Les llargues cues de la Fira del Llibre

És divendres 3 de maig, les sis de la vesprada, entre a Vivers per les portes que donen al riu, al costat de les taquilles on abans compràvem les entrades dels concerts de juliol. Enguany —excepte si sou fans de Bertín Osborne o similars—  us els podreu estalviar.

Però torne al tema. Les sis de la vesprada, primavera, vesprades que s’allargassen i conviden a tot una mica: pugen els termòmetres, les flors esclaten, els arbres cada dia més verds i majestuosos, i mentrestant les feromones fent via, també les dels lectors i lectores.

La cua es veu només entrar als Jardins dels Vivers. No sabria dir-vos, però hi ha centenars de persones. És una filera llarguíssima de gent, sobretot d’adolescents i xiques joves, de vegades en grup, de vegades acompanyades per un adult o pel seu amic. Fan cua per aconseguir la signatura d’una escriptora que admiren. Moltes d’elles, la majoria, duen els llibres a la mà, llibres fins i tot de 300 i 400 pàgines, no són novel·letes breus, no són novel·les gràfiques –Paco Roca, que també triomfa, té una altre perfil de públic lector, molts joves alguns, però diferent. Aquestes són, però, novel·les de cobertes amb colors violeta, blaus cel, rosa pal, fúcsia, tons pastel i difuminats diversos, lletres en blanc que destaquen sobre postes de sol, núvols, una parella asseguda sota un arbre, una parella contemplant el firmament des de dalt d’una autocaravana. Hi ha vida més enllà de la parella?

M’aprope a una de les xiques que fa cua i li pregunte qui signa. Imma Rubiales ,em diu. No sé qui és i m’aclareix que és una escriptora que escriu novel·la de romanç, novel·les d’amor per a joves, com ara Dímelo cantando, Cántame al oído, Mi conquista tiene una lista, Todos los lugares que mantuvimos en secreto. (Més tard investigue i per a sorpresa meua és una joveníssima autora d’Extremadura, nascuda el 2002). Ahhhh! li responc. No sé què més dir, potser ja està tot dit. Em quede pensativa i m’enfile cap a la caseta on he de signar aquella mateixa vesprada, (amb sort, cinc o sis exemplars). Camine pensarosa, tinc encara a la ment la imatge inaudita d’una cua tremendíssima per a una signatura d’un llibre. Alguna vegada, de casualitat, he vist una filera semblant a les portes d’El Corte Inglés del carrer Colom, provocada per un personatge mediàtic que signava llibres, però no eren joves adolescents, sinó senyores i senyors de l’Eixample majorment.

Camine i reflexione, és una situació contradictòria, d’aquelles que et sobten i fan pensar. Una filera llarguíssima de gent delerosa de veure el nom de la seua escriptora favorita estampat en una pàgina del llibre que ha comprat, ha llegit o llegirà amb deler. En són fans incondicionals. I em demane què els hi atreu tant, fins al punt d’esperar-se una o dues hores palplantades? Quina és la causa què mou aquesta ànsia lectora?

En principi, l’espectacle sembla confortador, un gran èxit de les campanyes de foment de la lectura, podríem dir. I una pensa que els joves –al contrari del que escoltem cada dia– sí que lligen. Que els joves continuen tenint una necessitat molt humana de ficció que ni les xarxes ni les sèries cobreixen. Ara bé, per quines dreceres transcorren aquestes necessitats? ¿Per l’emoció, l’aventura, l’amor impossible, les històries picants, la submissió, l’amor romàntic?

Faig una mica de recerca, pregunte a algunes de les joves ací i allà i comprove que les necessitats i els desigs d’aquestes lectores transcorren per  dreceres on abunda i triomfa la tensió romàntica, el sexe explícit i, en ocasions, la violència. Però també l’eròtica del poder, els multimilionaris, els taurons de les finances que enamoren joves ingènues. És el romantasty, com explica amb detalls i referències interessants la periodista Antònia Justícia, experta en literatura juvenil, al seu article “No lo llames amor, llámalo tóxico”, publicat el passat dia 7 a La Vanguardia.

El tret de sortida sembla que fou After, la novel·la de gran èxit d’Anna Todd que irrompé a les llistes dels llibres més venuts entre els joves de tot el món el 2013. Des d’aleshores el romanç “fosc i tòxic no ha fet més que escalar en la literatura juvenil, i encara que les editorials les presenten dins de les difuses categories de new adult o young adult, el cert és que la seua lectura es produeix cada cop a edats més primerenques”, com apunta Antònia Justícia.

Noms com Anna Todd, Rebecca Yarros, o Ana Huang  –una de les joves escriptores bandera de la romàntica spicy (picant), una tendència en auge, amplificada pels booktokers, que han dut Huang a vendre més de tres milions de llibres a tot el món– triomfen. Són milers d'històries que inunden la secció juvenil de la plataforma Wattpad sota epígrafs com relacions perilloses, noi dolent, històries picants... Les segueixen milions de joves lectores a tot el món. Títols com ara Si me dices que no, Rey de la Ira, De la tortura al amor, Placeres retorcidos o Eres mía atrauen moltes mirades i venen moltíssim.

Vist així, resulta un fet innegable que la literatura romàntica juvenil és una tendència consolidada i que, com més va més, té un gran èxit entre lectores cada vegada més joves. La qual cosa dona què pensar i reflexionar perquè en moltes ocasions, com apunta Antònia Justícia, “parlen d històries insanes, destructives i hipersexuals, de xics dolents de moral qüestionable, de relacions dominants, de xiques que queden fascinades pel xic ”malote“, històries que s’allunyen molt, però molt, de la lluita per l’alliberament de la dona i la igualtat de drets. Què ocorre? Fascinació, submissió, regressió? Hi ha debat...

Si hi ha límits o no en la ficció és un tema que queda en l’aire, com diu Ariana Godoy (Venezuela, 1990), autora de la popular saga A través de mi ventana: “escriure per a joves és un privilegi, però també una gran responsabilitat i l'última cosa que voldria fer a la vida és romantitzar una relació que pogués ser perillosa” Trames poderoses, amb emocions, risc, adrenalina, algunes, com ara Crepúsculo  i 50 ombres de Grey, transcendeixen clarament el públic estrictament juvenil.

Dissabte 4 de maig

L’endemà, dissabte matí, torne a enfilar-me a la fira. Ara per feina, tinc una entrevista amb Maria Climent, una escriptora que imagine no tindrà aquestes cues per a signar llibres, tot i que escriu molt bé, i crea i recrea històries profundes i intel·ligents, plenes d’humor. Arribe als Vivers ben d’hora, encara no són ni les deu del matí i les casetes estan tancades fins a les onze. De nou, però, en el mateix punt que divendres, comença a formar-se una cua que creix a cada moment. Lectors joves, majorment xiques. A qui esperen? Em diuen que són molt fans d’Alina Not, autora de la sèrie Bad Ash i Cómo llamarte amor 2. En susurros, entre altres novel·les, i que l’esperen amb deler. Alina Not (Logroño, 1986), és una altra una escriptora que conrea el gènere del romanç romàntic. No és casual!

Són les deu del matí, avui hi ha previstes temperatures màximes de 28 graus, d’ací una estona el sol cremarà. Algunes fans d’Aliana Not, previsores, duen paraigües per protegir-se de la cremor del sol. Però queda clar que són lectores incondicionals, ploga, neve o creme. Les seues autores favorites són dones joves, nascudes en els vuitanta la majoria, o ja en el segle XXI, netes d’aquelles per, per qüestió generacional, van haver de lluitar molt per no passar-se la vida callades. De sobte pense en la novel·la d’Emma Zafón (Castelló de la Plana, 1987), una veu diferent, autora de Casada i callada, figues d’un altre paner...

El triomf de la novel·la romàntica juvenil

Així les coses, les cues indiquen que la novel·la romàntica juvenil ha triomfat en la 59 Fira del Llibre de València. De fet, a casa nostra també hi ha autores que viuen de contar històries ensucrades amb un xic de picant i perill que generen també llargues cues de seguidores, tot i que enguany no signaven novetats. Parle d’Elisabet Benavent (Gandia, 1984), coneguda com Beta coqueta, autora d’Un cuento perfecto, Todas esas cosas que te diré mañana, i que ha anunciat nou llibre per al 4 de juny Esnob, sobre un tauró de les finances o autores com Alice Kellen (València, 1989) que va despegar el 2013 amb la novel·la Llévame a cualquier lugar, a la qual han seguit Todo lo que somos juntos i El mapa de los anhelos, entre altres, i que finalment va cancel·lar la seua assistència enguany a la fira per motius personals.

Cues, edicions, reedicions, plataformes digitals, signatures, somnis, nits d’insomni, tot per un amor romàntic. Ni Corín Tellado! De camí cap a casa pense en les meues obsessions quan escric: la quotidianitat, l’absurd, els llibres llegits, els records, els paisatges, les amistats, les petites coses i els gestos insignificants, les expectatives no complertes, les situacions ridícules, el desig, la vellesa, l’eros que no perdona... Potser és el to, potser el format, potser la veu, potser la intenció... Tot plegat, quina enveja de cues!

És divendres 3 de maig, les sis de la vesprada, entre a Vivers per les portes que donen al riu, al costat de les taquilles on abans compràvem les entrades dels concerts de juliol. Enguany —excepte si sou fans de Bertín Osborne o similars—  us els podreu estalviar.

Però torne al tema. Les sis de la vesprada, primavera, vesprades que s’allargassen i conviden a tot una mica: pugen els termòmetres, les flors esclaten, els arbres cada dia més verds i majestuosos, i mentrestant les feromones fent via, també les dels lectors i lectores.