Els aiguamolls, la nostra millor arma contra el canvi climàtic

Si un llig les monumentals Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia (1795) d’Antoni Josep Cabanilles, veurà que hi ha nombroses mencions de les marjals, però molt poques vegades s’hi refereix en termes positius. Les considera “inútils”, “pestilencials” i “corrompudes”, i tan sols en veu la utilitat en tant que s’hi puguen fer “noves conquestes en parts no cultivades”. D’aquesta manera veu les persones que vivien a la fi del s. xviii a l’Albufera: “L’observador es pot quedar ben parat quan contempla milers d’individus que lluiten amb la febra i la mort per viure en llocs aiguosos, amb una atmosfera que es corromp amb les pútrides exhalacions de les aigües entollades i les despulles de bestioles i vegetals”.

La veritat, però, és que Cabanilles, un botànic excepcional, tenia –igual que els seus coetanis– bons motius per no valorar massa bé els aiguamols: eren territoris amb una prevalença molt alta de malalties relacionades amb els mosquits (com el paludisme), eren difícils de llaurar i un obstacle per a la comunicació costanera. S’assenyalaven, bàsicament, com un erm perillós, i encara més als ulls d’un sector il·lustrat que volia modernitzar el país mitjançant l’enginyeria hidràulica.

Al cap de més de dos-cents anys de la publicació de les Observaciones de Cabanilles, la imatge que tenim dels aiguamolls ha canviat per complet. Hi ha un conveni internacional (RAMSAR) consagrat a la conservació d’aquests indrets, n’hi ha molts que estan inclosos en espais naturals protegits i que disposen d’inventaris estatals i autonòmics ben detallats. Ja no es perceben com un llast per al desenvolupament, i encara més després de l’esclat de la bambolla immobiliària, l’última gran amenaça per a la supervivència d’aquests ecosistemes. No obstant això, hi continuem mostrant una certa apatia i desinterés: ens conformem visitant-los breument i fent-nos-hi un selfie (i un arròs). Al cap i a la fi és aigua entollada, no és cert?

Ara s’intueix, però, un canvi nou, que ens pot fer passar de la indiferència a la conservació activa. Fa dues setmanes, aproximadament, la revista més important del món sobre canvi climàtic, Nature Climate Change, va dedicar l’editorial als aiguamolls costaners. Per què? Perquè les marjals, especialment les situades al litoral, són ecosistemes clau en la lluita contra el calfament global.

Tot i que encara sabem poc sobre la manera com emmagatzemen el carboni, sí que tenim clara una cosa: hem obviat massa temps els aiguamolls en els balanços d’emissions i captures de carboni. Ofuscats pels possibles cicles de retroalimentació positius, que convertirien els aiguamolls boreals en inquietants emissors de carboni (fonamentalment en forma de metà, un gas amb efecte d’hivernacle –GEI–), tot just ara comencem a comprendre com ens en podem beneficiar: una hectàrea de manglar captura unes quantes vegades més carboni que un bosc tropical. Però… què és “segrestar” carboni? Per què ens hauria d’importar això?

El calfament global, amb uns efectes que es preveuen catastròfics si no hi fem res, està provocat fonamentalment per l’emissió humana de GEI, com ara el diòxid de carboni (CO2) o el metà (CH4). Com més concentració, més capacitat té l’atmosfera per a retenir la calor. No totes les emissions de CO2, però, van a parar a l’atmosfera: una quantitat determinada és atrapada per l’oceà, mentre que una altra passa a formar part de les plantes, del sòl o dels animals. És en aquest punt que entren els aiguamolls, atés que, ben gestionades, poden absorbir grans quantitats del carboni que emetem i, per tant, evitar que contribuïsquen al calfament. La meitat del carboni capturat a l’oceà, de fet, té lloc en zones costaneres (allò que es coneix com a “carboni blau”).

Els aiguamolls, però, no solament tenen capacitat de segrestar carboni, sinó també d’emmagatzemar-ne quantitats enormes, comparables a altres ecosistemes terrestres que ocupen extensions molt més vastes. I justament per això és tan important preservar-los i fer-ne una bona gestió: si bé ens poden ajudar a mitigar el canvi climàtic, un mal maneig pot fer que esdevinguen emissors nets de carboni, amb la qual cosa contribuirien encara més al gravíssim problema que és el calfament global. En aquest context es van fent nombrosos treballs d’investigació arreu del món, un dels quals es du a terme en territori valencià: el projecte Carbosink, liderat pel professor de la Universitat de València Antonio Camacho. L’estudi se centra en marjals costaneres (marjal dels Moros i de Pego-Oliva), emblemàtiques del litoral valencià, i també en llacunes interiors de la Manxa humida, en què s’incideix especialment en el paper que exerceix la salinitat de l’aigua en la regulació del metà, un GEI d’efecte molt més potent que el diòxid de carboni. Segons Camacho, els aiguamolls, un dels ecosistemes biològicament més actius del planeta, “poden ser modificats amb bones pràctiques de gestió i de restauració que milloren l’estat de conservació dels ecosistemes i que, paral·lelament, ajuden a segrestar carboni atmosfèric per a mitigar el canvi climàtic”.

I, finalment, la dimensió física. Els aiguamolls se situen en primera línia davant de l’amenaça, real i present, de la pujada del nivell de la mar causada pel canvi climàtic, un procés que s’espera que s’intensifique en les pròximes dècades. Són la nostra protecció més immediata davant de tempestes, de la intrusió salina i de l’avanç imparable dels oceans, fets que hem vist amb una claredat terrible el 2005 després del pas de l’huracà Katrina als EUA. Hauria estat igualment catastròfic amb una costa amb pantans i aiguamolls en bon estat? Difícilment. En el cas valencià, la urbanització del litoral, la pressió turística i els conreus a pocs metres de la línia de platja fan crucial comptar amb l’amortiment i la capacitat de desguàs que proporcionen els aiguamolls.

Fa anys que parlem dels boscos i del canvi climàtic; de les ciutats i del canvi climàtic; de les zones polars i del canvi climàtic. És hora de tornar el protagonisme als aiguamolls, un ecosistema amb què fa segles que convivim, i una de les nostres millors armes contra el calfament global en el segle xxi. Conéixer-los és el primer pas.

Si un llig les monumentals Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia (1795) d’Antoni Josep Cabanilles, veurà que hi ha nombroses mencions de les marjals, però molt poques vegades s’hi refereix en termes positius. Les considera “inútils”, “pestilencials” i “corrompudes”, i tan sols en veu la utilitat en tant que s’hi puguen fer “noves conquestes en parts no cultivades”. D’aquesta manera veu les persones que vivien a la fi del s. xviii a l’Albufera: “L’observador es pot quedar ben parat quan contempla milers d’individus que lluiten amb la febra i la mort per viure en llocs aiguosos, amb una atmosfera que es corromp amb les pútrides exhalacions de les aigües entollades i les despulles de bestioles i vegetals”.

La veritat, però, és que Cabanilles, un botànic excepcional, tenia –igual que els seus coetanis– bons motius per no valorar massa bé els aiguamols: eren territoris amb una prevalença molt alta de malalties relacionades amb els mosquits (com el paludisme), eren difícils de llaurar i un obstacle per a la comunicació costanera. S’assenyalaven, bàsicament, com un erm perillós, i encara més als ulls d’un sector il·lustrat que volia modernitzar el país mitjançant l’enginyeria hidràulica.