A finals de 2013 vaig entrar a un banc per fer una gestió i, quan esperava a la cua, de sobte vaig notar l’arribada d’un nou client que es va posar darrere meu, disciplinadament. Només uns segons després, quina seria la meua sorpresa, aquella persona es va revelar davant els meus ulls: Carlos Fabra Carreras.
Pocs mesos abans, aquella mateixa entitat bancària haguera desplegat una catifa roja per rebre a tan insigne personalitat. Probablement ni tan sols haguera estat necessari que Don Carlos – així es feia anomenar – es desplaçarà a fer un tràmit reservat a la gent corrent. El seu propi partit, com el banc, va anar abandonant-lo progressivament i, quan les evidències li assenyalaven el camí de la presó, òbviament el seu encara líder del PP provincial va ser descartat per a noves concurrències electorals.
Avui Carlos, qui ja fa temps va perdre el “Don”, torna a ser notícia per haver estat beneficiat per la concessió del tercer grau penitenciari per una jutgessa, Maria del Prado Torrecilla, que va estar sancionada amb set mesos de suspensió per pressionar altre jutge perquè donara els mateixos beneficis penitenciaris que han estat concedits a Fabra, aquella vegada jugant a favor de Mario Conde, personatge de rabiosa actualitat en aquests dies.
Fabra sempre ha estat una persona de sort. Molt s’ha parlat de l’extraordinària habilitat per triar números de la Loteria. Curiosament també coincidien en el Jutjat de Nules, on anaven a parar tots els procediments oberts contra ell, jutges i fiscals desmotivats, que abandonaven les seues places deixant els casos en pausa i provocant la prescripció dels delictes. Aquesta vegada la sort ha estat trobar una jutgessa benèvola, que ha valorat en positiu fins i tot que haja abandonat les seues responsabilitats civils. Vull detindrem ací un moment. És a dir, l’abandonament dels càrrecs institucionals, forçats per la seua imminent entrada en presó, acaba sent un motiu que accelera la fi de la seua condemna. Qui t’entén, Justícia?
Els qui no tenim tanta sort per ara som les persones que vam viure tota una època on aquest personatge funest, amb la inestimable companyia del també processat vicepresident de la Diputació de Castelló, anava presumint de les seues malifetes: vanagloriant-se de la seua sort amb els sortejos i admeten que col·locava persones en les institucions que governava. Dic que no tenim sort perquè dels diners que va defraudar no hem vist ni pruna. Encara esperem.
A la gent corrent, ens queda allò de ser respectuosos amb les decisions de la Justícia, però ens reservem el dret a qüestionar determinades “casualitats”, que beneficien sempre un conjunt específic de la població. Si volem treure alguna cosa en positiu de la notícia que ens ocupa és que prompte ens el podrem trobar a la cua del forn, de la carnisseria, demanant la jubilació o, qui sap, esperant el seu torn en el banc, però esta vegada no per ingressar el premi de cap sorteig, sinó per tornar-nos els diners que ens ha furtat.
César Jiménez ésSecretari General de PODEM Castelló i Diputat a les Corts Valencianes