Joan Olivares: “La gent que escrivim en valencià exercim una militància que els escriptors en altres llengües no necessiten”

Joan Olivares (Otos, la Vall d’Albaida, 1956) és una personalitat interessant i peculiar. Llicenciat en Física teòrica, ha estat durant més de trenta anys professor d’institut de Matemàtiques, i ha viscut sempre molt apegat a la terra, a la ciència, i a la literatura. No debades conta quan tenia vint-i-cinc anys li van fer una mena d’entrevista de treball i un test psicològic a una escola privada de Gandia i en acabar, la persona que l’entrevistava va dir: “A eixe xic l’única cosa que li interessa és estar a prop del seu poble”. Una resposta que va sorprendre el mateix Olivares. S’ha de dir, però, que aquell home l’havia calat a la primera, tot i que -com el mateix Olivares conta- d’aquest arrelament, no en va tenir consciència fins a fer-se més gran.

Els seus desitjos, estar a prop de casa, per sort per a ell, i per al seu poble, es van acomplir i avui Joan Olivares és una referència important per a Otos i per a gran part de la comarca de la Vall d’Albaida, i més enllà, no només per la seua veu literària i la recerca històrica que hi fa, sinó per aquesta actitud compromesa i dinamitzadora en els terrenys científics, literaris i culturals, que es descobreix darrere d’un parar tranquil i discret.

Otos, aquest poble i territori que Olivares tant s’estima, és terra de bancals plens de tarongers i d’ametlers, camins on passejar amb calma, ensopegar amb una figuera i collir-ne furtivament el fruit, dreceres on seure inopinadament sota una garrofera, o on esclafar amb el peu les nous caigudes d’una noguera. Jo que sóc nascuda i criada a l’Horta, entre canyes, platges i marjals, entre carxofers i camps de cebes, sèquies i horitzons de pujols discrets, no em deixa d’admirar la laboriositat d’aquestes terres, la faena productiva i engrescada dels bancals tan ben arrenglerats entre camins de terra seca, quasi grisa, que pugen i baixen, que juguen amb la vista i amb el sol. El sol tan lluminós de la Vall d’Albaida, que en aquest matí d’hivern he vist alçar-se per darrere del Benicadell. No debades a Otos hi ha una ruta preciosa de rellotges de sol.

Otos -una cassoleta al forn en juliol i agost, tot i que a la nit refresca- és un racó tranquil i bonic on en estiu les móres et guaiten des dels esbarzers i t’ensordeixen les xitxarres, on pots apropar el rostre o les mans a la frescor d’un safareig o deixar el clatell sota l’aigua d’una font amagada entre pedres i fulles. Tots aquests plaers s’apleguen a Otos.

Al meu parer, tots aquells que visiten Otos no haurien d’estar-se de fer alguna d’aquestes tres coses o totes tres, a ser possible: admirar el Benicadell en diferents moments del dia, recórrer la ruta dels rellotges de sol instal·lats per places i carrers -tan lligats a la passió i la dedicació científica de Joan Olivares- i anar a dinar o sopar, i si és possible també pernoctar, a Ca Les Senyoretes, l’habitatge turístic rural ple d’encants que la família Olivares-Olivares regenta des de fa un grapadet d’anys amb gràcia i professionalitat –combinació que no sempre trobem a casa nostra– i una mà increïble per a treure del forn i del foc majestuoses cassoles d’arròs, arrossos melosos i mandonguilles d’abadejo, els meus tres plats favorits de la casa.

El cas de Joan Olivares és, si més no, un cas a destacar: el seu perfil és el d’un xiquet de poble encuriosit, atent a les històries que li contaven els seus avis i a totes les altres que sentia pel carrer. Amb els anys, estudi i treball, Joan ha esdevingut un científic lletraferit, escriptor i empresari del sector turístic, amb una consciència engrescadora sobre la vida en els pobles de l’interior, la vitalitat i el futur de la nostra llengua i la del país en general. Convindran amb mi que no abunden espècimens d’aquesta espècie, capaços de combinar la curiositat científica amb la creació literària, i els negocis amb la dinamització cultural i social. En tot cas, la combinació ha donat un còctel que fa goig: uns rellotges de sol preciosos, uns relats i unes novel·les, majorment històriques, que ens retornen la memòria i la identitat en molts aspectes, i un racó on dormir, menjar i passar uns dies com si no hi hagués res més al món.

Joan Olivares –ara ja jubilat– ha ensenyat matemàtiques durant gran part de la seua vida a l’Institut d’Educació Secundària Josep Segrelles d’Albaida. I com acostumen a dir les males llengües: que els professors viuen molt bé i que tenen tant de temps lliure, doncs potser és per això mateix que a aquest home de poble li ha donat temps per a guanyar-se el pa ensenyant, apamar el país poble per poble, i escriure novel·les reconegudes amb premis importants a casa nostra.

Olivares va publicar el 1998 Dies de verema, V Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida; el 1999 Anys de Sang, Premi Novel·la Ciutat d’Alzira; i el 2005 L’estrep va rebre el Premi Andròmina de Narrativa dels Premis Octubre. Dos anys més tard, el 2007 va veure la llum Pana negra, Premi Ciutat de València. Entremig, hi ha un llibre sobre la seua passió rellotgera: Rellotges i calendaris solars a la Vall d’Albaida, i obres de literatura juvenil, com ara El gatet d’Otos, El Regne d’Albaríssia, El llenyater del Benicadell, o El sostre de palla, per als més menuts. El 2014 va obtenir el Premi Enric Valor de novel·la en valencià amb El metge del rei. Amb aquesta novel·la Joan Olivares va tornar al terreny de la novel·la històrica, iniciat amb Dies de verema i Pana Negra, i ho ha va fer de la mà de la figura d’un gran personatge medieval, el metge Lluís Alcanyís, nascut a Xàtiva, d’origen jueu, i víctima del furor inquisitorial. L’autor –com ell mateix explica– volia reflectir en aquesta història “com era el Regne de València al segle XV i com la Inquisició i la persecució dels conversos jueus va ser l’inici de la decadència del regne, un dels més influents de l’època”. Un gran tema, sens dubte, en el qual es fan presents la intransigència, la Inquisició, la llibertat de pensament amenaçada, i un context històric gloriós.

D’altra banda, i unit a la seua passió pel temps i pel sol, Joan Olivares ha publicat articles sobre gnomònica, matemàtiques i etnografia en revistes especialitzades, i ha dissenyat un rellotge de doble gnomon sobre els cubs geomètrics de l’escultura de Rafael Amorós, instal·lada al Parc de Benissoda, una obra que vaser premiada en el Congrés Internacional de Gnomònica celebrat a Brescia (Itàlia) el 1999. L’enginy i la precisió dels rellotges que imagina i dissenya Olivares defineixen i expressen la plasticitat del temps, aquest transcórrer lent i implacable d’ombres i llums obra de perfils, angles i arestes que recorren Otos i la Vall d’Albaida.

Sempre m’he admirat dels pobles i de la gent de poble, sobretot dels de l’interior del país. La senzillesa i la il·lusió que posen en la vida, tant quan feinegen com quan festegen. M’agrada sentir-ne la parla i recordar que no és ciència ficció, que l’experiència interior del País Valencià existeix i que hi ha un territori divers i ric que es manté –no exempt de dificultats i esforços– viu i esperançat, amb la mirada posada en els seus fills i els seus néts, sobrevivint a la depredació i a la despersonalització urbana contagiosa i trepidant i als perills que han suposat una classe política desarrelada i sense escrúpols que tant ens ha costat de foragitar.

Avui és diumenge, i com fa cada dia, poc després de les nou del matí, Joan Olivares dóna de menjar els animals. Mentre esmorze al pati de la casa el veig passar i ens saludem. Arribe a distingir unes beines de faves dins d’un poal. La vida al camp té més textures i colors que a la ciutat, però sobretot, una altre ritme.

En tot cas, hi ha temps per a tot, per a treballar i per a parlar, i avui conversem amb Joan Olivares al seu estudi, a les golfes d’aquest casalot històric i fantàstic –tot ell una mena de museu etnològic i antropològic- que avui alberga turistes i periodistes. Amb el regust encara d’una coca de llanda casolana, les torrades de pa amb oli i tomaca del terreny, i el suc de les taronges del poble, anem parlant i trencant el silenci perquè avui no canten les xitxarres, car és hivern (a Otos).

La novel·la històrica valenciana ha viscut un auge darrerament, ¿Quina creu vosté que és l’aportació d’aquesta novel·la a l’hora de bastir referents i construir un imaginari propi?

Hem de contextualitzar molt. En el cas dels valencians diria que estem rondant el zero en quant a impacte social perquè... Quin és el nivell de lectura a casa nostra? Però de totes formes crec que la novel·la històrica juga un paper important en totes les llengües i cultures. I crec que la nostra literatura està al nivell de qualsevol altra literatura en aquest terreny. En el meu cas, allò que més em motiva de la novel·la històrica, i la raó per la qual l’escric, és la proximitat, la física i l’afectiva. Per exemple, si he escrit El metge del rei, és perquè el personatge protagonista, Lluís Alcanyís, és de Xàtiva, proper a mi, o posem el cas de Pana negra i El gatet d’Otos on done veu al Gat d’Otos, aquell bandoler del segle XIX, del qual ja me n’havia parlat el meu avi. Al principi jo pensava que aquest bandoler era una llegenda i que la gent exagerava, però després vaig llegir diaris de l’època a València, de quan ell encara era viu i hi vaig trobar molta coincidència. De fet, una anècdota divertida és que l’advocat Aparisi i Guijarro s’ofereix voluntari per a defensar-lo perquè el condemnen a mort, i ho fa, perquè sap que aquest era un judici que podia tenir molta transcendència per a ell, com a advocat.

En tot cas, un personatge recuperat per a la memòria col·lectiva.

I tant, El Gat d’Otos és un d’aquests personatges clau per a la memòria col·lectiva, i hi hauria estat molt bé que el cinema o alguna productora audio-visual li haguera fet cas perquè arribara així a la gent que no llegeix. De fet, Toni Canet i jo vam fer un intent i vaig tindre diverses ofertes, com el cas d’algunes productores gallegues s’hi van interessar i em van fins i tot contactar, però la proposta no va quallar.

O siga que vosté és un caçador de personatges furtius i pròxims. Els dona vida i vol entre lletres i els torna mítics, quasi quasi...

Ja veus... La novel·la històrica que escric és per proximitat afectiva. En Vespres de Sang el protagonista és un personatge documentat històricament, un avantpassat meu, de set generacions anteriors, cosa que vaig descobrir després d’escriure la novel·la. De fet, tot va començar perquè el meu amic Manel Ardit em va mostrar un llibre d’història on apareixia aquell personatge i anys després el vaig recuperar. I quan vam comprar la casa de Les Senyoretes el 2005 hi vaig trobar documentació història del 1700 i vaig descobrir que aquell personatge era avantpassat meu, i tantes altres coses, com ara els noms dels seus set fills. I en el cas d’Estrep, són històries que jo havia sentit al poble sobre la II República i la Guerra Civil. Com que visc en un poble tan menut, és probable que passen aquestes coses. En tot cas, el personatge més llunyà a mi seria Lluís Alcanyís, però es dona el cas que Alcanyís escriu el primer llibre científic que s’imprimeix a la impremta de València i com que jo sóc científic, ja hi trobe una aproximació.

En un moment donat, i com que totes les novel·les que esmenta han estat premiades, ix a la conversa el tema dels premis literaris i Joan Olivares em diu que escriure pensant en els premis, no té molt de sentit perquè escriure és molt més que això. No diré que no, hi estic d’acord, però no deixa de tenir ironia que ho diga un autor que ha guanyat els premis de novel·la més importants del País Valencià. De tota manera, no hi ha ésser humà sense contradicció. No dic res al respecte, només em ve al pensament com un raig i continuem amb la conversa.

Aquest auge de què parlàvem, a més, ha estat paral·lel a la presa de consciència nacional. ¿Ha vingut la novel·la històrica a completar una història sovint oblidada o negligida?

En quedaria molt a fer. Si vas al referent castellà, trobes que hi ha molts mites i llegendes conegudes per tothom. A tall d’exemple, el bandoler Curro Jiménez, l’equivalent a Gatet d’Otos, tot i que el tal Curro és un personatge de ficció i mai va existir històricament. Però grans personatges de la història com el Cid, Don Pelai tenen molta literatura i cinema al voltant. I en eixa línia, els valencians estem a l’altura del betum, i no em referisc només en literatura -que a casa nostra té la transcendència que té i amb molta, moltíssima sort, una novel·la històrica arriba als 2.000, 3.000 o 4.000 exemplars, perquè allò normal es vendre’n uns centenars- sinó que hem de tocar tots els pals de la baralla perquè si ens conformem amb fer una cultura elitista, doncs ja sabem què ocorre. Per això. la importància de crear pel·lícules o sèries històriques ben fetes perquè si no, passen sense pena ni glòria. I insistisc, la literatura és molt important, però el pas següent és passar als mitjans de comunicació, com han fet els espanyols, i nosaltres els valencians no ho hem fet, o només en intents tímids i no molt reeixits. I no serà perquè no tenim a contar els valencians!

¿Creu que els novel·listes valencians han captat certa necessitat d’ampliar els eixos temàtics i d’eixamplar el públic de la literatura en la nostra llengua a través de la novel·la històrica?

Potser, però en el meu cas, a mi no em mou una altra cosa sinó el sentiment que tinc d’enamorament pel tema. Ara, per exemple, està de moda la ciència ficció i jo sóc científic, però a mi no m’interessa com a tema literari. No crec que els novel·listes valencians que trien temes històrics ho facen amb aquest propòsit, però és clar que la gent que escrivim en valencià exercim una militància que els escriptors en altres llengües no necessiten tenir, i eixa militància que ens ha dut a descobrir la nostra història com a poble ens fa quasi creure: “Ací estic jo per a fer-li veure a la gent eixe aspecte històric que li ha estat vetat o amagat”. Aquest punt de compromís sí que el tenim.

En general, hem vist una consistència, continuïtat i riquesa d’una producció narrativa que situa les trames, els personatges i els escenaris, ambient i rerefons, en un passat llunyà, de vegades, remot, amb una predilecció especialment sentida per l’edat mitjana, les guerres carlines, i fins i tot en ocasions per la II República i la Guerra Civil. En canvi, però, la postguerra avançada, els anys cinquanta i seixanta, els anys setanta i la transició, o els anys vuitanta, no són encara matèria històrica d’aquest gènere literari. ¿Creu vosté que aviat ho seran?

Vull pensar que sí, que potser passarà paregut com amb la qüestió de la llengua i el fet valencià, perquè ser valencians i parlar en valencià està ja un poquet superat, amb certa normalitat, i si abans ens sorprenia quan els polítics deien una paraula en valencià, ara ja no, això ja està un poc superat. Tot i que encara hi ha gent de desitja que continuem a les catacumbes. Ara bé, el silenci que hem patit al voltant de la República i la Guerra Civil és terrible. Jo em vaig criar entre famílies republicanes i mai ningú no en deia res, no contaven res, jo sabia que el meu avi era alcalde republicà i que el van tirar i en van posar un altre abans que es perdés la guerra, i se’n va salvar de miracle, i mai no em va contar res.

El franquisme es va encarregar de posar-los a tots la por en el cos i encara dura. Fa poc es va gravar un documental a Otos i la gent que tenia vuitanta i noranta anys quan eixien aquests moments històrics i polítics de seguida deien: “este tema millor no tocar-lo”. O fa déu anys, quan es va fer un homenatge a la República, recorde l’anècdota d’una dona que m’ensenyava emocionada la bandera republicana mig amagada a casa. Encara avui.

Hi ha interessos per tal que els temes històrics més recents no es tracten, potser encara hi ha una part de gent que se’n deu sentir responsable, si tant costa de tractar certs temes. I temes com ara la República, la Guerra Civil, la postguerra i la transició, haurien d’estar acceptats i superats i ensenyar-se a l’escola. En general, l’esquerra, com deia algú fa poc, ha sigut una mica covarda, i l’esquerra valenciana encara més.

Ocorre també que, com a escriptors, quan escrivim novel·les sobre temes històrics solem buscar una mena de passat gloriós, si no globalment, almenys un aspecte digne que recordar, de sentir-se’n orgullosos, posem per cas els segles XV, XVIII, XIX, la II República. En canvi, des de la postguerra fins a la transició, estem parlant d’unes èpoques ben grises, i en tenim molt poquet escrit en la literatura catalana, si bé en castellà si que n’hi ha molta producció i algunes obres molt bones. Però hem de pensar que nosaltres, tot allò clàssic del segle XIX que ja tenien fet en la literatura francesa o italiana no ho teníem escrit i ho hem hagut de fer tard i corrents. I clar, encara no hem arribat a aquests períodes més recents i menys gloriosos. Potser els joves escriptors d’ara ho veuran més endavant d’una manera mítica, perquè serà l’època dels seus pares o els seus avis, però per a nosaltres no ha tingut res de mític aquest temps. En tot cas, és la meua hipòtesi, que allò que mobilitza són els aspectes mítics i èpics que atrapen els escriptors i els lectors i en eixa època en qüestió no ho hem sabut veure o no ens ha arribat encara el moment. Pensa en els anys 50, 60, 70, no hi ha res. Què hem fet els valencians en aquesta època? Un retrat gris, però potser caldria treure-li el suc.

Em venen al cap les paraules de Xavier Serra en una entrevista que li vaig fer a final de 2018: “Després dels anys setanta del segle passat el País Valencià va fer una eclosió en tots els aspectes cap a un país possible. El gust, però, pel victimisme ens ha fet molt de mal. Crec que caminem cap a una certa normalitat, però amb tots els dèficits que arrosseguem, no puc encara adoptar un to triomfalista.” Però també és cert que en els anys seixanta hi hagué tota una generació mítica, un fornada clau i productiva, plena de personalitats i caràcters excepcionals, com ara Lluís Vicent Aracil, Eliseu Climent, Alfons Cucó, Manuel Ardit, Joan Francesc Mira, Vicent Álvarez, Èlia Serrano, Josep Vicent Marquès, Josep-Lluís Blasco, Valerià Miralles, Cèlia Amorós, Rafael L. Ninyoles, Manuel Ardit, Vicent Ventura, Raimon, entre molts altres. Potser ha arribat l’hora que començar a traure-li suc en clau de ficció a aquesta època grisa però plena de llumenetes.

¿Considera vosté que la focalització excessiva en el passat de la novel·la històrica pot tonar-se problemàtica? ¿No creu que els gustos literaris potser van darrerament cap a històries relacionades més aviat amb la vivència del present en tota la seua complexitat?

Això que està passant és molt natural, la meua generació, que ja estem al final, érem una generació que veníem d’on veníem. Però els joves d’ara ja no escriuen sobre els mateixos temes històrics i ho fan sobre altres coses, i calia que així ho feren. I quan ho llegeix, al principi em xoca, però m’acaba agradant que escriguen sobre aquest món present que nosaltres, la meua generació, potser no acabem d’entendre, però ells sí.

Ocorre que som una cultura que duem anys d’endarreriment i anem a destemps i costa encaixar tot això. Si hi hagués estat ja fet, com hauria tocat, com en altres cultures, per exemple, una novel·la sobre un bandoler del segle XIX, jo no l’hauria escrita, així que es va ajuntar que jo tenia el punt d’afectivitat i que era un treball que no havia estat fet encara.

Crec que tindrem sorpreses en la literatura perquè les generacions que venen ara han estat educades en valencià i conten les seues històries i també fan progressar la llengua en la literatura i en la modernitat.

Vivim en la fragilitat lingüística perquè som una llengua que està per definir encara, i no sé si ho farà, i tenim el problema que molts esforços es poden anar fàcilment en orris...Però si arribem a assolir l’empenta per totes les parts, aquesta llengua es farà més pròxima, dinàmica i moderna.

Jo he intentat crear en els meus llibres una llengua no artificiosa, però també he buscat aquell punt d’antiguitat per fer la impressió que estàs en aquella època a través de la parla. En Pell de pruna, per exemple, vaig intentar escriure una novel·la fresca i directa. I crec que hi compaginava el meu purisme amb un llenguatge més lliure. En tot cas, era un repte complicat per a mi perquè jo soc un poc purista i la meua llengua es prou pura, i amb això vull dir que tots aquells barbarismes que jo tenia, com ara “buelo”, formen part del meu bagatge i els accepte, però els que han entrat de nou em trauen de polleguera. Jo, per la meua feina, no em fixe només en el lèxic, sinó també en les estructures, els girs sintàctics. I et dic que em pose malalt de veure la televisió i les retransmissions de futbol en valencià, sobretot per la “Mal dita perífrasi de futur”. Ací a Otos, ara la gasten tots també i jo quan la vaig sentir per primera vegada vaig pensar: ¿què està dient? Però el pitjor són les retransmissions esportives. En una sola jugada de futbol et posen cinc voltes la perífrasi de futur, i clar, sents estructures alienes a la nostra llengua i mal dites al costat de catalanismes innecessaris, els quals fan la llengua menys assimilable per als espectadors. Mira, jo no em canse de dir que la paraula faena és més antiga i més documentada que feina, per exemple.

I a banda d’això, el que ens ocorre en la nostra llengua és que els préstecs i els neologismes que ens entren ho fan a través d’una altra llengua, bé siga a el castellà, o l’anglés i ens consta crear una llengua moderna i genuïna.

¿Quin són els perills o els defectes alhora d’escriure novel·la històrica. Potser fer volar la imaginació massa sovint?

En alguns casos potser sí, ara, en allò que jo he escrit, ja et dic que no. He llegit coses que sí fantasiegen massa, i altres que no. Anem a veure, la ficció és ficció, per molt històrica que siga, i no hi ha cap escriptor que vulga reescriure la història, excepte Pérez-Reverte, que és un especulador de la història. Però els que escrivim històries pròximes, escrivim la història en minúscula. Jo de Lluís Alcanyís m’ho he inventat tot, però documentant-me’n i llegint tot allò que trobava sobre ell perquè no en sabíem res. Clar que hi ha ficció quan fem novel·la històrica, però sobre una base històrica sòlida, de no ser així perdria completament l’interés per a mi. A mi m’interessa la ficció, però sobretot m’interessa explicar allò que he descobert, i per tant la ficció és per a mi un mitjà no una finalitat.

Parlem ara dels pobles. Ser de poble, viure a un poble. ¿Quin és el valor afegit d’aquesta vida?

La riquesa d’una vida de poble és la riquesa que no es mou d’on està. Els antropòlegs o els cosmopolites que viatgen i van a altres cultures descobreixen una cultura que ha estat allà des de milers d’anys, perquè molta gent no va marxar d’allà. Nosaltres, els que estem ací, siga a Otos o a qualsevol altre poble, valorem una cultura que està ací des de fa centenars d’anys. Només pots crear referents culturals i de tribu si continues en un mateix lloc. El que descobrim ara quan viatgem és perquè prèviament hi ha hagut gent que hi ha romàs, centenars i fins i tot milers d’anys, en un mateix lloc. Aquest arrelament està ara en perill amb la globalització, amb el no-aïllament, i algunes cultures acabaran diluint-se i deixaran d’existir.

¿Com percep ara per ara la vitalitat cultural en una comarca com la seua, i en general en les comarques de l’interior?

Doncs no sóc massa optimista, no ho veig en un bon moment. I ara anirem a parar a un tema tòpic: el despoblament. A Otos i a Carrícola, el poble veí, s’ha fet un esforç i hem aconseguit certes coses i a través del treball d’algunes persones se li ha donat una certa dimensió als pobles, però no hi ha relleu generacional i se’n van, marxen, sobretot els que més formació tenen, i més sensibilitat pel poble, els que més propers estan a tots aquests progressos que hem anat aconseguint. Se’n van a les ciutats o als pobles més grans dels voltants. I ho fan perquè ací la vida és molt difícil, les cases cauen, amb les últimes pluges ha solsit alguna casa, hi ha molts habitatges buits que no guarden condicions de vida i mantenir-los és molt car.

A la comarca de la Vall d’Albaida s’han fet i s’estan fent moltes coses, coses importants. A Llutxent, per exemple, que té un patrimoni històric i cultural ric i molt considerable, i on no s’havia fet res pràcticament fins ara. Doncs bé, ara comencen a tenir iniciatives allà, però hi ha un problema, no hi ha un lloc on un diumenge puguen anar a dinar els turistes i els visitants perquè si obris un negoci, ¿què fas amb el restaurant entre setmana, com el mantens, si no hi ha clientela? I ara parle com a empresari. Si fas un contracte a temps complert, no hi ha prou hores i si el fas parcial, per hores, et penalitzen. No hi ha una eixida clara. L’economia en els pobles és molt complicada i el problema més gran que tenim ara per ara és la despoblació. Estem en vies de convertir-nos en pobles deshabitats.

“A Otos i a Carrícola, el poble veí, s’ha fet un esforç i a través del treball d’algunes persones se li ha donat una dimensió als pobles, però no hi ha relleu generacional i se’n van sobretot els que més formació tenen, i més sensibilitat pel poble”

Vosté ha estat un dinamitzador i un impulsor important de la vida cultural al seu poble i a la seua comarca. ¿Quin són els projectes en què ha treballat?

Jo m’he centrat molt en Otos, en particular en la ruta de rellotges de sol i altres activitats que he fet, sobretot al meu poble, tot i que a la comarca estic en algunes associacions i hi col·labore tant com puc.

El projecte dels rellotges de sol el vam coordinar Rafa Amorós i jo i volíem posar en valor l’obra de molts artistes valencians representatius per fer-la visible al carrer, artistes com ara Andreu Alfaro, Toni Miró, el mateix Rafa Amorós, i altres, de manera que quan vàrem arribar a eixe projecte era perquè ja teníem molta faena feta. Jo tinc, ara per ara, centenars de rellotges repartits per diferents llocs. En alguns casos m’encarregue de la part tècnica només, en altres, de tot. Alguns els he fet en companyia de Rafa, d’altres jo tot sol.

En concret, la ruta dels rellotges d’Otos naix d’un projecte de vuit rellotges, després se n’afegiren dos o tres, i en l’actualitat n’hi ha més de trenta, perquè alguns particulars han continuat fent-ne i ho fan bàsicament per raons estètiques i perquè els agrada. En el cas dels rellotges que hem dissenyat amb l’ajuntament ho hem fet amb ajuda d’un programa de fons europeus, de manera que a l’ajuntament no li costara diners, i a més, ho hem fet buscant sempre un referent històric o etnogràfic. Per exemple, un rellotge que marca el 9 d’Octubre en homenatge a Jaume I, o un altre que destaca el 25 d’Abril, o que commemora la II República o un que marca el 8 de març. Recentment hem començat a construir un rellotge que ret homenatge a l’emigració del segle XX i que evoca tota la gent que va haver d’abandonar les terres valencianes quan la plaga de la fil·loxera i marxar a Argentina. Serà un mural de cinquanta metres quadrats que marcarà també l’hora de Buenos Aires. És un intent de fer conviure la ciència amb la història i amb la cultura local.

La veritat és que aquest arrelament i aquesta implicació amb el meu poble, quan jo era jove no la sentia igual, i segurament hi era, però jo no ho sabia, no n’era conscient, tot i que formava part de mi mateix. Et contaré una anècdota: la primera vegada que em vam fer un informe com a mestre el resum i la conclusió final deien: “A este xic l’única cosa que li interessa és estar a prop del seu poble”. Encara ho recorde, era a Gandia, a una escola privada on vaig començar treballant de professor, i allà vaig passar una mena d’oposició amb mil preguntes i una entrevista amb un psicòleg, i es veu que de les meues respostes van deduir que el que jo volia, per damunt de tot, era viure a prop del meu poble. Doncs sí. [I mentre ho recorda i ho conta, riu amb convenciment].

Es la força del subconscient, li dic. Parla per nosaltres encara que li dictem o pensem que li dictem un altre discurs. En tot cas, el van pillar de ple, li ho van endevinar i fins i tot li ho van encertar perquè pràcticament ha viscut tota la seua vida al seu poble i hi ha treballat ben a prop. I ara, en els darrers anys posen en marxa una casa rural on treballa tota la família. ¿Vosté els ho ha posat fàcil perquè no marxen d’Otos? 

[Joan torna a riure, sap que en el fons una mica de raó, no me’n falta]. Bé, no sé què dir, però en tot cas, aquest negoci va ser tota una aventura. Ens la vam jugar! Aquesta casa era de la meua família, pertanyia a uns cosins que vivien a València i quan ens vam assabentar que la venien, vam decidir comprar-la. Com que les senyoretes hi havien viscut ací tota la vida, l’última tenia noranta-nou anys quan va morir el 1999, doncs a penes si havien tocat la casa i mantenia l’estructura central intacta i fins i tot els mobles i nombrosos objectes d’època als calaixos. Era un petit museu. Sí que hi havien fet alguna petita reforma, però secundària. Clar, la pregunta era, i si ho comprem: ¿com ho paguem? I ací és quan vam pensar en fer-ne una casa rural i restaurant, perquè la meua dona ja era cuinera professional i les meues filles es van animar a estudiar cuina, però en tot cas, la vam comprar per romanticisme, i és un negoci que ix del romanticisme.

Em pare a pensar i em dic en veu baixa que el romanticisme dona molts mals de cap i poques alegries, i menys encara la de fer caixa, però és clar que la vida està plena d’excepcions, i aquesta n’és una. A mi, què volen que els diga! aquesta casa –des de la primera vegada que hi vaig venir– em fa pensar en les novel·les de García Márquez, potser perquè veig en Joan Olivares la imatge d’un patriarca gentil i seré, potser perquè, tot i estar lluny del Carib, ací en estiu fa una calor brutal, o simplement perquè aquesta casa té màgia, tanta com el Realisme màgic.

¿Com valoraria vosté, senyor Olivares, la resposta i la implicació de la gent, i dels joves en particular, en la vida del poble i la comarca?

Tenim un poquet d’esperança perquè alguns joves manifesten voluntat de viure al poble, però on tinc més dubtes és en què troben els mitjans per a fer-ho. Una casa, una faena, etc. Hi ha joves que sí que estan apostant per viure d’una manera diferent, sense haver d’acabar a la ciutat, però els n’ix molt car: han de tenir cotxe perquè no hi ha transport, no troben cases en condicions. I no li veig fàcil solució, no reben ajudes per part de l’Administració. Jo em demane: ¿què fa l’Administració davant d’aquest risc del despoblament? Hauria de fer alguna cosa, però què i com. Així que trobe que a partir de quinze quilòmetres de la costa, en aquest cas de València, d’ací cap a dins tots els pobles tenim el mateix problema. Però malgrat això, un poquet d’esperança, sí que en tenim.

Parlem del sol i del temps. Vosté ha construït sis escultures rellotges de diferents dissenys, tots ells innovadors, en diferents parcs i avingudes del nostre país. ¿Quan i com va començar aquesta passió i afició?

Tot va ser molt casual. A un dels instituts on vaig fer una de les primeres substitucions vaig reemplaçar un professor que feia classes d’astronomia i en el llibre que seguien els alumnes hi havia un apartat dedicat als rellotges de sol, així que vaig provar a fer-ne un amb ells i després a casa meua per a algú que me’n demanava. Un dia vingué Rafa Amorós i em va parlar d’una escultura que li havien encarregat amb tres daus i que havia pensat que en una de les cares hi hagués un rellotge de sol, així que m’hi vaig engrescar i vaig dissenyar un rellotge sense gnòmon, on els vèrtex de l’escultura ja feien de gnòmon i finalment el vam presentar a un concurs a Itàlia i ens van donar el premi. Amb el temps he anat dissenyant diferents rellotges per encàrrec: un per a l’ajuntament d’Albaida, per a Almussafes, per a Montserrat, a Catalunya, a la ciutat argentina de La Plata també, fins que un dia vam proposar el parc temàtic d’Otos a l’ajuntament, vam presentar el projecte a Europa i el vam dur a terme amb fons europeus.

El temps ha passat volant, i ja duem vora dues hores de conversa. Trobe que en Joan està a gust, i ell m’ho confirma, no deixa de ser una satisfacció mútua. Li agraisc la seua amabilitat i ens acompanya –als meus fills i a mi– a fer un tomb per la casa on ens ensenya detalls i ens explica anècdotes, com la d’eixe capçal de llit gran policromat que està en la paret d’una saleta, just en entrar a la casa a mà dreta. “Aquest era el llit –i ens l’assenyala– que apareix descrit en aquesta carta d’ací on hi ha tots els objectes que es donaven en dot”. La carta, emmarcada i darrere d’un vidre, és un dels documents que Joan Olivares va trobar a la casa en comprar-la i que li van fer descobrir que el protagonista de la seua novel·la Vespres de Sang era un avantpassat seu. Tot queda a casa, a Ca Les Senyoretes.