Al final del primer volum de les seues memòries, L'alenar. Temps de pobresa, temps de represa, Rafa Arnal menciona l'existència d'un mecanoscrit inèdit de Vicent Ventura datat el 1976, del qual reprodueix un fragment a manera d'aperitiu de tot el que diu que publicarà en el segon volum. En aquest text, Ventura assegura que la militància del PSPV, fins a la seua convergència amb el PSOE l'octubre de l'any anterior (la seua absorció, més aviat), estava composta per una majoria de «gent d'ofici i de classe obrera», enfront d'una minoria de professors universitaris que va acabar per imposar-se gràcies a «la seua dinàmica magistral i, per tant, autoritària», segons les seues paraules textuals. Afirma Ventura que qualsevol militant amb un baix nivell d'informació teòrica es queda «invariablement bocabadat davant del “companyerisme” [sic] de professors de facultat», sobretot «quan s'afalaga “la base” fent-li creure que mana». La batalla pel control del socialisme entre un sector obrerista i un altre universitari, que es va donar per aquella època, és un assumpte del qual poques vegades es parla, i, no obstant això, és clau per a entendre la deriva posterior de l'esquerra, no sols ací, sinó en tot Europa. Ja es va veure en el maig francés, del qual bona part dels nostres dirigents polítics s'han declarat hereus. L'únic moment en què el règim gal va córrer perill va ser quan les fàbriques es van sumar a les revoltes estudiantils. Quan es va desactivar la mobilització obrera, es va acabar tota possibilitat de canvi efectiu. Ací va succeir una cosa pareguda, tot i que al ritme que imposaven les circumstàncies. Des del primer moment de la seua reconstrucció, a l'esquerra —la socialdemocràcia que va sorgir en el tardofranquisme amb la missió de liderar-la, s'entén— va començar a comandar-la una elit il·lustrada (per utilitzar un terme convencional, no necessàriament precís), d'arrel petitburgesa, que a través de la política va començar a teixir relacions de família amb l'elit econòmica. Els empresaris més timorats els hi tenien por, mentre que els més llestos deien: «Deixa'ls que toquen poder i veuràs». I vam veure.
Des de llavors, el discurs d'una progressia cada vegada més allunyada del solc i la farga —cosa que es veia perfectament en la composició del parlament a mesura que se succeïen les legislatures i la O de l'acrònim anava perdent brillantor— no ha fet més que diluir-se. No fa molt, l'esquerra encara pareixia tindre clar qui era el seu enemic, i amb més o menys convicció, sabia posicionar-se davant d'ell. Ara no té un discurs definit que oposar al de la caverna. No, almenys, pel que fa a les coses del menjar. No era cert que amb l'arribada de la democràcia es desdibuixara l'enemic; el que es va desdibuixar fou el discurs progressista, i ara només és un balbuceig davant d'un auditori que espera, cada vegada més escèptic, consignes precises per a mobilitzar-se. No n'hi ha. L'única consigna és la por, el toc de sometent per a, sempre in extremis, tancar el pas a les hordes reaccionàries. Alguns, davant d'alguns fets recents volen creure que això funciona, però no està tan clar. Al Regne Unit, els laboristes, liderats per un membre de l’ala més tova, l'anomenada «soft left», han desplaçat els conservadors enmig del desastre post-Brexit (al qual ells es van oposar amb la boca xicoteta), però amb menys vots que fa uns anys i amb la promesa de dur a terme el conegut miracle encara inèdit: tornar als serveis públics la seua antiga eficàcia sense tocar les rendes del capital. Als EUA irromp la riallera Kamala Harris despertant grans esperances entre els que temen a Trump, tot i saber —o per això mateix— que a tot estirar farà el mateix que feia o que no feia Biden, una perspectiva que fa frisar el món. Ací, Sánchez fa malabarismes sobre una corda que sostenen, d'una banda, una esquerra desmaiada, i d'una altra, una dreta equívoca i imprevisible, mentre el tàndem PP-VOX fa tots els possibles perquè es pegue la morrada i els seus, allà baix a la pista, van corrent d'ací d’allà sostenint la xarxa. «França frena la ultradreta», van dir els titulars, i cada vegada que França —l’esquerra— frena la ultradreta immolant-se en l’altar del mal menor, guanya la dreta nua i crua, sense prefixos ni sufixos.
En general, l'esquerra ha arribat a un punt en què computa com a victòria l'evitació d'una derrota. O una derrota parcial. És una cosa en què l'espanyola és pionera. Es va traure el màster en consolació quan Franco va morir de vell i ho va celebrar com un triomf mentre els franquistes continuaven vius, ben agafats als seus llocs i perpetuant la seua casta a l'ombra dels poders econòmics que des de llavors no han deixat de devorar-nos. Ara, ací i en tot Occident agafen pit de manera alarmant sobre les ruïnes de l'estat del benestar, i una esquerra «desclassada», si se’m permet l'oxímoron, atrapada en les contradiccions de la seua erràtica trajectòria, demana una vegada i una altra a una ciutadania cada vegada més precaritzada —diguen el que diguen les xifres macroeconòmiques— que salve els mobles. És una estratègia que té els dies comptats, però a falta d'una altra, continuen entossudits a fomentar l'esperit numantí del personal encara que no quede pedra sobre pedra a Numància, s’entesten a fer que la gent reaccione a la defensiva com si aquesta fora la seua única possibilitat. Qui ho hauria de dir. El que sempre s'ha esperat, i alguns han temut de l'esquerra, era que liderara iniciatives per a construir, mitjançant sòlids canvis estructurals, una societat igualitària cohesionada pel benestar general. Però en aquests moments fa la impressió que esperar això és com esperar Godot. I el cas és que el dia que es perda tota esperança en què una societat així és possible, que Déu ens agafe confessats o, si més no, en una postura decent.
Amb el ritual del vot, la ciutadania acumula i diposita en mans dels polítics el poc poder de què disposa amb l'esperança que solucionen els seus problemes, començant pels més urgents, i es desespera cada vegada que veu com aquest cabal es dilueix. En aquesta conjuntura no és estrany que qui es presenta com antisistema i mostra un cert radicalisme, encara que siga enganyós i purament verbal, acabe captant l'atenció d'una parròquia cada vegada més descreguda. I una esquerra que es limita a cridar que ve el llop, que fa servir espantalls per a donar densitat a aquest cobertor recosit que és avui el seu programa, al qual li ha tret el vell farcit marxista i en què ha estacat tota mena de préstecs dels nombrosos activismes que acumula el segle, molt de socialisme liberal (?) i una mica d'humanisme cristià, corre el risc d'acabar semblant un prescindible grapat de trapatroles en lliça amb els trilers d'ofici. Haver-nos convertit a tots en bombers eventuals és un pedaç amb què potser evitem que arribe el feixisme de pedra picada, aquell de l'Eja, Eja, Alalà!, però açò de salvar mobles tot el sant dia no és molt bon negoci, precisament. A més que la cosa cansa i fa perdre la paciència, cada vegada que ho fem algun estri no cap per la porta o s'escrostona, i la seua quantitat i qualitat van minvant. I com els nostres nous habitacles cada vegada són més estrets, sempre hi ha alguna cosa que no cap i l'hem de deixar abandonada en algun descampat. Malament, si molts arriben a la conclusió que se ne fregano i decideixen que val més deixar que creme el mobiliari.
Al final del primer volum de les seues memòries, L'alenar. Temps de pobresa, temps de represa, Rafa Arnal menciona l'existència d'un mecanoscrit inèdit de Vicent Ventura datat el 1976, del qual reprodueix un fragment a manera d'aperitiu de tot el que diu que publicarà en el segon volum. En aquest text, Ventura assegura que la militància del PSPV, fins a la seua convergència amb el PSOE l'octubre de l'any anterior (la seua absorció, més aviat), estava composta per una majoria de «gent d'ofici i de classe obrera», enfront d'una minoria de professors universitaris que va acabar per imposar-se gràcies a «la seua dinàmica magistral i, per tant, autoritària», segons les seues paraules textuals. Afirma Ventura que qualsevol militant amb un baix nivell d'informació teòrica es queda «invariablement bocabadat davant del “companyerisme” [sic] de professors de facultat», sobretot «quan s'afalaga “la base” fent-li creure que mana». La batalla pel control del socialisme entre un sector obrerista i un altre universitari, que es va donar per aquella època, és un assumpte del qual poques vegades es parla, i, no obstant això, és clau per a entendre la deriva posterior de l'esquerra, no sols ací, sinó en tot Europa. Ja es va veure en el maig francés, del qual bona part dels nostres dirigents polítics s'han declarat hereus. L'únic moment en què el règim gal va córrer perill va ser quan les fàbriques es van sumar a les revoltes estudiantils. Quan es va desactivar la mobilització obrera, es va acabar tota possibilitat de canvi efectiu. Ací va succeir una cosa pareguda, tot i que al ritme que imposaven les circumstàncies. Des del primer moment de la seua reconstrucció, a l'esquerra —la socialdemocràcia que va sorgir en el tardofranquisme amb la missió de liderar-la, s'entén— va començar a comandar-la una elit il·lustrada (per utilitzar un terme convencional, no necessàriament precís), d'arrel petitburgesa, que a través de la política va començar a teixir relacions de família amb l'elit econòmica. Els empresaris més timorats els hi tenien por, mentre que els més llestos deien: «Deixa'ls que toquen poder i veuràs». I vam veure.
Des de llavors, el discurs d'una progressia cada vegada més allunyada del solc i la farga —cosa que es veia perfectament en la composició del parlament a mesura que se succeïen les legislatures i la O de l'acrònim anava perdent brillantor— no ha fet més que diluir-se. No fa molt, l'esquerra encara pareixia tindre clar qui era el seu enemic, i amb més o menys convicció, sabia posicionar-se davant d'ell. Ara no té un discurs definit que oposar al de la caverna. No, almenys, pel que fa a les coses del menjar. No era cert que amb l'arribada de la democràcia es desdibuixara l'enemic; el que es va desdibuixar fou el discurs progressista, i ara només és un balbuceig davant d'un auditori que espera, cada vegada més escèptic, consignes precises per a mobilitzar-se. No n'hi ha. L'única consigna és la por, el toc de sometent per a, sempre in extremis, tancar el pas a les hordes reaccionàries. Alguns, davant d'alguns fets recents volen creure que això funciona, però no està tan clar. Al Regne Unit, els laboristes, liderats per un membre de l’ala més tova, l'anomenada «soft left», han desplaçat els conservadors enmig del desastre post-Brexit (al qual ells es van oposar amb la boca xicoteta), però amb menys vots que fa uns anys i amb la promesa de dur a terme el conegut miracle encara inèdit: tornar als serveis públics la seua antiga eficàcia sense tocar les rendes del capital. Als EUA irromp la riallera Kamala Harris despertant grans esperances entre els que temen a Trump, tot i saber —o per això mateix— que a tot estirar farà el mateix que feia o que no feia Biden, una perspectiva que fa frisar el món. Ací, Sánchez fa malabarismes sobre una corda que sostenen, d'una banda, una esquerra desmaiada, i d'una altra, una dreta equívoca i imprevisible, mentre el tàndem PP-VOX fa tots els possibles perquè es pegue la morrada i els seus, allà baix a la pista, van corrent d'ací d’allà sostenint la xarxa. «França frena la ultradreta», van dir els titulars, i cada vegada que França —l’esquerra— frena la ultradreta immolant-se en l’altar del mal menor, guanya la dreta nua i crua, sense prefixos ni sufixos.