Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es.

Una escriptora valenta

Kate Chopin.

0

Vaig tenir notícies de Kate Chopin (1850-1904) i de la seua novel·la, El despertar, gràcies a la lectura de l’assaig de Vivian Gornick, La fi de la novel·la d‘amor (L’Altra Editorial). Uns dies després tornava a trobar-me amb el seu nom en el dietari de Francesc Parcerisas, La tardor em sobta, on Parcerisas comparava, tot contextualitzant cada cas, el silenci al voltant de Chopin amb el silenci al voltant de Víctor Català. Eren dos signes en poc de temps. Per això, quan fa unes setmanes l’Altra Editorial anuncià la publicació d’El despertar i altres relats amb traducció de Xavier Pàmies, vaig tenir clar que havia arribat l’hora de descobrir aquesta escriptora. I com que soc lectora impetuosa, ho vaig deixar tot per donar-li pas a El despertar. Hi ha llibres que se t’imposen amb dolçor, aquest n’és un.

Poc present fins ara en traduccions catalanes, Kate Chopin és una escriptora que —amb vuitanta-cinc contes, recollits en tres volums, i tres novel·les— va deixar una empremta indeleble en la literatura nord-americana de la segona meitat del segle XIX, i un ressò fort i ben sonat entre els seus lectors, tan sonat, que a partir de la publicació “escandalosa” d’El despertar, li va costar gairebé al silenci definitiu, després d’una dècada d’èxits i renom. De fet, aquesta novel·la —una de les més importants de la literatura nord-americana— va causar una gran commoció i aldarull, al punt que Kate Chopin deixà de ser llegida com aquella autora d’històries delicioses.

Vista en un començament com «una escriptora regionalista deliciosa amb una obra d’una meravellosa capacitat mimètica», Chopin va escriure amb El despertar una novel·la “realista a l’estil europeu, més Zola que Zola”. Una novel·la que resultava “massa forta”, una mena de “verí moral”, com ha escrit Vivian Gornick. L’autora, per la seua banda, no entengué mai aquesta reacció perquè al capdavall, “no hi havia res en aquesta obra que ella no hagués dit abans d’una altra manera”. Però ja se sap que certes interpretacions i lectures poden dur els llibres per camins ben diversos i insospitats, tant per a l’èxit com per al silenci. A més, no és només allò que es diu el que impacta, sinó com es diu i en boca de qui. I en aquest cas, la protagonista de la novel·la, Edma Pontellier, va causar un daltabaix.

Kate Chopin va nàixer a Sant Louis i va viure entre Nova Orleans i la plantació familiar de cotó de Louisiana. D’origen francès i irlandès, bilingüe i criada en un ambient rural del sud i, a partir de la mort dels seu pare, en un matriarcat, Kate Chopin fou, sens dubte, la primera escriptora nord-americana que es va formar fora de la trama ideològica protestant i dels paràmetres de la història cultural calvinista. De fet, la seua ascendència francesa i, en part, la seua formació catòlica la van connectar directament amb la tradició literària europea.

Aquelles vides, ritmes i paisatges que conegué des de petita —envoltada de dones, parlant francès, vivint a prop de molts criolls, negres, escoltant el patois, i altres llengües i creences locals— es van reflectir sovint en els seus contes ambientats en les comunitats criolles i cajuns de la Louisiana rural. És el cas, entre altres, de relats com ara “Enllà dels pantans”, “El petó”, “Una dona respectable” i “Unes mitges de seda”, recollits en aquest volum. Chopin copsà des de ben aviat l’atmosfera física i moral d’aquella part del país: mentalitats, clima, llum, maneres de viure... I ho feu amb força, amb un estil directe, sense eufemismes ni mitges tintes, fins i tot amb un punt violent o incòmode, segons com. En Chopin, l’escriptura brollava (d’ella) com l’aigua dels ullals. Ho pensava i ho escrivia, però entremig jugava hi havia una ambigüitat intel·ligent amb la qual jugava amb el lector. Potser precisament és per aquesta sinceritat i honestedat, però també un doble joc, que en determinats moments no fou ben rebuda ni entesa per la crítica i la societat nord-americanes més conservadores del moment.

A Chopin —que havia admirat i absorbit Guy de Maupassant, a qui va traduir i per qui es va sentir influïda— li preocupaven els mateixos temes que a alguns grans escriptors de la seua època, i en bona mesura, se’ls va fer seus. Autors com ara Edith Wharton (a House of Mirth) i Henry James (a Retrat d’una dama) crearen personatges i situacions similars a les d’El despertar. De fet, la Lily Bart de Wharton i lIsabel Archer de James són models del mal que també afecta l’Edma Pontellier, la protagonista d’El despertar. És a dir, dones que volen viure sense certes renúncies: “La senyora Pontellier començava a prendre consciència del seu lloc a l’univers com a persona, i a descobrir les seves relacions com a individu amb el seu món i el món que l’envoltava. Això pot semblar un pes de saviesa molt feixuc per a l’esperit d’una jove dona de vint-i-vuit anys, potser més saviesa que la que l’Esperit Sant sol dignar-se a concedir a cap dona”. No debades Edma Ponterllier ha estat considerada sovint com la Madame Bovary criolla, una dona burgesa que entra en crisi en posar en dubte el paper del matrimoni i la maternitat, que manifesta obertament el seu desig sexual i decideix trencar amb tota la seguretat que li atorga el seu estatus social privilegiat.

Kate Chopin, en quedar-se vídua de manera prematura, igual que li passà a sa mare, es llançà en tot els sentits a escriure. Mare de sis criatures, buscava cada moment en què la feinada domèstica li deixava una mica de pau i temps. I a estones, però amb determinació i passió, es capbussà en un món narratiu del que brollaren històries i relats de gran èxit. Els lectors la buscaven i llegien amb deler. Tenia trenta-vuit anys, era el 1888, i Chopin es descobria ella mateixa com una veu literària irrefrenable: «li sortia a raig: ràpid, segur, immediat, sense dubtar i sense repassar», escriu Gornick. Des del començament fou una escriptora prolífica i impulsiva, i duia deu anys escrivint, recollint èxits i publicant sense pausa quan va escriure El despertar, la seua novel·la més esmentada, admirada i criticada alhora. Una novel·la que difícilment podia ser entesa en aquell moment i aquell país.

Chopin, tant en els seus relats com en les novel·les, no va ocultar que creia en la força de la sensualitat i de l’amor eròtic, i mostrà a l’hora d’escriure una maduresa sorprenent pel que fa a l’amor i al sexe. De fet, en la seua literatura, sobretot en els relats, tot aquest foc esdevé subtilesa, desig implícit, suggerit, quan no contingut, però hi és present. I un detall, sovint eren passions entre criolls i cajuns, la qual cosa les feia digeribles i tolerables per als seus lectors. En canvi, ja no li van saber perdonar que una dama de bons orígens i bona posició, com era l’Edma Pontellier, volgués finalment viure a la seua manera: “La senyora Pontellier ja de petita havia viscut reclosa en el seu petit món íntim. Molt al començament havia comprès que existia una doble vida: l’exterior, que s’acomoda, i la interior, que demana explicacions”.

Com tampoc degué caure en gràcia entre els lectors de l’època el retrat elegantment corrosiu que Chopin feu en la seua obra de les relacions matrimonials i les parelles i, notablement, en El despertar, sobretot a través del retrat, quasi caricaturesc, dels Ratignolle, una parella amiga de la família a la qual cobreix sense compassió de comicitat i ridiculesa. Com apunta Vivian Gornick en La fi de la novel·la d’amor, Chopin va descobrir, i així li ho mostrà als lectors, que “en la millor de les circumstàncies, un matrimoni era una contraposició de voluntats. De manera delicada, subtil, amb amor, sempre hi havia un dels dos membres del matrimoni que era subjugat, dominat, i havia de quedar a disposició de l’altre”.

I tots aquests temes i reflexions passen pel cap de la protagonista d’El despertar al llarg i a partir d’un estiu durant el qual, en conèixer el Robert, a Edma Pontellier li canvia la vida: “L’Edma se sentia arrencada d’un fondejador on havia estat ancorada però amb les cadenes cada vegada més fluixes, i que la nit anterior s’havien acabat trencant mentre rondava aquell esperit màgic, que li havia concedit la llibertat de navegar cap allà on decidís alçar veles”.

Aquells dies de calor i l’excursió a Grande Isle amb el Robert queden enrere, però res ja no és igual mentre Edma intenta descobrir “en què aquell estiu havia sigut diferent de qualsevol altre estiu de la seva existència. Només percebia que ella —la seva persona actual— era diferent en algun aspecte de la seva persona d’abans; del que encara no s’adonava era que començava a mirar amb uns altres ulls i a familiaritzar.se amb unes noves circumstàncies personals que influïen sobre el seu entorn i l’alteraven”.

La vida de l’Emma s’havia vist trasbalsada i ni ella mateixa podia entendre per què ni què li passava, però sentia que havia arribat el seu moment, com en aquella conversa encesa entre ella i la senyora Ratignolle: “Renunciaria a les coses supèrflues; donaria tots els diners que tinc, donaria la vida pels meus fills; però sense renunciar a mi mateixa. No sé expressar-ho més bé; és una cosa que tot just començo a entendre ara, que se’m comença a fer patent”.

Aquestes paraules, dites per una dona casada i amb criatures, en la Louisiana de finals del segle XIX, caigueren com un gerro d’aigua freda. I així transcorre la novel·la, amb diàlegs intensos, reflexions profundes i moments poètics, mentre el senyor Pontellier malda per entendre què li ha passat a la seua dona: “Trobava que no era ella mateixa, però no s’adonava que en realitat era cada vegada més ella mateixa i dia a dia s’anava desprenent d’aquella identitat fictícia que acceptem com un vestit amb el qual poder presentar-nos davant del món”.

Kate Chopin escrivia sense concessions, ni a l’època ni a la moral ni als valors, ni a la societat que l’envoltava, ni als desigs ni a les expectatives dels lectors. Escrivia sobre temes que tenien moltes arestes: la infidelitat, el suïcidi, l’adulteri, o la possibilitat d’una vida pròpia a pesar del matrimoni, a pesar dels fills... I res d’això podia ser assimilat a la lleugera per uns lectors de moral severa. Evidentment, Chopin pagà cara la seua valentia: pagà el preu de caure en el silenci. Un silenci del qual el temps l’ha rescabalada, perquè el temps sovint posa els llibres en el seu lloc i perquè El despertar és una novel·la actual i universal, una obra que es deixa llegir avui amb tanta empenta i lucidesa com el dia en què fou escrita.

I al voltant de tota aquella força i bellesa literària abocades per Kate Chopin en els seus llibres, gira ara la traducció de Xavier Pàmies, la qual, una vegada més, invita a la sensualitat, la bellesa i al ritme del llenguatge. Refets de sentit i de vida, en les mans de Pàmies la literatura dels millors autors nord-americans pren una força i una textura que sorprenen. Tant se val si tradueix Dickens, O. Henry, Lorrie Moore o Kate Chopin, les seues traduccions rescaten el text, l’eleven i el fan proper.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es.

Etiquetas
stats