Ara sí que sí. Les enquestes electorals revelen amb més contundència que mai un canvi real de paradigma. A nivell estatal les enquestes parlen d’un quasi-empat a quatre bandes; al País Valencià, la diferència entre el primer i el quart partit no sembla anar-se’n més enllà d’un 20% dels vots. El terratrèmol socioeconòmic s’ha traduït en terratrèmol polític. S’ha obert una finestra d’oportunitat que permet a la ciutadania recuperar un protagonisme que no tenia des dels temps de la Transició democràtica i que possibilita veritables canvis en el nostre sistema polític.
Este nou i intens escenari polític té una sèrie de característiques i conseqüències que ens allunyen de la manera com tradicionalment ha funcionat ací la política. En el nou escenari, per exemple, el bipartidisme ha mort. Caminem cap a un pluripartidisme que sols necessita d’un canvi al sistema electoral per tal que es deixe de sobrerepresentar els dos partits més votats i cristalitze així un nou sistema de partits on la pluralitat siga la norma.
La mort del bipartidisme comporta a més, algunes conseqüències: s’han acabat els governs de majoria absoluta unflats, s’ha acabat això de governar per decret amb el suport d’una cambra de representants on més de la meitat més un dels diputats són del partit del govern. Arriben els temps de la recerca de consensos, de les àmplies majories plurals i els governs de coalició, dels bipartits, els tripartits i els governs en minoria amb aliances puntuals.
Una altra conseqüència del nou escenari és que el vot útil ja no és útil, l’elector ara té una oferta electoral variada, on moltes de les formacions polítiques tenen possibilitats d’obtenir representació.
L’increment de l’oferta també produeix uns altres efectes: augmenta la volatilitat del vot i per tant es genera més incertesa davant d’una contesa electoral. Tots tenen més possibilitats de guanyar i de perdre. A més, augmenta la competència entre els partits, la qual cosa els fa haver d’estar constantment innovant per oferir a l’electorat un producte més creïble i atractiu.
En resum, caminem cap a una política molt més dinàmica, un sistema de partits més ric en opcions i en matisos, un sistema electoral per força més proporcional, uns governs menys poderosos però més representatius i basats en el diàleg i uns partits polítics concebuts més com instruments líquids que no com a institucions rígides.
Dic que eixe és l’escenari cap al que caminem però, sincerament, no estic segur de si assistirem finalment a la consecució d’eixe nou model. Per què? Perquè també correm el risc, si no s’escomet una reforma electoral que augmente la proporcionalitat del sistema, que el que es done siga un recanvi d’actors i no un canvi de paradigma. El bipartidisme podria resistir, potser amb una forma nova, passant d’un PPSOE a un PPodemos o un Ciutademos.
En eixe escenari incert però obert a tot que transitem, algunes veus han optat per fer crides a la unitat de l’esquerra: ara o mai, diuen. Però si el que veritablement es vol és un canvi de paradigma i no un simple recanvi en el bipartidisme eixa estratègia és errònia. Deia Pablo Iglesias en una tertúlia amb Alberto Garzón al febrer del 2014 que “nuestro enemigo” – es referia a la dreta – “está deseando que nos juntemos todos los partidos de izquierdas en una sopa de letras, porque saben que eso llega a un 15 o un 20%, nuestro enemigo está deseando que hagamos eso porque saben que eso no va a ningún sitio”, i ho saben per la senzilla raó de què s’han mirat l’arxiu històric electoral. Les confluències o es fan amb temps i ben fetes o en lloc de sumar, resten vots. En el nou escenari que es va consolidant l’esquerra, separada, suma més. El PPCV, per exemple, ara mateix pagaria per tindre enfront un Front Popular al que acusar de tots els mals dels valencians, un Front Popular a qui poder satanitzar, una excusa perfecta per mobilitzar als seus. Si l’esquerra s’agrupara baix un mateix paraigua, no sols atrauria menys vot que anant separada sinó que, a més, jugaria en contra del paradigma cap al que caminem, jugaria a la contra dels nous temps.
De moment però, l’esquerra es presentarà a les eleccions com és: plural. Reforçarà així el marc del camí que transitem cap al nou paradigma: pluralitat, pluripartidisme, inutilitat del vot útil i proporcionalitat.
La dreta per la seua banda, ho té clar, no fan cap crida a les enteses ni els guanyems. Que la gent de dretes es queda a casa perquè no els agrada el que fa el PP? No passa res, llancen a escena a Ciudadanos i així aconsegueixen que cap vot de dreta es quede a casa. Ells no busquen unitat, busquen guanyar. Guanyar les eleccions? No, és molt més que això, es tracta de guanyar el marc. A pesar de la irrupció del que alguns anomenen l’espai de ruptura esta és una batalla – encara – entre l’esquerra i la dreta, una batalla per la regeneració democràtica, una batalla pel nou paradigma, una batalla pel sentit comú i les consciències de la majoria dels ciutadans. Es tracta de liderar la nova transició democràtica. L’esquerra ha sabut llegir-ho bé i avançar-se, però la dreta ja s’ha posat en marxa, estan intentant apropiar-se del marc, intenten ser ells els de la regeneració, els que ofereixen un nou paradigma, els factors clau del miracle. Per això promocionen sense por un nou partit, per això no aposten per una regeneració profunda des del PP, per això no fan cap crida a la unitat de la dreta, perquè saben que la dreta en el nou paradigma – com l’esquerra – separada suma més. Esperem que l’esquerra no caiga en l’errada de sempre de regalar-li a la dreta els conceptes, els marcs i el futur paradigma. És el moment de la veritat, el moment de triar entre el vell nou bipartidisme o el nou paradigma plural i la ciutadania té molt a dir al respecte; com més plural siga el vot de la gent més fàcil serà el camí cap a una veritable democràcia renovada.