El jubilat, el vell arrossinat supervivent d’un món analògic, es passa el dia davant del televisor com un iogui concentrat en el seu pardal. Ho coneix tot sobre l'univers de la fama i els protagonistes de les sèries de ficció, i es refereix a ells com si foren parents seus. Els documentals i sobretot els anuncis li proporcionen informació complementària sobre les coses d'aquest món, i els telediaris, sobre tot el que hi passa. Tot desfila ordenadament davant dels seus ulls com en una cinta de Moebius que no para de girar, i nosaltres ens compadim del pobre canelobre perquè ens hem alliberat d'aquesta font passiva d'informació, d'aquesta caixa bova, i ens nodrim d’altres fonts interactives, com ara les xarxes socials i els fòrums d'opinió, uns mitjans de comunicació cada vegada més àgils, permanentment actualitzats —actualitzats fins a la histèria—, i unes ficcions cada vegada més abundants, que triem d'acord amb els nostres gustos i que veiem no a una hora i un lloc establerts per aquells que les emeten, sinó on, quan i com volem. Aparentment, el jubilat és una titella en mans d'un grapat de manipuladors i nosaltres individus autònoms, perquè tot el que fem sembla que depén de la nostra voluntat.
El jubilat, no obstant això, conserva un antic avantatge. Si se'n va la llum, o quan desconnecta el televisor, veu la realitat, la veu tan clarament que corre a arreglar el fusible o es pren una pastilla i se'n va a dormir, perquè la visió l'aterreix. Nosaltres ja no. Passem d'una pantalla a una altra, d'un estímul a un altre, de la vigília al son sense fer cap parèntesi, i ens pareix que tot el que percebem és la realitat. Necessitem creure-ho. És un nou estadi del malestar en la cultura que afecta tothom. Segurament mai com ara l'individu ha estat més sepultat pel model civilitzatori que el conté, mai com ara s'ha vist tan dificultat per a escapar de les restriccions imposades pel seu medi cultural que, naturalment, no es presenten com a tals, i, el que és més torbador, mai com ara ha sentit tan poques ganes d’escapar-hi. És en aquest sentit com caldria entendre això que s'anomena «postveritat», aquest neologisme aparentment extravagant que s'obstina a quallar, a aposentar-se permanentment en el nostre vocabulari. Per a entendre’l, cal deixar d'assenyalar com a postveritats aquelles falsedats més o menys elaborades que es llancen per a condicionar de manera puntual l'opinió pública. Per a denominar això hi ha termes més precisos. «Postveritat» és un concepte que no té plural i denomina un fenomen més ampli i difús. Es refereix a un estat alienant en què ja no podem contrastar el nostre univers mental, aquest des del que construïm criteris i prenem decisions, amb un referent extern suposadament objectiu, probatori de la veracitat de les nostres opinions i l’oportunitat i la moralitat de les nostres accions.
Hem passat de ser els receptors passius de la comunicació unidireccional denunciada pels teòrics de l'escola de Frankfurt, a formar part d'una barata, dòcil i eficient xarxa de repetidors de les emissions d'informació centralitzada. La multidireccionalitat de la informació és un miratge. El que està ocorrent no té res a veure amb la retroalimentació emancipadora que propugnaven els pioners de la teoria crítica. Definitivament, ens hem convertit tots en intel·lectuals orgànics, de pacotilla però d'una eficiència sense parangó en la història de les servituds, al servei d'un sistema segellat, que no té bigues mestres ni murs de càrrega, que se sustenta en totes i cada una de les seues molècules. Sense eixir-nos de l’escaleta, de manera perfectament sincronitzada i amb una convicció que faria dubtar les més conspícues llumeneres del passat quan aquestes dominaven la Terra, ens pronunciem sobre si cal tornar o no a la Lluna, sobre si determinada sentència judicial s'ajusta o no a dret, sobre com s’han d’abordar determinats problemes polítics (i com s’han d’enunciar), o sobre la data exacta de la fi del món. Allò que no s’hi pronuncia i, per tant, els que no s’hi pronuncien, esdevenen coses i éssers quimèrics. Com tot el que queda a l'altre costat del mur erigit per la postveritat, es converteixen en una d'aquestes hipotètiques palmeres que cauen en una llunyana illa deserta. Ni fan gens de soroll ni segurament existeixen. La postveritat dóna la raó al subjectivisme més radical: només existeix allò que som capaços de percebre i només mentre som capaços de percebre-ho.
A poc a poc s'ha anat creat un mur entre això que podria ser la veritat i el que considerem no ja vertader, sinó simplement plausible o digne de ser tingut en consideració. És un mur cada vegada més espés i ens estem resignant a viure al seu darrere i sense possibilitats d'aguaitar a l'altra banda. Ens estem resignant a aquesta ignorància latent, a moure'ns a la palpa enmig d'una foscor induïda per forces que ens superen i que tampoc veiem, privats del requisit primordial de la racionalitat crítica, que no és tant la veritat com la claredat. I, paradoxalment, és a l'abric d'aquesta penombra perceptiva on es forgen certeses d’una força gravitatòria tal que és capaç de traure països sencers de la seua òrbita o de crear imatges psicodèliques de la realitat mitjançant colossals exercicis de dissonància cognitiva, deliris que varien en funció de si la substància estupefaent actua sobre la consciència identitària, sobre l'ètnica, l'econòmica o la política. I després d'adherir-nos a aquests grans consensos i incorporar-nos als seus fluxos emocionals, que invariablement brollen de la sensació individual de buidor, de la frustració i la impotència, d’un desig imprecís de revenja, ben sovint descobrim que al darrere no hi havia res susceptible de ser definit amb nitidesa, ni tan sols una mentida, perquè quan el fenomen es dissipa veiem els seus efectes sempre desconcertants i sovint desastrosos, però no veiem cap veritat, i tota mentida n’amaga alguna. En el millor dels casos intuïm un engany, però mai som capaços de desentranyar-lo del tot. Quan constatem que corríem darrere d'una al·lucinació, ja estem corrent en direcció a una altra plenament convençuts que també ara sabem cap a on anem.
El jubilat, el vell arrossinat supervivent d’un món analògic, es passa el dia davant del televisor com un iogui concentrat en el seu pardal. Ho coneix tot sobre l'univers de la fama i els protagonistes de les sèries de ficció, i es refereix a ells com si foren parents seus. Els documentals i sobretot els anuncis li proporcionen informació complementària sobre les coses d'aquest món, i els telediaris, sobre tot el que hi passa. Tot desfila ordenadament davant dels seus ulls com en una cinta de Moebius que no para de girar, i nosaltres ens compadim del pobre canelobre perquè ens hem alliberat d'aquesta font passiva d'informació, d'aquesta caixa bova, i ens nodrim d’altres fonts interactives, com ara les xarxes socials i els fòrums d'opinió, uns mitjans de comunicació cada vegada més àgils, permanentment actualitzats —actualitzats fins a la histèria—, i unes ficcions cada vegada més abundants, que triem d'acord amb els nostres gustos i que veiem no a una hora i un lloc establerts per aquells que les emeten, sinó on, quan i com volem. Aparentment, el jubilat és una titella en mans d'un grapat de manipuladors i nosaltres individus autònoms, perquè tot el que fem sembla que depén de la nostra voluntat.
El jubilat, no obstant això, conserva un antic avantatge. Si se'n va la llum, o quan desconnecta el televisor, veu la realitat, la veu tan clarament que corre a arreglar el fusible o es pren una pastilla i se'n va a dormir, perquè la visió l'aterreix. Nosaltres ja no. Passem d'una pantalla a una altra, d'un estímul a un altre, de la vigília al son sense fer cap parèntesi, i ens pareix que tot el que percebem és la realitat. Necessitem creure-ho. És un nou estadi del malestar en la cultura que afecta tothom. Segurament mai com ara l'individu ha estat més sepultat pel model civilitzatori que el conté, mai com ara s'ha vist tan dificultat per a escapar de les restriccions imposades pel seu medi cultural que, naturalment, no es presenten com a tals, i, el que és més torbador, mai com ara ha sentit tan poques ganes d’escapar-hi. És en aquest sentit com caldria entendre això que s'anomena «postveritat», aquest neologisme aparentment extravagant que s'obstina a quallar, a aposentar-se permanentment en el nostre vocabulari. Per a entendre’l, cal deixar d'assenyalar com a postveritats aquelles falsedats més o menys elaborades que es llancen per a condicionar de manera puntual l'opinió pública. Per a denominar això hi ha termes més precisos. «Postveritat» és un concepte que no té plural i denomina un fenomen més ampli i difús. Es refereix a un estat alienant en què ja no podem contrastar el nostre univers mental, aquest des del que construïm criteris i prenem decisions, amb un referent extern suposadament objectiu, probatori de la veracitat de les nostres opinions i l’oportunitat i la moralitat de les nostres accions.