Pablo González Tornel (València, 1977) compleix aquest setembre dos anys com a director del Museu de Belles Arts de València. Professor a la Universitat Jaume I de Castelló, els seus treballs de recerca han versat sobre la història de l’art valencià, la festa com a construcció cultural i els usos i les funcions de la imatge durant l’edat moderna. Autor d’una desena de llibres i dotze projectes d’investigació, va arribar a la direcció del museu per concurs, substituint Carlos Reyero, amb un projecte ambiciós per a la institució.
González Tornel treballa perquè el museu guanye autonomia en la seua gestió, una reivindicació històrica de la institució, però també per obrir-lo a la ciutat, derrocant les seues barreres físiques i culturals. Llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de València i doctor per la Universitat Politècnica de València, planteja un pla de conversions en zona de vianants que aspiren a connectar l’edifici amb Vivers i amb els jardins del Túria, mentre advoca per “dessacralitzar els museus” i introduir elements de mediació per fer accessible la cultura. “Alguna cosa hem fet malament si els museus es van convertir en santuaris, en un lloc on un entra, abaixa els ulls i calla”, apunta.
En conversa amb elDiario.es, el responsable de la màxima institució d’art clàssic valenciana detalla les noves adquisicions, que es nodreixen del llegat Gerstenmaier, la col·lecció del Banc Sabadell o l’adquisició recent de 73 peces de la col·lecció Lladró, amb Sorolla com a protagonista amb vista al seu centenari.
És el director més estable dels últims anys en el Museu de Belles arts. Com es veu?
Crec que està sent un dels períodes més enriquidors de la meua carrera professional. Hi ha una part d’aquest treball inherent a les tasques de direcció que és la gestió d’equips, la coordinació de personal, que és probablement la part en què he aprés més. Estic feliç amb el personal d’aquest museu, encara que siga reduït. Gràcies a aquest funcionament i a la coordinació amb la Conselleria de Cultura, amb Presidència de la Generalitat i amb el Ministeri de Cultura hem aconseguit moltes coses. En general el balanç d’aquests dos anys és molt positiu.
Ja coneixia la institució, perquè feia temps que treballava amb ella. Ha pogut fer el que esperava en aquests dos anys?
La coneixia des del punt de vista extern. Hi havia tingut vinculació com a comissari d’exposicions, relacions de tipus científic, algunes conferències... Però no havia experimentat la faena diària. Jo vaig presentar un projecte pensat per a un mínim de cinc anys i crec que anem en el bon camí, que el museu ha guanyat en autoestima. Hi ha més visibilitat del museu i això fa que ens sentim més forts i orgullosos. Encara queda moltíssim per fer, però de moment hem treballat a posar-lo on créiem que havia d’estar. Ara cal dotar-ho d’una estructura que perdure més enllà del canvi de les direccions en el museu, que establisca les pautes per a una institució potent culturalment, independent en les decisions que prenen els seus tècnics, un pressupost concorde a les necessitats i les dimensions i una estructura de personal que ens permeta funcionar amb més agilitat i amb més atenció a les col·leccions.
Aquesta estructura necessita una llei?
No necessàriament, però sí d’alguna mena d’instrument jurídic que articule la manera d’estar d’aquest museu en l’Administració i en el món. És un museu de titularitat estatal i de gestió transferida, la qual cosa per si mateixa no ha de significar un problema, però cal dissenyar les estructures pensant també en els pitjors temps. Si creiem que les decisions artístiques i tècniques s’han de prendre des del museu mateix, cal posar-ho sobre el paper. Ha de ser clar que aquesta institució té autonomia. Pot ser amb una llei o no.
Hem treballat molt a pensar com hauria de ser el museu en el futur i, amb la bona sintonia que hi ha amb la conselleria, el ministeri i Presidència, confie que puguem portar avant una cosa que no està exempta de complexitat. Des que es va fer el conveni del 1984 pel qual es transfereixen les competències en Cultura no s’ha arribat a una conclusió satisfactòria.
En una entrevista recent, la consellera de Cultura, Raquel Tamarit, apuntava que potser el model a seguir fora el de l’IVAM.
El model de l’IVAM no és possible. Es tracta d’un museu de nova creació que naix com a entitat autonòmica i en democràcia. L’IVAM té una llei fundacional, el Museu de Belles Arts existeix des del 1837.
Crec que es referia més aviat a no ser un servei de la conselleria...
Això és veritat. El Museu de Belles Arts no ha de ser un servei, és cert, però no pot ser exactament com l’IVAM. En aquest cas, la titularitat de l’edifici i de les col·leccions és autonòmica; en el Museu de Belles Arts de València el titular de l’edifici és l’Estat i el de les col·leccions és variat, però bona part és estatal. Probablement el sistema no és una entitat de dret públic, que les administracions estan tendint a reduir; el sector públic instrumental crea espais quasi autogestionats com a empreses en què regeix el dret privat.
L’organisme que gestione el Museu de Belles Arts de València hauria d’orientar-se a ser un ens autònom administratiu, amb personal funcionari i sense deixar mai de formar part de l’estructura de l’Administració de la Generalitat Valenciana. En qualsevol cas, tota modificació de l’estatut actual haurà de ser una solució dialogada entres administracions i dissenyada des del coneixement profund de les col·leccions del museu i del funcionament de la institució, cosa que coneixem només els tècnics especialitzats en art i museologia que treballem en el Museu de Belles Arts de València.
A més de l’autonomia del museu, què li queda per a completar aquest projecte a cinc anys? Aquest últim any hi ha hagut un increment de fons considerables, d’aportació de col·leccions privades...
M’estime més no establir límits temporals. En el sentit positiu de la paraula ambició, crec que, quan un s’enfronta a reptes com el Museu de Belles Arts, la meua obligació és establir un objectiu ambiciós de màxims i deixar aquest camí més avançat del que estava per a la persona que s’encarregue de la institució darrere meu. Crec que hi ha un component de tipus estructural que es divideix en tres aspectes: la dotació d’una personalitat jurídica pròpia, la dotació de personal adequat per a portar avant aquesta gestió –capitanejada per tècnics en història de l’art i museologia–, i la dotació d’un pressupost adequada tant a les col·leccions com a la projecció del museu i el seu personal. Van les tres aparellades i han de treballar-se de manera conjunta. És impensable un museu amb més autonomia sense personal per a gestionar-lo.
El tema pressupostari està vinculat a aquest camí pel qual pretenc portar el museu. Demanar pressupost a administracions diferents de la Generalitat Valenciana mentre el museu no tinga el seu propi pressupost no és viable, no hi ha on ingressar-lo. El museu manca de CIF propi, de capacitat de gestió del seu patrimoni econòmic, i el Ministeri manca de la capacitat de fer-hi aportacions directes. Una vegada en tinga, podrem demanar més pressupost i reclamar que altres institucions hi contribuïsquen. Ara mateix operacions tan senzilles com un micromecenatge o la venda de catàlegs no pot fer-se, perquè no tenim capacitat per a gestionar diners.
Van parlar d’això amb el ministre de Cultura, Miquel Iceta, aprofitant la seua visita dilluns?
Bé, no era una reunió, era una visita. Considere molt important que vinguera. És una persona encantadora i, en una conversa distesa, va comentar com li havia recordat al Museu Nacional d’Art Antic de Lisboa, que aquest li havia semblat un museu a l’altura d’un museu nacional. Té col·leccions excepcionals, aquesta casa. Aquest és un primer pas fantàstic en la relació amb un ministre que ara coneix bé les col·leccions que el museu acull. Abans d’això, la relació sempre ha sigut boníssima amb la Direcció General de Belles Arts i la Sotsdirecció General; parlem i ens veiem amb fluïdesa.
Un altre dels temes recurrents és l’ampliació del museu. En quin punt està? Perquè, en aquest cas, el ministeri sí que té capacitat d’acció, com a gestor de l’edifici.
En el conveni del 1984 no figura del tot definit el repartiment d’atribucions de les diferents administracions, però la interpretació habitual és que la gestió ordinària és assumida per la Generalitat Valenciana, i el Ministeri de Cultura s’encarrega de la gestió extraordinària, intervé amb obres de gran importància que afecten la infraestructura. L’última, la fase V, va ser una intervenció de 10 milions d’euros per a restaurar l’edifici claustral barroc.
El ministeri també assumirà ara el sanejament de l’entorn. La localització del museu és excepcional: en el marge del riu, en un dels jardins més singulars d’Europa; forma part de la façana monumental de la ciutat, a l’altra banda del riu, la seua muralla tradicional, formada pels conjunts monumentals del Col·legi Seminari de Sant Pius V i el monestir de la Trinitat, i que té continuïtat als Jardins de Vivers i el passeig de l’Albereda. El museu té una visió de la ciutat i des de la ciutat excepcional, el seu problema és la xarxa viària que l’envolta.
En la intervenció sobre l’entorn del museu han de distingir-se dos temes: un és la posterior, delimitada per la Volta del Rossinyol i la frontera del museu amb els Jardins del Real. S’havia anat paredant per protegir l’edifici sense un plantejament clar. Ara el Ministeri de Cultura i l’Ajuntament de València, titulars del sòl i agent urbanitzador, han intentat trobar la millor solució per al barri i per al museu. Així s’ha decidit fer una permuta en el sòl i un canvi d’ús: la frontera del museu amb la Volta del Rossinyol passa a ser sòl municipal i via pública; per contra, l’Ajuntament dona al museu un fragment que era un jardí, fins a Vivers, que es converteix en sòl cultural-educatiu. Amb l’obra es demolirà el mur perimetral, amb alguns canvis per a facilitar la càrrega d’obres, que serà beneficiós per al barri. Es prioritzarà la circulació per als vianants i s’enjardinarà la part posterior, a més del que queda entre el museu i els Vivers. Ací tenim sòl disponible i, si en algun moment es plantejara el creixement edilici del museu, hauria de ser en aquesta direcció, si volem mantindre la unitat edificada.
Ho planteja a curt termini?
No. De moment, cal ser realista. Estem treballant a facilitar la reforma de l’entorn, que serà una inversió del ministeri. Després de la fase V, que ha costat 10 milions, i d’aquesta, que són 2 milions més, crec que no és el moment de demanar un nou edifici. Però sempre cal treballar abans per quan sorgisca l’oportunitat.
El ministeri ha presentat el pla museogràfic?
El pla d’accions del ministeri és un pla d’accions consecutives. Es tractava primerament de restaurar l’edifici barroc, després l’entorn i després la museografia. Fins que no s’ha arribat a un acord, que ha sigut fa deu dies, no s’ha pogut posar en marxa el projecte d’execució de la reforma de l’entorn, que ha d’eixir a concurs. Quan això acabe, s’iniciarà un procés similar per a la museografia. Anem pas per pas.
Per tancar amb l’entorn, hi ha algun pla per a la carretera que separa l’antic llit del Túria del museu?
Hi ha molt bona voluntat per part de la Regidoria d’Urbanisme, de Sandra Gómez, i la de Mobilitat, de Giuseppe Grezzi, per a solucionar la relació del museu amb la ciutat. El problema fonamental per a la integració és que quan es va fer el disseny de serveis viaris de la ciutat, les rondes es van interpretar com a vies ràpides de comunicació, incloent-hi la que substitueix el traçat de les muralles. En cap ciutat europea hi ha una autopista vorejant el centre històric. El model València va ser el de fomentar la màxima agilitat del trànsit rodat, però això no és un model sostenible ni del segle XXI, que sempre ha de prioritzar la circumval·lació de la ciutat històrica i les zones residencials.
Hem d’assumir que la millora de les ciutats implica la pèrdua d’algunes comoditats per als usuaris, però els guanys en són moltes més. A més, és normativa europea i els índexs de contaminació d’aquest trànsit no són viables. El marge del riu és Bé d’Interés Cultural, pels ponts i per l’encapsulament del riu; els murs de pedra i els ponts són obres públiques que, en alguns casos, es daten en el segle XV. S’ha de fer un estudi de circulació privada i de transport públic que, sense obstaculitzar l’accés de la ciutadania als habitatges i als llocs de treball, faça que els que volen travessar la ciutat no trien el marge del riu. L’ideal seria buscar el nivell màxim possible de conversió en zona de vianants entre el museu i el riu, si es pot desviar el transport públic, de manera que la vorera del museu s’eixample i es puga crear sensació de plaça. És important també, perquè l’entrada principal al museu no és accessible, i això no es pot permetre.
Passem als fons. Han incorporat una part de la col·lecció del Banc Sabadell, hi ha un acord amb Lladró i diverses incorporacions de Sorolla. Què signifiquen aquestes aportacions per al museu?
Les accions que duem a terme des de fa dos anys, pel que fa a l’increment de col·leccions, tant permanents com de llarga duració, sempre estan orientades a dos aspectes: potenciar fortaleses i esmenar febleses. Potenciar fortaleses significa, en el cas de l’adquisició de la col·lecció Lladró, reforçar el discurs dels quaranta llenços de Sorolla que el museu posseeix, amb set més, de manera que el museu siga referència internacional sobre els autors de qui ha de ser-ho. La gent que investigue pintura valenciana o que gaudisca de la pintura valenciana ha de tindre clar que el lloc és el Museu de Belles Arts de València.
Potser ara, en el cas de Sorolla, la referència és la casa museu a Madrid?
Depén. Pel que fa a Joaquim Sorolla, el Museu Sorolla sempre serà el centre neuràlgic de referència, perquè és un museu monogràfic, naix d’una donació i amb una fundació annexa; és un cas excepcional. És un llegat que la família es va encarregar de vincular. Hi tenim una relació excel·lent. Però més enllà de la casa museu, el Belles Arts de València ha de ser el següent, ha de ser un museu de referència.
El mateix ha de passar amb pintors com Joan de Joanes, Joan Ribalta, Pedro de Orrente o Josep de Ribera, que és un pintor de rellevància internacional, l’estrela màxima de la pintura napolitana, però que és nascut a Xàtiva i es forma a València, probablement en el taller de Ribalta. Amb la compra de la col·lecció Lladró, entren en els fons públics dos llenços de Ribera.
Però, a més, mai s’ha d’oblidar que el Museu de Belles Arts de València no és un museu que narra la història de l’art local, ni és un museu local; és un museu de rellevància internacional l’ambició de la qual és ser capaç de narrar la història de l’art universal posant l’accent principalment en com encaixa l’art valencià en aquest art universal. Amb aquesta ambició, el museu ha de tendir a omplir aquests buits en la línia de desenvolupament universal de la història de l’art. El llegat Gerstenmaier que va arribar al museu l’any passat venia a omplir un buit fonamental: teníem una col·lecció de pintura italiana del barroc molt bona, una d’espanyola molt bona, però teníem molt poca pintura flamenca. El llegat, que està íntegrament format per art flamenc, ompli aquest buit; podem fer una narrativa que les pose en diàleg, tenim un panorama global.
Un altre exemple. El museu té un bon discurs sobre pintura barroca espanyola: Velázquez, Ribera, Murillo, Alonso Cano... però no tenia obra de Zurbarán. Amb la col·lecció Lladró entren dues obres: una Mare de Déu de meditació i un crist crucificat. Aquestes intervencions van omplint buits i creant un discurs redó.
I després hi ha altres necessitats que no són de tipus cronològic. Per exemple, és una obligació, sempre amb criteris científics, incorporar obres d’art pintades per dones. En la col·lecció Lladró hi ha una pintura meravellosa de l’artista llombarda del barroc Margherita Caffi, una natura morta, que també ompli aquests buits.
Anava a preguntar-li quina hauria de ser la relació del museu amb els artistes valencians...
D’investigació, coneixement i posada en valor. I, perquè no dir-ho, d’orgull per la brillant història artística d’aquesta terra.
El 2023 se celebra el centenari Sorolla. Què hi tenen pensat?
Quan vam estar treballant amb Presidència en l’adquisició de la col·lecció Lladró, un dels elements que ens va interessar va ser que, si bé durant l’any Sorolla es faran accions efímeres, amb aquesta adquisició duem a terme una acció estable. No crec que hi haja molts més moments en què les institucions compren set sorolles, un dels quals descomunal, entre els quals hi ha des de pintura costumista a paisatges. Això ens permet enfortir el discurs sobre Joaquim Sorolla. A més, en el museu estem treballant en el disseny d’una programació completa que vincule les exposicions temporals durant el 2023 amb Sorolla de manera contínua. Que la principal institució d’art clàssic de la Comunitat Valenciana siga una celebració constant de Sorolla. Una és l’exposició ‘Sorolla: orígens’, coproduïda amb la casa museu, però sobre la resta, de moment, no puc avançar res més.
Sembla que hi ha bona relació institucional.
Presidència té una sensibilitat enorme cap a la cultura. I la consellera era abans secretària autonòmica de Cultura, la qual cosa ha facilitat una relació constant i fluida, com ho és amb el nou secretari autonòmic. Estem tots a gust treballant.
Com és la relació amb la resta dels museus?
En l’aspecte personal, la relació és molt bona. Amb José Luis Pérez Pont, responsable del Consorci de Museus, o amb Núria Enguita, directora de l’IVAM, fantàstica. Ens donem suport mútuament, ens fem consultes... Som molt conscients que cada institució té la seua especificitat, de manera que intentem no ficar-nos en el terreny de l’altre. Limitem els crossover, les exposicions de diàleg entre allò nou i allò vell, perquè són accions que han d’estar molt pensades per no ser una superficialitat.
Igualment, amb la resta dels museus nacionals la relació, personal i institucional, és excel·lent. Des del Museu del Prado al Museu Sorolla o el Museu Thyssen de Màlaga. Les seues directores o directors són professionals magnífics amb qui em veig sovint i col·labore en moltes iniciatives.
Aprofitant la presentació del bo cultural i aquesta crida a l’acostament ciutadà... Com s’obri un museu?
Crec que la dessacralització dels museus és fonamental. De manera automàtica la major part de les persones organitzem el món que ens envolta amb afany classificatori per saber on estem i com situar-nos respecte d’allò que ens envolta. Això ens fa decidir què ens pertany i que ens és alié. El problema és que la major part de la societat, per com s’han presentat els museus, ha decidit que aquestes institucions no són el seu lloc, llevat de quan fan turisme.
La gent jove, en general, decideix que el museu no és el seu lloc, el mateix que passa a la major part de persones amb extracció humil. Alguna cosa hem fet malament si els museus es van convertir en santuaris, en un lloc on un entra, abaixa els ulls i calla. Cal fer una tasca important de reconnexió i dessacralització. El museu no és el lloc d’uns altres que saben més, que són més cultes o tenen més diners; el museu és el lloc de totes i tots. Allò bo que té l’art és que no ve amb manual d’instruccions, que cadascú el gaudeix a la seua manera. Hi ha persones amb coneixements d’història de l’art que l’avalua o el valora, i hi ha gent que el viu de manera exclusivament emocional. Però en la relació entre l’art i les persones que miren l’art hi ha milers de modalitats diferents.
S’ha parlat tant d’educar la mirada...
Sí, això és fenomenal, però és una mica pretensiós. No es tracta d’educar la mirada, es tracta de dotar d’elements de mediació adequats; és ajudar la gent a accedir a l’art, no posar algú davant d’un quadre amb una cartel·la, però això requereix recursos i personal. Crec que els museus en el segle XXI no han de ser llocs on només es pengen quadres, sinó llocs on es viu la cultura. Per això cal fer que la cultura estiga viva, que la gent establisca una relació més natural amb la institució i amb la riquesa que acull, que és, com els llibres, patrimoni cultural de tota la humanitat.