Caràcters i L’Espill: dues revistes capitals en el precari univers de la premsa cultural

El lector interssat sap que l’existència i la continuïtat de les revistes literàries, culturals o de pensament és una peça clau en l’engranatge d’una cultura, perquè són una baula intermèdia entre la immediatesa que sovint exigeix la premsa i l’academicisme de les publicacions universitàries. Hi hagué una època d’una certa eclosió de revistes de tota mena, però que a causa de les dificultats del mercat feren figa amb una rapidesa esbalaïdora. Pense ara en projectes ben pensats i d’ambició llarga, com Transversal, “revista de cultura”, editada per l’Ajuntament de Lleida, Idees, “revista de temes contemporanis”, lligada al Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya o El contemporani, gestionada per l’Editorial Afers O en les revistes Lletra de Canvi o la illenca Lluc. No es vol dir amb açò que no n’existisquen ara. Seria una bestiesa. Tenim els referents clàssics de Serra d’or, L’Avenç o Revista de Catalunya. I podríem afegir-hi revistes digitals com Núvol, “el digital de la cultura”, que segurament és l’espai més seguit i de més altura, i Quatorze.Cultura viva. O també revistes digitals ben interessants com El funàmbul o El procés, que fugen de la immediatesa i se centren en l’aprofundiment de figures emblemàtiques i en textos reflexius sobre temes o autors concrets.

Pel que fa al País Valencià les coses esdevenen més complicades i limitades. Perviu la benintencionada Saó, oberta darrerament a signatures joves. També es troben propostes singulars, com ara Gargots, una revista literària digital ben dinàmica, promoguda per estudiants de Filologia Catalana de la Universitat de València, o Lletraferit, lligada a la editorial Drassana de València.

Encara que el panorama de les publicacions culturals és complex i precari, pels problemes de distribució i de localització, el dinamisme i la voluntat de promoure projectes engrescadors no hi falten. En aquest sentit, caldria parar esment en dos capçaleres, al meu entendre, de gran relleu: Caràcters i L’Espill, que en els seus darrers lliuraments ofereixen uns productes d’un interés notable. És el motiu que origina el present paper. Cal dir que totes dues revistes es gestionen des del Servei de Publicacions de la Universitat de València – paga la pena esmentar, encara que cau fóra del propòsit d’aquest article, Mètode, editada pel Jardí Botànic-Universitat de València, una revista de divulgació científica d’altíssima qualitat, que no descura l’interés per l’art i per la literatura.

Caràcters, que en la segona etapa, encetada el 1997 i que du publicats 76 números, és a tots els efectes l’única revista de llibres en llengua catalana, i té com a compromís fer un seguiment constant i atent de la nostra literatura, autors, tendències i llibres més destacats en tots els gèneres (poesia, novel·la, assaig, teatre...), sense oblidar l’atenció cap a les altres literatures. La visió de conjunt és manifesta des de la configuració de l’equip coordinador, format per Begonya Pozo Ë—en du la direccióË—, Pau Sanchis, Gustau Muñoz, Francesc Calafat (País València), Francesco Ardolino (Catalunya) i Antònia Ramon i Jesús Rivelles (les Illes). L’actualitat exigeix auscultar el present per mitjà de l’opinió, les entrevistes i els debats. Altres atractius de la revista són l’existència d’una pàgines centrals dedicades a autors destacats de la nostra literatura. En aquest cas, l’escriptora remarcada ha estat Maria Josep Escrivà, amb articles que valoren la seua personalitat, la seua poesia i la seua narrativa. I una secció dedicada la tria per un poeta en català d’un autor forani. En aquesta ocasió Voro Ortells ha elegit la poeta americana Louise Glück. Aquest número doble té un atractiu afegit, perquè, d'una banda, el lector trobarà una entrevista a Vicent Marçà, on el conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esports, explica els canvis que ha introduït en la seua gestió i els objectius múltiples que vol desenvolupar, i les vies per a dur-los a terme, en el que resta de legislatura. L’altra novetat és la presència una visió panoràmica des del 2014 de la literatura catalana, cenyida als quadre grans gèneres: novel·la (Josep Camps Arbós), poesia (Jaume C. Pons Alorda), teatre (Eva Saumell i Olivella) i assaig (Gonçal López-Pampló), on es presenten els autors i els títols més remarcables, les tendències i qüestions que hi predominen. Tot plegat, un número gruixut que esdevé un aparador d’autors i obres i dels interessos i neguits que cusen la literatura en català més actual.

Sens dubte el gran referent de les revistes valencianes en el nostre idioma és L’Espill, fundada per Joan Fuster el 1979. Fou recuperada el 1999, dirigida actualment pel tàndem Antoni Furió i Gustau Muñoz. El número que comentem avui, el 52, exemplifica el procés de renovació que la revista inaugurà en el número 50, on el lector pot observar una maqueta més nítida, la desaparició de la doble columna en benefici d’una columna central i una tipografia nova. Tots els retocs van encaminats a renovar-ne la imatge i fer-la més amable al lector. Per que fa al contingut, és manté la carcassa fonamental, sustentada per l’assaig i el pensament d’autors d’ací i arreu del món, dirigida a tractar fonamentalment temes que couen i que són d’extremada actualitat. Però es perceben obertures rellevants: donar cabuda a la preocupació estètica, amb la crítica d’un creador contemporani. Manté l’apartat del dietari, iniciat en el número 45, però incorpora una entrevista extensa per repassar l’evolució de la trajectòria d’una personalitat significativa. En aquesta ocasió trobem articles força suggeridors sobre la literatura de la premi nobel Sveetlana Aleksiévitx (Francésc Serés), sobre «Els no-llocs de l’experiència del danys» i «Infància i memòria en Walter Benjamin», escrits respectivament pels filòsofs Carlos Thiebaut i Julián Marrades. O sobre els maldecaps actuals de «la pro(des)pietat intel·lectual» (Carme Castells), «Les Illes i els Països Catalans» (Vicenç M. Rosselló) i «Elogi del caminar solitari» (Tomàs Escuder). La secció del dossier està dedicada a «Cultura, art i política», amb articles ben sucosos de Manuel Guerrero, Ignacio París i Manuel Borja sobre les que han estat i haurien de ser les polítiques culturals ambicioses entre nosaltres, i les renovades maneres de fer, entendre i valorar allò que anomenem art. Són excepcionals les imatges que aporta el singular fotògraf Francesc Fontcuberta, amb una reflexió enlluernadora sobre l'art i la natura. L’acompanya un article d’Elio Grazioli on s'il·luminen les objectius i els significats de l’obra de l’artista català. En els fulls de diari, Gustau Muñoz aboca les seues preocupacions que, entre altres, giren sobre la crisi actual, el gir austericida d’Europa i la política gens estimulant del govern espanyol. Per últim, hi ha una entrevista, feta per Francesc Viadel, a Josep Fontana, un dels grans historiadors, que ofereix, com sempre, observacions i reflexiones encerades sobre tot allò que ens afecta.

Comptat i debatut, tot i la precarietat d’infraestructures culturals, les aportacions de revistes valencianes com Caràcters i L’Espill són una baula imprescindible, ara per ara, per dinamitzar el circuit cultural en català, per la seua voluntat globalitzadora i pel gruix de les seus aportacions.

El lector interssat sap que l’existència i la continuïtat de les revistes literàries, culturals o de pensament és una peça clau en l’engranatge d’una cultura, perquè són una baula intermèdia entre la immediatesa que sovint exigeix la premsa i l’academicisme de les publicacions universitàries. Hi hagué una època d’una certa eclosió de revistes de tota mena, però que a causa de les dificultats del mercat feren figa amb una rapidesa esbalaïdora. Pense ara en projectes ben pensats i d’ambició llarga, com Transversal, “revista de cultura”, editada per l’Ajuntament de Lleida, Idees, “revista de temes contemporanis”, lligada al Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya o El contemporani, gestionada per l’Editorial Afers O en les revistes Lletra de Canvi o la illenca Lluc. No es vol dir amb açò que no n’existisquen ara. Seria una bestiesa. Tenim els referents clàssics de Serra d’or, L’Avenç o Revista de Catalunya. I podríem afegir-hi revistes digitals com Núvol, “el digital de la cultura”, que segurament és l’espai més seguit i de més altura, i Quatorze.Cultura viva. O també revistes digitals ben interessants com El funàmbul o El procés, que fugen de la immediatesa i se centren en l’aprofundiment de figures emblemàtiques i en textos reflexius sobre temes o autors concrets.

Pel que fa al País Valencià les coses esdevenen més complicades i limitades. Perviu la benintencionada Saó, oberta darrerament a signatures joves. També es troben propostes singulars, com ara Gargots, una revista literària digital ben dinàmica, promoguda per estudiants de Filologia Catalana de la Universitat de València, o Lletraferit, lligada a la editorial Drassana de València.