La pintora Manuela Ballester, l’exili a Mèxic a l’ombra de Josep Renau

“Estic passant per una forta crisi física i, per tant, moral”, escriu en el seu diari el dimarts 2 de maig de 1939 a Tolosa de Llenguadoc la pintora Manuela Ballester (València, 1908 - Berlín, 1994). L’artista, dona de Josep Renau, recull en els seus diaris el camí de l’exili que va seguir la família (“no sé si anirem, més ben dit, si arribarem”) durant el final de la Guerra Civil, quan el bàndol franquista arrasa amb tot el territori i els quadres de la intel·lectualitat comunista, dels quals Manuela Ballester i Josep Renau van ser dos dels seus exponents més destacables, fugen deixant arrere un país que serà esclafat per quasi quatre dècades de dictadura. Renacimiento ha recuperat els diaris mexicans de l’artista, en una edició acurada a càrrec de la investigadora Carmen Gaitán Salinas, que retraten la vida quotidiana del matrimoni i els seus fills a Mèxic, juntament amb altres figures destacades de l’exili republicà. 

“Els diaris no són importants només perquè conten la seua vida amb Renau, també estan els testimoniatges de la diàspora republicana a Mèxic, una de les coses que més em criden l’atenció és que traça molt bé les xarxes de connexió dels exiliats”, explica a elDiario.es la historiadora Carmen Gaitán, autora de Las artistas del exilio republicano español(Cátedra, 2019). Pels textos de la pintora, desfilen les famílies Gaos, Rancaño o Puche, que són amics dels Renau-Ballester des de l’època valenciana, entre altres figures de l’exili.

Gaitán va descobrir els diaris manuscrits de Manuela Ballester durant una estada d’investigació a Mèxic i, amb l’ajuda del catedràtic Manuel Aznar Soler i dels descendents del matrimoni dels artistes, n’ha fet una completa edició crítica que ajuda a entendre la vida en l’exili de Renau i Ballester. “Són diaris personals i íntims”, afirma la investigadora. 

Manuela Ballester va conéixer Josep Renau en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València, de la qual el pare de l’artista era professor. La pintora, especialitzada en retrat, es va casar amb Renau el 29 de setembre de 1931, i dona inici a una llarga i tempestuosa relació. Els artistes van ser dos militants comunistes destacats (Renau va tindre un paper molt rellevant en l’evacuació del tresor artístic espanyol i, juntament amb la seua dona, va elaborar una obra gràfica de guerra que ha passat a la història). 

Els diaris mexicans s’inicien amb el llarg periple des de França fins a Mèxic, passant per un llarg viatge que travessa els Estats Units. “A tot arreu fa una calor sufocant”, anota a la seua arribada. “Quan lliges els diaris es corrobora una vegada més com de difícil que va ser la partida cap a l’exili, Manuela tenia sempre aquest afany d’arxivar i registrar amb molta exactitud per on havien passat i donava molts detalls de com va ser aquell viatge”, diu Carmen Gaitán. 

Els primers dies a Mèxic la pintora es preocupa per la seua nova vida en l’exili, pitjor també per la sort del seu germà Tonico Ballester, escultor empresonat a València, una terrible experiència que l’artista va contar amb tot luxe de detalls en una entrevista amb Elena Aub editada per l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM). El museu, que conserva les obres de Renau, manté fins al pròxim 9 de gener una mostra sobre el genial cartellista i muralista, amb algunes pinzellades de l’obra de Manuela Ballester. “Tinc l’obsessió de València”, escriu la pintora el dissabte 9 de setembre de 1939. “Ploraria cada vegada que recorde la nostra biblioteca perduda”, anota quatre dies després quan comenta les lectures que han aconseguit a Mèxic (una situació que també va patir l’escriptor Max Aub, amic de la família). 

“La turmentava aquesta dualitat que es viu en l’exili”, defensa Carmen Gaitán en referència a l’enyorança per la seua ciutat natal i la nova vida fora de perill en l’exili. Els republicans espanyols no perdien l’esperança que el franquisme fora agranat del mapa pels aliats. Quan l’URSS irromp a Polònia (“m’ha produït una alegria boja”), Manuela Ballester anota: “Imagine en aquest moment a l’Exèrcit Roig implantant el règim soviètic en les noves terres russes”.

A diferència dels diaris d’autoria masculina, els escrits de la pintora valenciana es basen en la quotidianitat, argumenta la historiadora: “Renau va poder fer la seua obra, perquè Manuela li donava estabilitat emocional i personal”. Els diaris recullen amb detall l’organització de la casa i la cura dels fills, sempre a l’ombra de Renau i del seu mal geni (“em disgregue en els problemes domèstics”, escriu el dimecres 7 de juny de 1944). 

“Eren dues personalitats ambicioses i molt fortes en l’àmbit personal i en l’àmbit professional, els costava doblegar-se a la idea i als temps de l’altre i això està present al llarg de tota l’escriptura de Manuela en aquests quaderns”, assenyala la investigadora, que afig: “Encara que era una relació tempestuosa, ella intenta fer un esforç sempre, perquè està molt enamorada de Renau, vol per tots els mitjans que alce el cap la família, intenta apaivagar aquest caràcter fort que diu que no és femení i ací entren en joc els rols de gènere de l’Espanya del segle XX que es perpetuen”. 

Mentre la família sobreviu amb una obra ingent de cartells cinematogràfics amb el taller Estudio Imagen / Publicidad Plástica, també reben encàrrecs per a la realització de murals (algun dels quals, com el mític Retrat de la burgesiaencarregat pel Sindicat Mexicà d’Electricistes, es reprodueix en l’exposició de l’IVAM). La integració en els cercles artístics mexicans no rebaixa la nostàlgia de Manuela Ballester. Llegint alguns fragments d’Azorín, la pintora anota el 15 de juny de 1944 en referència a la seua ciutat natal: “La meua València, que porte jo en la sang”.

Una part dels diaris està escrita en valencià, la llengua en què s’expressava la família habitualment i que aprenen els fills nascuts a Mèxic (“fins i tot el nostre menut mexicà parla valencià”, escriu en una carta). Més que la dificultat de traduir al castellà part dels diaris, per a la qual comptava amb el diccionari, la malaguenya Carmen Gaitán destaca la cal·ligrafia de Manuela Ballester, que ha arribat a conéixer molt bé. També sobreïx la cultura gastronòmica valenciana que el matrimoni exporta a Mèxic i tasta en els nombrosos àpats que organitzaven amb amics exiliats. “Prepara orxata, paella o carn torrà”, recorda la investigadora. El dilluns 19 de juny de 1944 la pintora escriu: “La mare va fer arròs amb fesols i naps”. 

Durant el seu exili, Manuela Ballester va continuar amb la seua tasca artística i va deixar una producció variada tant en l’àmbit de la pintura com en treballs sobre els vestits tradicionals mexicans. La investigadora Carmen Gaitán destaca la dificultat de localitzar l’obra de Manuela Ballester, que actualment es troba tant en museus públics mexicans com en col·leccions privades. Els seus descendents també conserven part de la seua obra. 

A més, el 1958 Renau marxa a la República Democràtica d’Alemanya per continuar amb la sèrie American Way of Life. El trasllat a l’Alemanya comunista constitueix la segona etapa de l’exili dels artistes. “El contrast va ser molt fort. Allò era molt trist. Era un altre món”, va escriure Manuela Ballester, que va seguir el seu marit un temps després deixant a Mèxic part de la seua família. 

El 1962, es va produir la separació definitiva del tempestuós matrimoni. La periodista Aina Torres, autora de Dones rebels. Històries contra el silenci (Sembra Libres, 2019), reflexiona sobre l’oblit d’aquesta artista de primera línia a l’ombra del seu marit. “Van ser els perdedors de la guerra i la cosa més fàcil és que t’obliden”, afirma Torres, que atribueix “la soledat i la tristor” de Manuela Ballester a la “falta de comprensió de la seua obra” i a la “dificultat d’estar al costat d’algú que et fa ombra”. 

“Quan passes quatre anys treballant els diaris hi empatitzes molt, va ser emotiu, però també trist i dur”, assenyala la historiadora Carmen Gaitán. Manuela Ballester va morir a Berlín el 7 de novembre de 1994 i el seu cos descansa al costat del de Josep Renau en el cementeri per a les víctimes del feixisme del barri de Lichtenberg .

“Estic passant per una forta crisi física i, per tant, moral”, escriu en el seu diari el dimarts 2 de maig de 1939 a Tolosa de Llenguadoc la pintora Manuela Ballester (València, 1908 - Berlín, 1994). L’artista, dona de Josep Renau, recull en els seus diaris el camí de l’exili que va seguir la família (“no sé si anirem, més ben dit, si arribarem”) durant el final de la Guerra Civil, quan el bàndol franquista arrasa amb tot el territori i els quadres de la intel·lectualitat comunista, dels quals Manuela Ballester i Josep Renau van ser dos dels seus exponents més destacables, fugen deixant arrere un país que serà esclafat per quasi quatre dècades de dictadura. Renacimiento ha recuperat els diaris mexicans de l’artista, en una edició acurada a càrrec de la investigadora Carmen Gaitán Salinas, que retraten la vida quotidiana del matrimoni i els seus fills a Mèxic, juntament amb altres figures destacades de l’exili republicà. 

“Els diaris no són importants només perquè conten la seua vida amb Renau, també estan els testimoniatges de la diàspora republicana a Mèxic, una de les coses que més em criden l’atenció és que traça molt bé les xarxes de connexió dels exiliats”, explica a elDiario.es la historiadora Carmen Gaitán, autora de Las artistas del exilio republicano español(Cátedra, 2019). Pels textos de la pintora, desfilen les famílies Gaos, Rancaño o Puche, que són amics dels Renau-Ballester des de l’època valenciana, entre altres figures de l’exili.