu entendre, ben feta), per molta gent seriosa i competent. Però en vaig escriure de pitjors. Em vaig ficar, per exemple, amb el canonge Alminyana que volia fer passar sor Isabel de Villena per autora d'un un sonet escrit en ple segle XX! O amb un catedràtic madrileny que pretenia haver descobert un text valencià anterior al Cantar del Mio Cid. Vaig escriure coses molt fortes de les quals, en algun moment, me’n penedesc i tot. Però a quins nivells podia arribar la farsa amb diners públics! I ho vaig denunciar amb ironia perquè pretenien fer càtedra des de la ignorància.

Respecte a l’IVEI, si fos ara, després dels nivells de corrupció política que tots hem vist i patit, no seria tan bel·licós. És allò de “cavallet quan eres jove que hi anaves de pentinat” o “si jeunesse savait si veilleusse pouvait”. En aquell moment llegir la secció d’El Cabinista de Las Provincias cada dia era surrealisme pur i molt desconsolador. Era tot un invent molt negatiu. ¿Hem de tornar a això? Alguns en tenen ganes i pot ser molt perillós.

Ara tota aquella activitat intensa queda una mica lluny. ¿Tenia ganes de marxa a casa a llegir, després d’esgotar els sis anys com a catedràtic emèrit?

Ho vaig allargar tot el que vaig poder perquè d’una banda, el contacte amb els joves era molt positiu, en especial els doctorands, o de màster, amb qui treballava ja quasi exclusivament al final. Ells em donaven energia. Ara ja he acabat amb aquest vincle, però continue lligat a alguns projectes. I d’altra banda tenia ganes de marxar a casa a llegir i a escriure. Paradoxalment, jo vaig estudiar Filosofia i Lletres perquè volia ser escriptor i em deien que escrivia bé, però després va venir l’autocrítica i com més llegia, més m’exigia i vaig patir un desengany amb la poesia com a pal·liatiu d’una problemàtica etapa de jove.

Em fa il·lusió tornar a escriure, i fer unes memòries em faria gràcia, però tot depèn de la perspectiva. ¿És tan important i rellevant el que he fet? De moment he escrit sobre els records que guarde del professor Reckert, i d'aquell Departament d'Estudis Hispanics, que ara sembla una ucronia.

Fa poc vaig entrevistar Albert Toldrà qui –siga dit de passada– li té una gran consideració. Què en pensa vosté, de la recerca i les obres de Toldrà.

A Albert Toldrà l’han titllat d’herètic, però haig de dir que ho ha fet molt bé. És un cas admirable de superació, i a mi em va ensenyar més que no pas jo a ell. Ell ha anat per lliure, sempre treballant molt i s’ha sabut obrir un camí perquè té les idees molt clares. És també el cas de Josep Enric Rubio, estudiós de Ramon Llull o de Josep Antoni Aguilar, que ho és de Ramon Muntaner. Tots ells són gent que t’ensenyen a tu.

¿Com és un dia qualsevol d’Albert Hauf?

Doncs matine i llig la premsa (m’escolte més les notícies angleses i alemanyes que les espanyoles). Quan puc llig Die Zeit, The Guardian, The Times. També Vilaweb, i fins que ho han tallat (com van fer amb TV3) escoltava moltes entrevistes de Catalunya Ràdio, com escolte À Punt.. Assistic a les sessions de l'AVL i col·labore en allò que em demanen de fer. També faig exercici, sempre n’he fet. Ara camine molt i freqüente els aparells que l'Ajuntament ha tingut la bona pensada d'instal·lar al riu, al Jardí del Túria. Escolte música clàssica i llig, sempre tinc molts llibres oberts , alguns només per llegir, altres per anar prenent notes. Sóc encara membre de la redacció d'algunes revistes erudites com Estudis Romànics de l’IEC. I m’agrada molt viatjar, sempre m’ha agradat. Torne a Mallorca sempre que puc.

¿Quina opinió li mereixen les adaptacions cinematogràfiques i teatrals del Tirant?

Trobe que fer adaptacions d'obres com el Tirant no és un tasca fàcil. S’ha fet de tot, fins i tot ballet i, però jo trobe que primer s’haurien d’aclarir sobre quina part del Tirant volen explicar perquè dir-ho tot de tot és una tasca impossible. Ocorre igual quan han volgut fer alguna sèrie televisiva sobre Ausiàs March. Són empreses molt àrdues. Jo vaig col·laborar amb Vicente Aranda i algú em va criticar que em negara a què alteraren el text valencià, per exemple on llegim “jo ame” i no “jo amo”“. Per la seua part Aranda no va voler escoltar la discreta opinió d'un escriptor com Josep Palomero i va acabar mesclant ous amb caragols i afegint textos en un castellà medieval ben curiós. En tot cas, el que em va agradar va ser que Aranda fes que les dones en foren les protagonistes, que és un dels aspectes clau i més divertit de la novel·la.

Senyor Hauf, duem ja vora tres hores parlant ací als jardins i trobe que haurem d’anar acabant, “l’art és llarg, però la conversa curta”. En tot cas, després d’una trajectòria investigadora, densa i atapeïda com la seua. ¿Quina pensa que ha estat la seua aportació més rellevant?

Me’n quede amb la versió crítica i anotada del Tirant. El llibre més divertit que he estudiat. Que no vol dir que l’haja entés o interpretat bé! Cada generació fa la seua lectura dels clàssics. També he aportat força sobre Eiximenis, però no he acabat el que volia fer perquè m’he plantejat si tenia sentit fer-ho, és una feina per a tota una generació d'estudiosos. I per a acabar, diria que si hi ha una dotzena de persones sàvies que lligen l' edició crítica que acabe de preparar de l'obra de sor Isabel de Villena, ja em donaré per satisfet. El problema avui és com apreciar una tradició en bona part arrelada en el llatí, si ningú, fiins i tot els capellans, ja no en sap, de llatí!

Senyor Hauf, gràcies, de cor, per aquesta conversa i per haver triat València, la seua Universitat i fer-la casa seua. Pense -i crec que és un sentiment compartit per molta gent- que els valencians hem estat molt afortunats.

Albert Hauf Valls (Palma, 1938) és un savi i un erudit, un humanista excepcional dels que ja en queden ben pocs. De pare alemany i mare mallorquina, va tenir una infantesa, una adolescència i una joventut intenses –eren anys durs de necessitats, absències i patiments. Alguns dels seus episodis vitals sonen a novel·la, plens d’experiències i viatges d’anada i tornada, fins a encertar l'objectiu.

Encara no havia fet els deu anys quan va anar a estudiar al Seminari dels franciscans del Terç Orde Regular, en una ubicació paradisíaca, un pujol sobre la platja de S’Arenal. Més tard, dels catorze als quinze anys, va fer una estada breu al col·legi Beat Ramon Llull- on començà a fer lliçons de llatí i a escriure alguns versos, fins que va fer cap al noviciat d’Artà. Un any després, ja com a profés, va tornar a Inca on va continuar els seus estudis de filosofia escolàstica durant dos anys i va tornar a treballar al col·legi Beat Ramon Llull. El darrer curs el va fer al Reial Convent de Sant Francesc (on, entre altres coses, ensenyava grec al col·legi adjunt). Aquell era un moment frontissa: o anava a estudiar teologia a Roma, a la Pontifícia Universitat Gregoriana, com els frares li suggerien, o feia un gir en la seua vida.