L’aventura creativa de Xavi Sarrià

Una de les proves més complicades a què pot exposar-se un artista és iniciar una trajectòria en solitari després d’haver format part d’un grup, un col·lectiu o un equip. Hi havia aportat el bo i millor, però en col·laboració constant amb altres integrants. La veu pròpia es difuminava i el que arribava al públic era la veu o l’obra del conjunt. La manera de fer, la creació, el patrimoni acumulat, pertanyia a una pluralitat de components. Ara haurà de fer valdre la seua singularitat, prolongant l’obra anterior, però sense aprofitar-se’n o incórrer en una apropiació indeguda, assumint-la però alhora marcant distàncies i diferències. Fer-ho d’una manera natural i elegant, reeixir en aquesta comesa, és una cosa molt difícil i sens dubte meritòria.

Un exemple d’una inflexió tan complicada em sembla que el va donar entre nosaltres el pintor Manolo Valdès quan, arran de la mort sobtada de Rafael Solbes, hagué d’encetar una nova etapa en solitari, superant l’època, tan creativa i fecunda, de l’Equip Crònica. Ho va saber fer d’una manera admirable. Es podran discutir matisos o apreciacions, però trobe que aquest és un fet irrefutable. 

I crec que és també el cas d’un altre artista valencià, el cantant Xavi Sarrià, que va iniciar una trajectòria en solitari després de l’acabament de l’experiència d’Obrint Pas.

Obrint Pas fou una revelació, un grup d’impacte, que aconseguí un ressò excepcional entre diversos segments generacionals, sobretot joves, als anys 90 del segle XX i durant la primera dècada del XXI, a partir d’una estètica rebel, trencadora i d’inspiració política que enllaçava amb uns destinataris mobilitzats, però que -com passa quan hi ha veritable art- era capaç de transcendir el moment i la circumstància. Un CD com “Terra”, encara es pot escoltar amb delit. El mateix es pot dir de “La revolta de l’ànima”. La incorporació de la dolçaina en un context de rock o ska fou tot un encert. Un virtuós d’aquest instrument com Miquel Gironès va créixer i madurar en Obrint Pas.

Miquel Ramos, Gironés, Xavi Sarrià i altres animaren un grup mític, que conegué èxits esclatants i fou capaç d’eixir de rutines i de guanyar projecció dins i fora del País Valencià. Fins i tot a Alemanya o al Japó dugueren les seues cançons i una mise en scène energètica que feia furor en concerts de vegades multitudinaris. Però aquella experiència, també delimitada generacionalment, arribà un moment que s’acabà. La dinàmica de grups té aquestes coses, com la vida en general.

Dic que en aquell grup hi havia art. I la prova fefaent és la veu en solitari de Xavi Sarrià en un CD com “Amb l’esperança entre les dents”, que inclou amb delicadesa ressons d’aquella època, però que renova d’arrel el llenguatge i la inspiració. Les lletres tenen intensitat i alè poètic. La música acompanya una proposta que commou, que inclou tot sovint una dimensió èpica, però que en altres moments mostra dimensions més íntimes i personals. L’embolcall musical incorpora nous registres, que no passen desapercebuts, com ara accents de rap, recitacions compulsives, reeixides.

Si un sol poema memorable salva un poemari, o un article molt interessant ja justifica comprar una revista, aquest disc de Xavi Sarrià -amb un títol que repren un vers de John Berger-  compta amb tres o quatre cançons de primera qualitat. I això és molt dir. Tot ell manté un alt nivell de qualitat i vessa inspiració i força. És vibrant i poderós -amb uns arranjaments i acompanyaments musicals ben resolts. Però té moments inoblidables i emotius com “Cançó de l’alba”. El jove artista reivindicatiu i rebel ha madurat i ara pot mirar retrospectivament i fer balanç. Ja té experiència de la vida. Obrint Pas era un grup molt jove, amb prou feines eixit de l’adolescència. Xavi Sarrià no s’està d’evocar en aquest CD -insistiré en la qualitat poètica de les lletres- el seu “infern particular”, l’esperó de patiment, en una etapa primerenca, que el va menar a escriure i a replegar-se en si mateix. D’on va extraure potser la força i l’empenta per a transformar vivències en creació, en art. Després vingué una etapa formativa i de ruptura, viscuda a l’Institut Benlliure de València, on van coincidir els membres del grup enmig d’un ambient encoratjador, que encomanava ganes de lluitar i d’afirmar-se, personalment i col·lectiva. Fou una experiència determinant.

Ja en la maduresa Xavi Sarrià recupera inspiracions d’aquell temps i adopta també tons intimistes, que modulen i singularitzen la seua veu personal. Però la inspiració de fons, aquella revolta arravatada, el compromís amb totes les causes justes d’aquest mon -els pobles oprimits, la rebel·lia de les dones, la lluita contra els abusos del poder, contra l’opressió nacional i social- es manté i alena tothora en un disc en el qual lletres i música harmonitzen i es potencien mútuament. Un disc en el qual es palesa la voluntat de preservar el llegat de rebel·lia i compromís –“no renunciarem a les nostres esperances ni a les ganes de viure”- que donà sentit al grup musical que formaren uns amics que es varen conèixer a l’institut...

L’aportació estel·lar, en un moment determinat, de Miquel Gironès amb una interpretació magistral amb la dolçaina és corprenedora. Perquè un tret molt significatiu d’aquell grup és que, superada l’època del funcionament col·lectiu, han mantingut l’amistat i la col·laboració. No és poca cosa en un mon que, tan sovint, mostra una cara hostil.

Una de les proves més complicades a què pot exposar-se un artista és iniciar una trajectòria en solitari després d’haver format part d’un grup, un col·lectiu o un equip. Hi havia aportat el bo i millor, però en col·laboració constant amb altres integrants. La veu pròpia es difuminava i el que arribava al públic era la veu o l’obra del conjunt. La manera de fer, la creació, el patrimoni acumulat, pertanyia a una pluralitat de components. Ara haurà de fer valdre la seua singularitat, prolongant l’obra anterior, però sense aprofitar-se’n o incórrer en una apropiació indeguda, assumint-la però alhora marcant distàncies i diferències. Fer-ho d’una manera natural i elegant, reeixir en aquesta comesa, és una cosa molt difícil i sens dubte meritòria.

Un exemple d’una inflexió tan complicada em sembla que el va donar entre nosaltres el pintor Manolo Valdès quan, arran de la mort sobtada de Rafael Solbes, hagué d’encetar una nova etapa en solitari, superant l’època, tan creativa i fecunda, de l’Equip Crònica. Ho va saber fer d’una manera admirable. Es podran discutir matisos o apreciacions, però trobe que aquest és un fet irrefutable.