El retrat dels artistes valencians de la Generació X s'exposa en la Fundació Bancaixa

Un repartidor de begudes descarrega caixes al magatzem del restaurant Mesón Ferial, contigu a la Fira de Mostres, mentre l'escriptor Martí Domínguez intenta entrevistar dues creadores. L'enrenou impedeix la conversa i evidencia la precarietat d'una generació d'artistes, que no pot tan sols pagar un taller en condicions per a treballar i ha d'utilitzar, com en el cas de Patricia Gómez y María Jesús González, el magatzem del bar dels pares.

Gómez i González són un tàndem artístic consolidat. Enguany fan 40 anys i treballen juntes des de la facultat. Amb tècniques com la fotografia, la pintura i el collage, creen obres de gran format que rescaten la memòria o critiquen la política migratòria espanyola i les institucions penitenciàries. Han exposat als EUA, a Colòmbia o a la fira Arco, però segueixen treballant en aquell magatzem on el rebombori d'un transportista pot destorbar-les en qualsevol moment.

L'escriptor Martí Domínguez, observador minuciós que és –com a bon especialista en insectes–, no podia deixar passar una escena com aquesta i comença així el perfil d'ambdues, publicat originalment en Postdata, la revista cultural del diari Levante-EMV, amb les fotos de Jesús Císcar. Fotògraf i escriptor són també una parella ben avinguda. Dos homenots que des de fa anys s'han proposat retratar el panorama cultural valencià amb la lent i la ploma. Des del costumisme i amb una voluntat de reivindicar el talent valencià, la col·lecció de perfils d'artistes valencians recorda els Homenots de Josep Pla, o les Vides de Giorgio Vasari.

Van començar amb una sèrie sobre els artistes dels anys 30, 40 i 50 com Andreu Alfaro, Carme Calvo o Joaquín Michavila. Gómez i González pertanyen a la segona saga, la Generació X, formada per nascuts entre els 60 i els 80 que ara s'exposen a la Fundació Bancaixa sota el nom Espais d'Art.

La mostra despulla 37 tallers d'artistes valencians com els d'Anna Moner & Sebastià Carratalà, Chema López, Greta Alfaro, Inma Femenía, Mira Bernabeu, Oliver Johnson, Paco de la Torre o Pol Coronado, entre d'altres.

Si Domínguez ens descriu amb la precisió d'un científic les videopintures de Nelo Vinuesa o les pizellades de Calo Carratalá, Jesús Císcar ens el mostra pintant en una inmensa nau industrial impecablement ordenada o a l'escriptori de la seua habitació de casa els pares. A l'exposició Espais d'Art, a més, inclouen una obra de cadascun dels artistes i un esbòs del taller fotografiat fet per ells mateixos.

Per aconseguir-ho s'han assegut a xarrar amb els artistes en el seu estudi. No es tracta d'una entrevista convencional si no d'un diàleg que a vegades genera tensions o situacions humorístiques, que Domínguez descriu sense pietat. “Jesús i jo volem fixar com és la persona més enllà del personatge”, explica Domínguez, amb un somriure de bonhomia i un verb solt que es guanya aviat a qui té al davant. L'autor de La Sega, El retorn de Voltaire o L'assassí que estimava els llibres, s'ha sorprés que, a diferència de les generacions anteriors no ha trobat escultors. “L'escultura requereix espais amplis, materials cars i una ferramenta complexa i en aquesta generació hi ha una precarietat absoluta, en les converses apareix com es guanyen la vida”, confessa algú que ha rebut gairebé tots els grans premis de literatura en llengua catalana i dirigeix la revista de divulgació científica de la Universitat de València Mètode.

“Hem passat una època molt fotuda al País Valencià per al món artístic, sense subvencions ni suport, i no està canviant tant. Per part de les elits i dels directors de museus segueix havent-hi una preferència per la gent de fora, no hi ha una tasca honesta per potenciar l'art, més enllà dels amiguets del cercle. com feien en l'època anterior. Ens hem trobat artistes, com Bernabéu, que carreguen contra tots els polítics i diuen que són la generació perduda”, continua Martí Domínguez en l'entrevista.

El país els ha girat l'esquena i alhora a la Generació X li manca compromís social. “Han perdut la vinculació respecte a la realitat del seu país. No hi ha crítica social, la majoria viuen en la seua bombolla, s'han desvinculat del món cultural, han deixat de participar, estan pensant en Arco o en fires internacionals i miren a València només des d'una visió sucursalista”, resumeix l'escriptor.

De fet, quan Domínguez li planteja eixa buidor a, per exemple, l'artista digital Nelo Vinuesa, aquest li contesta amb una reflexió molt post-moderna: “desenvolupem la nostra obra sense importar-nos a la societat, no busquem contar res en concret, sinó traure a la llum les nostres emocions. No volem ser guies, ni models de res, no tenim una actitud messiànica...” Tot i això, Nelo és dels que fan certa crítica, per exemple, de la construcció esbojarrada.

Jesús Císcar, que calla al costat de Domínguez i el deixa que siga ell qui porte la veu cantant com quan ells són entrevistador i fotògraf, interromp per fi. “En aquesta generació hem trobat gent que té poques coses a dir”, solta i narra com alguns es molestaven quan Domínguez els “feia la punyeta” i entrevistat i entrevistador “s'agarraven una mica”. Domínguez es riu i afig: “Jesús és més pudent que jo!”.

Císcar acluca els ulls i estreny els llavis amb un somriure burleta. Són dos bons amics que busquen retratar un tercer com a excusa per a treballar junts. I aquest bon enteniment provoca un resultat harmoniós que es podrà veure a la Fundació Bancaixa, al centre de València, fins al 8 de juliol. Mentrestant estan publicant perfils d'escriptors i ja tenen un nou projecte a la vista.

Un repartidor de begudes descarrega caixes al magatzem del restaurant Mesón Ferial, contigu a la Fira de Mostres, mentre l'escriptor Martí Domínguez intenta entrevistar dues creadores. L'enrenou impedeix la conversa i evidencia la precarietat d'una generació d'artistes, que no pot tan sols pagar un taller en condicions per a treballar i ha d'utilitzar, com en el cas de Patricia Gómez y María Jesús González, el magatzem del bar dels pares.

Gómez i González són un tàndem artístic consolidat. Enguany fan 40 anys i treballen juntes des de la facultat. Amb tècniques com la fotografia, la pintura i el collage, creen obres de gran format que rescaten la memòria o critiquen la política migratòria espanyola i les institucions penitenciàries. Han exposat als EUA, a Colòmbia o a la fira Arco, però segueixen treballant en aquell magatzem on el rebombori d'un transportista pot destorbar-les en qualsevol moment.