Les estudiants de l'institut de Pego recomponen la història dels cinc republicans del poble que van morir en un camp nazi

Camp de concentració de Gusen, Àustria, 1941. Era un camp satèl·lit de Mauthausen, construït en gran part pels mateixos interns, que picaven les pedres que acabarien amb ells. La barraca 17 era plena de republicans espanyols. Pel dia picaven granit i algunes nits els desvetllaven, obligats a dutxar-se amb aigua gelada i a l'aire lliure a mitjanit, amb temperatures que podien arribar als 20 graus sota zero. En el camí, els presos rebien les fuetades i els cops de verga dels custodis de les SS. Un d'ells els obligava a declamar 'Viva Franco'. Així ho recorda un dels supervivents, Josep Pons, al llibre Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig. Altres testimonis recollits per l'Amical de Mauthausen ho corroboren. A Gusen i Mauthausen no empraven la cambra de gas però les condicions de vida eren tan dures que els presos es morien de fam o per congelació. Almenys 3900 espanyols republicans van morir entre els dos camps, la majoria en els mesos freds de 1941-1942, així ho assegura el document Republicanos españoles en Mauthausen, publicat en 2017 per l'Amical i el Ministeri d'Afers Exteriors.

Entre els morts d'aquells mesos hi va haver cinc pegolins: Carlos Sendra Sendra, Andrés Sendra Morell, Vicente Sendra Escrivà, Pascual Franqueza Alentado, i José Server Morell. La història es repeteix a moltes altres localitats, però la novetat és que ha sigut l'institut del poble, qui ha demostrat una història, que de tan invisibilitzada, s'havia convertit en llegenda.

La dictadura franquista va imposar el silenci al bàndol vençut. Una de les nétes d'un d'ells, Xaro Borja Sendra, explica que sa mare només li va dir que el seu iaio s'havia mort a la Guerra Civil. El 2008, el cantant i lletrista de La Gossa Sorda, l'actual diputat de Compromís Josep Nadal, va rescatar la història amb la cançó Tres de Pego on, a partir de la memòria d'alguns familiars, ficcionava el pelegrinatge per les lluites antifeixistes europees de tres pegolins republicans. A partir d'ací, un article apòcrif al llibre de festes ampliava a cinc noms, els exterminats locals als camps nazis.

Dos professors de l'IES Enric Valor, Carles Siscar i Joan Morell, es van proposar ara fa dos anys reprendre la hipòtesi de la cançó i els cinc noms que donava al llibre de festes i veure què hi havia de veritat. En la investigació han implicat l'alumnat i 10 adolescents es van oferir voluntàries per anar fora d'hores, a buscar a l'arxiu. Entre professors i alumnes han desmitificat alguna heroïcitat que exalta la cançó però han demostrat que no eren tres, sinó cinc, els pegolins morts allà. I de passada les adolescents han aprés mètode científic.

“Ens van traure el padró de finals del segle XIX fins al 1925 i vam començar a buscar per les dates de naixement que deia el llibre de festes. Això va ser el primer error, perquè a l'article estaven les dates mal, en canvi quan els vam buscar pel nom va ser més fàcil”, explica Marta Dominguis, una de les 10 estudiants de 1r de Batxillerat que ha aprés als rigors de la investigació acadèmica. L'experiència ha sigut emocionant tot i que riuen quan recorden la pols d'alguns volums i l'olor de paper de l'arxiu municipal.

“A mi m'agrada buscar; quan el mestre ens ho va proposar em va paréixer molt interessant. M'imaginava la típica pel·lícula d'història que esbrina en la vida de gent que va patir”, diu motivada Anna Ribera amb 16 anys. A ella i a Marina Bañuls els va tocar Vicent Sendra Escrivà, nascut a Pego el 1910. “Després d'això vam buscar al llibre de quintes, calculaven l'any que complien edat d'enllistar-se per veure si els tornàvem a trobar” explica Bañuls. Vicent Sendra Escrivà, fou part del primer comboi d'espanyols, el 392, que va entrar a Mauthausen, el 6 d'agost de 1940, essent el presoner número 3200. Sis mesos després, el 17 de febrer del 1941 va ser traslladat a Gusen, i va morir a l'octubre, segons els registres de Mauthausen i Gusen on apareix que va faltar per “Colitis ulcerosa crònica”, a 31 anys. “Això de les malalties eren eufemismes, tot i que justament la de diarrees no és desgavellada, podia haver mort d'un tret, d'una pallissa o d'inanició o congelament”, explica el professor d'història Joan Morell.

L'arxiver municipal, Joan Miquel Almela, els va donar un cop de mà i els mostrà unes cartes de la guerra civil. Allí, Delia Piera va trobar el nom que buscava, Andrés Sendra Morell, que resulta que es va enllistar en la 58a Brigada, la que va defendre el Front de Terol. “Era l'últim dia que vam anar a l'arxiu i vam mirar uns papers que feien una miqueta de por de trencar-los de tan vellets i em vaig emocionar al trobar el nom d'Andrés”, recorda Delia i totes riuen.

El procés ha estat molt sorprenent per a una generació de joves que ha crescut amb els cercadors d'internet i que no ha conegut les pessetes, la moneda en què els pagaven als 5 jornalers abans d'anar-se'n a combatre. També van trobar per exemple, una carta del 4 de maig del 1938 on el Cap de l'Estat Major respon a l'Ajuntament de Pego que Jaime Cerver Morell s'havia integrat a la 46a Divisió, una milícia comunista que s'integrà a l'Exèrcit Popular de la República i que també va lluitar al front de Terol i al Segre sins que va haver de retirar-se el febrer de 1939. De Cerver Morell ja havien trobat el permís patern per a anar-se'n voluntàriament a la guerra, ho va fer quan no tenia ni vint anys.

“Tots cinc es van quedar atrapats a Catalunya, per això, en compte de tornar al poble, com van poder fer els que lluitaren a Castella o Extremadura, van haver de fugir cap a França i allí van acabar als camps de treball francesos. Durant la II Guerra Mundial sembla que els van destinar a les Companyies de Treball i d'ací van caure presos pels alemanys i enviats als camps de concentració. Com que eren rojos, els van qualificar d'apàtrides, amb el pijama de ratlles i l'estel blau, per a diferenciar-los dels jueus per exemple, que la portaven groga”, explica Morell.

Així doncs, si bé és cert que tres dels Cinc de Pego sí que es van allistar a les milícies republicanes per conviccions polítiques, un cop a França no van anar a lluitar contra els nazis per decisió –com apuntava la cançó Tres de Pego –, sinó perquè era una de les poques opcions que tenien com a refugiats polítics.

L'estada francesa és on es perd el rastre. Els familiars de Sendra Escrivà per exemple asseguraven que ells tenien alguna carta des d'Argelés, i però no ho han pogut demostrar del cert. En els registres estrangers, per exemple, trobaven que escrivien Sendra com Seudra o Sendia, per la deformació de l'escriptura a mà. “Hem buscat els combois on van, si han quedat supervivents, si hi ha història escrita dels que ha passat, i a partir d'ací tracem hipòtesis i intentem demostrar-les”, explica el professor de Biologia i apassionat de la memòria històrica, Carles Siscar.

Els camps de Mauthausen i Gusen van ser dels últims en ser alliberats pels aliats en acabar la II Guerra Mundial. Allà es va fer la famosa fotografia d'una bona colla de republicans que esperaven als guanyadors. Després d'això les autoritats alemanyes van enviar els registres de les defuncions al govern espanyol, però ací, el franquisme va revictimitzar les famílies en no comunicar-li's.

Per exemple, la família de Pasqual Franqueza Alentado va estar més de 30 anys esperant notícies seues. Franqueza es va incorporar a l'exèrcit quan el van reclutar a files. Quan va arribar a França va aconseguir, per mediació d'un altre pegolí, comunicar-se per carta amb els seus familiars però les notícies es van interrompre bruscament probablement a principis de 1940. Son pare va escriure a tort i dret per saber què havia passat amb el seu fill, que no havia mort a la guerra perquè havia arribat a Franç. Però la informació, bloquejada governamentalment des dels anys 40, no els va ser mai comunicada de manera oficial. Es van assabentar 30 anys després, quan un francés va viatjar a Pego i li va comunicar al pare de Franquesa que el seu fill havia mort a Mauthausen a 1942. Enguany ha complert 75 anys.

A principis de maig les deu estudiants, el professor Morell i una delegació de l'Ajuntament de Pego van anar a Mauthausen i Gusen amb un viatge organitzat per la Xarxa Mai Més de recuperació de la memòria històrica. Les joves van quedar impactades amb el lloc. “Veure el crematori de Gusen, uff, estava tot igual, i ple de plaquetes dels que havien faltat ací, no sé, jo fa dos anys sabia el que conten, que ací van anar gent que els nazis pensaven que no feien falta. No sabia res més, ara te'ls imaginaves”, confessa Laura Cardona.

El viatge ha completat una experiència de més de dos anys on els professors Morell i Siscar van convéncer d'altres perquè més estudiants s'interessaren per la temàtica. Siscar abordava les malalties per les quals s'havien mort a Biologia. A l'assignatura de Química han vist la composició del gas que exterminava a les càmeres. A la classe de Tecnologia han refet un barracó a escala a partir de la còpia dels plànols originals del camp. Un grup de música de joves de l'IES ha adaptat la cançó de La Gossa Sorda i ara parla dels Cinc de Pego, en compte dels Tres.

“Volem demostrar com, des de l'institut, podem contribuir a la recuperació de la memòria històrica dels pobles, al mateix temps que estimulem l'alumnat en el coneixement dels mètodes de treball històric i reflexionen sobre fets que poden tornar a passar”, conclou Joan Morell. De cara al curs que ve, volen ampliar l'experiència en oferir una assignatura optativa nova: Memòria històrica.

Camp de concentració de Gusen, Àustria, 1941. Era un camp satèl·lit de Mauthausen, construït en gran part pels mateixos interns, que picaven les pedres que acabarien amb ells. La barraca 17 era plena de republicans espanyols. Pel dia picaven granit i algunes nits els desvetllaven, obligats a dutxar-se amb aigua gelada i a l'aire lliure a mitjanit, amb temperatures que podien arribar als 20 graus sota zero. En el camí, els presos rebien les fuetades i els cops de verga dels custodis de les SS. Un d'ells els obligava a declamar 'Viva Franco'. Així ho recorda un dels supervivents, Josep Pons, al llibre Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig. Altres testimonis recollits per l'Amical de Mauthausen ho corroboren. A Gusen i Mauthausen no empraven la cambra de gas però les condicions de vida eren tan dures que els presos es morien de fam o per congelació. Almenys 3900 espanyols republicans van morir entre els dos camps, la majoria en els mesos freds de 1941-1942, així ho assegura el document Republicanos españoles en Mauthausen, publicat en 2017 per l'Amical i el Ministeri d'Afers Exteriors.

Entre els morts d'aquells mesos hi va haver cinc pegolins: Carlos Sendra Sendra, Andrés Sendra Morell, Vicente Sendra Escrivà, Pascual Franqueza Alentado, i José Server Morell. La història es repeteix a moltes altres localitats, però la novetat és que ha sigut l'institut del poble, qui ha demostrat una història, que de tan invisibilitzada, s'havia convertit en llegenda.