El que ara esteu llegint és el meu darrer article de la temporada i, la veritat, tenia un munt de coses sobre les quals escriure però no sabia molt bé cap on tirar.
Aquest any he viscut la novetat d’estar en una llista electoral, la de “Primavera Europea” de cara a les recents eleccions del maig passat. Vàrem fer campanya, una sincera campanya, reclamant un “assalt democràtic a les institucions europees contra l’austericidi”. Per això, veure aquesta setmana com alguns membres del Grup Parlamentari Verds/ALE, en el qual estem, voten el candidat de la dreta, Juncker, amb l’excusa de reforçar Europa contra la ultradreta, em fa una barreja de pena i de vergonya. Ja sé que Jordi Sebastià, el nostre candidat de Compromís, va votar un “NO” rotund però les companyies també són importants. El tema em pareixia suficient per fer aquest article però hi havia més coses.
Al País Valencià, la corrupció al voltant del Partit Popular és una qüestió recurrent. Cada setmana hi ha nous imputats judicials. Anem (van) cap a superar els 110 imputats. Només conec dos tipus d’organitzacions amb tants membres perseguits per la justícia, les bandes terroristes i els grups mafiosos. No és estrany, doncs, que quan es descobreix que un govern autonòmic porta vint anys fent trampes a la Unió Europea sobre els seus comptes, aquest siga el valencià. Un govern compost o rodejat per més de 100 perseguits per la justícia fa molta por i ha de ser un govern trampós per força. Està clar, doncs, que la corrupció del PP també es mereix un article sencer però és que l’actualitat política nacional, més enllà dels temes judicials, té altres plats atractius.
No em direu que no té gràcia veure com el Partit Popular s’ha llançat al coll de “Podemos”. Reflexionar sobre el perquè d’aquesta estratègia era una altra de les coses que he considerat. Jo crec que, acollonits com estan, pensen que si enforteixen “Podemos” obliguen al PSOE a radicalitzar-se i, així, ells conserven o guanyen vot pel centre. Em sembla miop. El PP no té forma d’aturar l’hemorràgia. Que no es preocupen pel PSOE, que els socialistes ja estan en plena fase autodestructiva. L’elecció de Sánchez és una bona mostra.
En fi, que les estratègies polítiques també em semblaven d’interés, però, llavors, em deixava fora altres coses que m'abellien. Per exemple, tocava dir alguna cosa d’aquests grans empresaris valencians que ara s’han fet reivindicatius enfront del govern de Madrid després de vint anys mirant cap a un altre costat. Què ha canviat? Doncs senzillament que la màfia ja no és negoci. Es deuen pensar que ells, tan rics i tan mudats, són els únics espavilats i que la resta, els pobres, damunt de pobres som estúpids. Doncs no, no ho som. I com que no ho som també mirem amb fàstic, per exemple, a Artur Más i a Mariano Rajoy passant-se setmanes discutint per via interposada qui ha de demanar una entrevista a qui. Conec xiquets de catorze anys que parlen de “ligues” amb més rigor que aquests dos “estadistes” negocien les seues trobades. D’això tampoc escriure. No s’ho mereixen.
Mentre pensava en totes aquestes coses, m’assaltaven les imatges del que està passant a Gaza, on quasi dos milions de persones són bombardejades sense escapatòria possible per un Estat terrorista, Israel. En una setmana portem més de 250 cadàvers palestins, més que en els atemptats dels 11-M de Madrid. Les accions terroristes de Hamàs de cap manera poden ser contestades com les contesta Israel. La comunitat internacional hauria de parar els peus al govern israelià, posar-se de part dels palestins, estar al costat de les víctimes. El que fa Hamàs, terrorisme, no justifica el que fa Israel. Amb la mateixa llògica, si tres jueus assassinats valen bombardejos sobre la població, què tocava fer a Euskadi quan ETA matava diàriament? El tema també mereix un article sencer encara que, tot siga dit, no sé si jo podria aportar gran cosa al que ja s’està escrivint. Això sí, jo mai parlaria de l’eliminació de palestins o de mort de palestins. Són palestins assassinats.
Al final, per ser fidel a mi mateix i al que he escrit en els darrers mesos, he pensat que, en el poc espai que em queda després de tanta explicació, parlaré de periodisme. Lligat al debat que s’ha plantejat en les últimes setmanes sobre la necessitat de regular el funcionament dels mitjans de comunicació, vull apuntar una proposta sobre la qual haurem de tornar en un futur no massa llunyà. Crec que seria el moment de començar a parlar de modificar el funcionament de les redaccions dels mitjans públics i, en aquest sentit, qualsevol projecte d’uns nous mitjans audiovisuals públics valencians ho hauria de considerar.
Concretant més, i ara que ja s’acosten les eleccions autonòmiques i tota l’oposició posa al crit al cel sobre el que ha fet el PP amb RTVV, toca dir que és necessari trencar el cordó umbilical que uneix les redaccions d’informatius dels mitjans públics amb el poder polític. Trencar-lo de una vegada. Com es pot fer? Prou senzill, es tracta de professionalitzar al màxim el funcionament de les redaccions establint pautes de participació dels seus mateixos components tan en les decisions a prendre, com en els nomenaments a fer. Un exemple concret: les persones escollides per tot tipus de càrrecs de responsabilitat en els Informatius dels mitjans públics haurien de tindre l’aprovació de les seues redaccions. No parle de votacions consultives, no, parle de votacions vinculants. Diguem-li autogestió organitzada. No hi ha d’haver un cap d’Informatius contra la voluntat dels components del Departament, ni un editor d’Informatius, ni un cap de secció... Res. Tot el món votat i acceptat.
Segur que és una forma més complexa d’organitzar una Redacció que l'elecció a dit per part del que mana, però també és molt millor. Almenys, pel servei al ciutadà i al seu dret a rebre una informació lliure i verdadera, seria infinitament millor. Per entendre’ns, aplicant el que jo dic, ni Somoano estaria dirigint ara els Informatius de TVE, ni Urdaci els haguera dirigit mai. Concretant encara més, tampoc Lluís Motes haguera sigut mai cap d’Informatius de Canal 9, ja que quan el vàrem votar pel càrrec va obtindre 138 vots en contra i només 31 a favor. Si aquella consulta haguera estat vinculant, la de problemes que ens haguérem estalviat, fins i tot ell.
Ja veieu, sense parlar de res, mira si m’ha quedat llarg l’article. Bon estiu i, avise, prepareu-vos per emocions fortes