Pensant en la previsible cadena de desastres que provocarà l'ampliació del port de València, amb la imatge del vaixell gegantí que embossava el canal de Suez de fons, em venia al cap una pel·lícula que es va estrenar sense pena ni glòria fa ja alguns anys. En All Is Lost (J. C. Chandor, 2013), Robert Redford és un improbable navegant solitari de setanta-cinc anys que està fent la travessia del Pacífic. No és una cinta amb grans girs argumentals, així que no cal preocupar-se massa per l’espòiler. La història comença just quan un contenidor que flota perdut enmig de l'oceà xoca contra la seua embarcació i la clevilla fatalment. A partir d'ací el veiem lluitar contra el procés de desintegració del seu veler i contra els elements que amenacen de deixar-lo sense un mínim agafador sobre l'abisme oceànic. Tots els aparells electrònics que el comuniquen amb el món, que l’ajuden a preveure les tempestes o a orientar-se s'espatllen, i ha de fer servir habilitats oblidades o que no va adquirir mai, com ara traure a mà l'aigua que entra per la bretxa, llegir una carta marítima o guiar-se pel sol amb l'ajuda d'un sextant. Redford no és precisament el més inepte dels humans, però així i tot no acaba de sortir-se’n.
Aviat queda a la deriva, tant en un sentit literal com metafòric. I quan, després de passar-les magres, aconsegueix arribar ufà a una zona de navegació, és per a comprovar que l'esforç no li ha servit de res. Un parell de portacontenidors passen pel seu costat, un d'ells a frec de la seua petita xalupa, i a pesar de les bengales que dispara cap no es deté. O no el veuen o la mar ja no està feta per als nàufrags. A l'espectador no li queda clar que el protocol d’aquests mastodonts contemple parar màquines per a recollir un home perdut enmig de l'oceà. Veient la seua envergadura costa de creure que estiguen preparats per a fer-ho. Ni preparats ni disposats. Un no pot deixar de pensar que si algun tripulant ataülla algú gesticulant en l'aigua, convé que es faça l’orni per a evitar que el fiquen en alguna llista negra per tindre massa bona vista. Al final, un descoratjat Redford, en tractar de fer-se visible enmig de la foscor, crema sense voler la barca que el manté sobre l’aigua. En tant que símbol d’allò que som ara mateix, aquest nàufrag desvalgut és el que queda després que aquesta civilització ens haja convertit en una pelleringa abandonada en alta mar, ens haja buidat per a crear l'enorme vaixell que passa de llarg, indiferent a la nostra desgràcia i al nostre desemparament.
Fa poc, en aquestes mateixes pàgines, o potser cal dir pantalles, Josep Lluís Barona deia observar que, «cada vegada més, deleguem en les màquines i els artefactes la nostra capacitat de raonar, calcular i comunicar-nos», i es preguntava si la intel·ligència artificial està al servei de la humana o ha vingut per a reemplaçar-la. La pregunta, evidentment, era retòrica, perquè pertot hi ha senyals que la nostra idiòcia no deixa d'augmentar. Com més ens envoltem de dispositius «intel·ligents», més incapaços esdevenim, més dependents i vulnerables ens tornem. Un ha perdut el compte de les habilitats que hem abandonat en el curs de les últimes dècades, capacitats complexes que ens ha costat segles adquirir i que estem substituint alegrement per la més simple destresa de saber on està el botó que cal prémer en cada cas, la qual cosa, per fi, ens fa tan llestos com un mico amb un pal.
Entre elles citava Barona la capacitat perduda de pronosticar la pluja observant el cel, o la que tenien els metges d’abans de calibrar a simple vista la gravetat d'una malaltia. N'hi ha moltes més. Fins no fa gaire sabíem comptar el canvi donant una simple ullada al grapat de monedes que teníem al palmell, érem capaços d'escriure amb una cal·ligrafia decent i sense que un artefacte ens hi haguera de suggerir la paraula correcta o l'escriguera directament per nosaltres en una pantalla, sabíem si una cosa era comestible sense mirar la data de caducitat (que no s'havia inventat encara), i en general érem capaços de detectar el perill amb el nas i sabíem si el cor ens bategava o havia deixat de fer-ho sense necessitat de consultar el pulsòmetre del nostre smart watch. En comptes de reforçar en nosaltres totes aquestes habilitats i altres més específiques, les estem delegant l'una darrere de l'altra en uns suposats esclaus cibernètics perquè les facen per nosaltres. Vam començar cedint tota la nostra capacitat de càlcul i de memorització a les computadores, i ara estem en procés d'externalitzar els diagnòstics mèdics, la concessió de préstecs bancaris, la conducció dels vehicles, l'administració de justícia, la composició musical o l'escriptura dels diàlegs cinematogràfics. Tot es fa ja o es pretén fer en funció d'algoritmes informàtics. Fins i tot hi ha qui està pensant a aprofitar les possibilitats que ofereix la intel·ligència artificial perquè no ens hàgem de torcar el cul personalment.
Potser hi ha una lògica interna en el nostre comportament que és la que ens ha menat fins a aquesta situació. Potser tot va començar amb la religió, que al cap i a la fi és l'externalització del judici moral. Vam deixar que els sacerdots decidiren per nosaltres el que està bé i el que està malament i vam renunciar al raciocini per a traure’ns del damunt aquest maldecap, encara que fins el més crèdul s’adonava que això no sempre és un avantatge. Pareixia que des d’ençà de la Il·lustració, sobretot des que Nietzsche va restablir la genealogia de la moral, havíem guanyat autonomia. Però no. L'estem perdent. Està clar que la responsabilitat moral implícita en cada un dels nostres actes ens aclapara. Així que el que està passant no pot deixar de veure's com una regressió que ens porta indefectiblement a les tenebres, no està clar si de tornada a les de l'origen o d'anada a les de l'Apocalipsi.
Pel que es veu, mentre la filosofia avançava en una determinada direcció, l'economia avançava en la contrària. A la revolució industrial no li feia molta gràcia que aconseguírem el control ple de les nostres decisions que vaticinava Nietzsche, no convenia als seus propòsits, i evitar-ho es va convertir en un dels pilars estratègics del seu desenvolupament. L'actual model regressiu, sospita u, va arrancar llavors, i va prendre impuls definitiu amb l'externalització econòmica, aquesta pràctica indissolublement associada a la globalització que tan bé representa el contenidor que li destrossa el barquet a Redford. L'externalització no és sinó la subcontractació de sempre però a gran escala, apuntalada per la creació exponencial de precarietat laboral arreu del món. Els trilers de totes les èpoques sempre utilitzen les mateixes rutines. La novetat, en cas de ser-ho, és que ara no només necessiten generar precarietat entre els proveïdors de mà d'obra, també necessiten que els clients finals siguem uns complets inútils, uns precaris mentals, perquè com més inútils, més depenem de les inutilitats que ens subministren.
L'externalització és el paradigma que ha donat a llum a una eclosió tecnològica falsament humanista que ens extirpa les habilitats adquirides en compte de fer-les créixer dins de nosaltres. El mateix que els succeeix a les empreses quan van cedint a un núvol de proveïdors el control dels seus processos productius, la presa de decisions estratègiques, la comercialització dels seus productes i tot el seu saber fer —know-how, en diuen—, ens succeeix com a individus i com a societats quan transferim totes les nostres capacitats a una parafernàlia d'artefactes el funcionament dels quals és opac, encara que estan construïts perquè ho percebem just al revés. Acabem depenent d'ells com aquells aristòcrates ociosos i incompetents que no podien ni posar-se els calçotets sense l'ajuda dels seus criats.
Ho externalitzem tot i només ens queda un buit insondable. El nostre sentiment de desgràcia enmig de tanta abundància, més enllà del que a cada un li’n toque, prové de saber que no governem sobre tot allò del que ens estem rodejant moguts per una absurda bulímia tecnològica. És una cosa que copsem quan se'n va la llum, no va el GPS, t'oblides d'una contrasenya, el disc dur es trenca, un virus entra en el teu ordinador, et deixes la VISA a casa, el telèfon es queda sense bateria o, com li va passar a Redford, te'n vas mar endins per a veure si et trobes a tu mateix, i un contenidor ple d'andròmines fabricades on Jesucrist va perdre la mistera, que ha caigut d'un vaixell monstruós que en cap cas pararà per a rescatar-te, li esquerda el casc al teu bonic vaixellet de vela.
Pensant en la previsible cadena de desastres que provocarà l'ampliació del port de València, amb la imatge del vaixell gegantí que embossava el canal de Suez de fons, em venia al cap una pel·lícula que es va estrenar sense pena ni glòria fa ja alguns anys. En All Is Lost (J. C. Chandor, 2013), Robert Redford és un improbable navegant solitari de setanta-cinc anys que està fent la travessia del Pacífic. No és una cinta amb grans girs argumentals, així que no cal preocupar-se massa per l’espòiler. La història comença just quan un contenidor que flota perdut enmig de l'oceà xoca contra la seua embarcació i la clevilla fatalment. A partir d'ací el veiem lluitar contra el procés de desintegració del seu veler i contra els elements que amenacen de deixar-lo sense un mínim agafador sobre l'abisme oceànic. Tots els aparells electrònics que el comuniquen amb el món, que l’ajuden a preveure les tempestes o a orientar-se s'espatllen, i ha de fer servir habilitats oblidades o que no va adquirir mai, com ara traure a mà l'aigua que entra per la bretxa, llegir una carta marítima o guiar-se pel sol amb l'ajuda d'un sextant. Redford no és precisament el més inepte dels humans, però així i tot no acaba de sortir-se’n.
Aviat queda a la deriva, tant en un sentit literal com metafòric. I quan, després de passar-les magres, aconsegueix arribar ufà a una zona de navegació, és per a comprovar que l'esforç no li ha servit de res. Un parell de portacontenidors passen pel seu costat, un d'ells a frec de la seua petita xalupa, i a pesar de les bengales que dispara cap no es deté. O no el veuen o la mar ja no està feta per als nàufrags. A l'espectador no li queda clar que el protocol d’aquests mastodonts contemple parar màquines per a recollir un home perdut enmig de l'oceà. Veient la seua envergadura costa de creure que estiguen preparats per a fer-ho. Ni preparats ni disposats. Un no pot deixar de pensar que si algun tripulant ataülla algú gesticulant en l'aigua, convé que es faça l’orni per a evitar que el fiquen en alguna llista negra per tindre massa bona vista. Al final, un descoratjat Redford, en tractar de fer-se visible enmig de la foscor, crema sense voler la barca que el manté sobre l’aigua. En tant que símbol d’allò que som ara mateix, aquest nàufrag desvalgut és el que queda després que aquesta civilització ens haja convertit en una pelleringa abandonada en alta mar, ens haja buidat per a crear l'enorme vaixell que passa de llarg, indiferent a la nostra desgràcia i al nostre desemparament.